ALFONS ROIG: UNA CONTRIBUCIÓ A L’ESPAI PÚBLIC
Ha hagut molts reconeixements a la figura afable i discreta de D. Alfons Roig, un mestre excepcional, però de primer, cal resaltar la contribuició a l’espai públic, en la disposició personal que feu d’otorgar tot el seu legat a la Diputació, aleshores socialista. Una decisió que causà estranyesa en la seua estimada Església, si tenim en compte les declaracions que, arran d’aquesta decisió, tot seguit, realitzà Monsenyor Vicente Cárcel, historiador oficial de l’Església valenciana, una veu autoritzada, on valorava l’itinerari sacerdotal i intel·lectual de D.Alfons Roig. Vicente Cárcel definia la seua trajectòria en termes de “un progresivo alejamiento de la vida diocesana y un acercamiento a las autoridades socialistas, como consecuencia de una profunda crisis”. Allò que Vicente Cárcel denomina “alejamiento” por una profunda crisis, és el que jo considere la culminació de la major lucidesa i significat de la seua vida sacerdotal i intel·lectual. Crec que aquesta definició sobre la seua persona sona com a profanació de la seua vida.
L’expressió “una profunda crisis lo llevó al inexplicable alejamiento personal de la vida diocesana”, té una intencionalitat clara de definir negativament el seu camí, com si es tractara d’alguna patologia sofrida en un determinat moment. Els qui coneguérem a D. Alfons Roig sempre el veguérem com a un sacerdot, sens dubte, però poc clerical i no massa arrelat a la vida diocesana. Fou D. Antonio Rodilla, qui li oferí el refugi del seminari que compaginava amb una altra activitat centrada, fonamentalment, en l’art i el món dels artistes.
Al mateix temps, si tenim en compte que la seua principal tasca com a docent, es desenvolupa als anys 60 fins al 75, foren aquests anys en què s’afermà el Concili Vaticà II. D. Alfons en la seua vida coincideix amb les intuïcions que el Concili desenvoluparia: ecumenisme, autonomia del món, apertura a la societat, diàleg. A desgrat que el mateix rector del Seminari manifestava clara discrepància del Concili, en declarar que: “Las dos colosales peripecias que ha sufrido la Iglesia en los últimos años han sido Juan XXIII y el Concilio Vaticano II”. D’aquesta manera, D. Alfons, en sintonia amb aquest albor que
el Concili recull, era una llum i referent per a molts professors, formadors i seminaristes amb inquietuds. Realment un estrany en pròpia casa.
També és veritat que aquesta animació la visquè com un acte de “resistència” davant d’una església caracteritzada pel tradicionalisme i el nacional-catolicisme. Com a exemple podem dir que els capellans que acudien a consultar-li, com expert reconegut, alguna reforma o fins i tot la construcció d’una nova església, ho feien a títol molt personal, perquè D. Alfons no tenia cap responsabilitat diocesana en les àrees en les quals tothom sabia de les seues competències. Un estrany en pròpia casa.
Respecte a l’inexplicable allunyament de l’Església, al mateix temps que un apropament als socialistes, crec que queda clar, que D. Alfons sempre va mantindre una gran llibertat i fidelitat a la cultura del seu poble. Vicente Cárcel diu: “hubiera sido más lógico y coherente que hubiese dejado su legado a la diócesis, que había sufragado los gastos de sus estudios o al seminario que lo acogió, en vez de dejarlo a la Diputación que governaban los socialistas”. Hi ha dues maneres d’entendre l’acció de l’església: la primera, és endògena i organicista, que pensa principalment en si mateix com a institució i d’acord amb aquesta és lògic pensar que els beneficiaris d’un clergue vagen a parar a una institució que, a tot dir, compta amb una poderosa estructura econòmica. D’aquesta manera D. Alfons hauria de deixar-ho tot a l’església o al seminari. En aquesta mateixa direcció, alguns clergues deixen els seus béns a l’Església , altres als nebots o nebodes.
Tanmateix hi ha una diferent manera d’entendre la presència de l’església al món, que no parla des de fora, sinó que participa de la vida i preocupacions de l’home i de la societat. D. Alfons participava d’aquesta manera d’entendre la presència en deixar el seu legat al poble i a les institucions que democràticament el representen. Aquest poble és el poble de Déu. En un món dominat per la pobresa i la desigualtat, ell feu un testimoni en passar del particular i privat a allò públic. Aquesta desamortització voluntària del seu legat al poble,
reflecteix l’essència de la seua trajectòria de vida. A partir d’aquest decisió, D. Alfons un estrany en pròpia casa.
No ve mal recordar a aquest respecte que, en aquell moment, les institucions eren governades pels socialistes, però després ho han estat pel partit popular. És el govern del poble. En el reconeixement d’aquest legat i memòria s’instituiren els Premis “Alfons Roig”.
Paco Gramage.