Josep Lligadas ofereix sempre un punt de vista ecuànime en els temes que aborda en el seu blog Una font que raja sempre (https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/font-raja-sempre). L’article que presentem toca el tema del descens de les vocacions al presbiterat de una manera clara i honesta.
Josep Lligadas (14/02/2022)
No hi ha capellans. Cada cop són menys, i més vells. Les comunitats no poden ser ateses com caldria. I una cosa que abans feien els capellans i que era fonamental per consolidar l’Església, que era l’atenció i la formació de les persones concretes, ara ho fan molt poc, perquè no tenen temps ni humor. De fet, si ho poguessin fer més, podrien formar agents pastorals que suplissin d’alguna manera la manca de capellans: un peix que es mossega la cua.
L’Església, a més, té gairebé gravada en el seu ADN històric –no en el fundacional– una estructura que fa que els capellans siguin imprescindibles per a qualsevol cosa, que es tradueix inevitablement en el fet que gairebé tots porten a dintre –siguin progres o carques– el virus del clericalisme, que comporta estar convençuts, per molt que diguin el contrari, que l’Església depèn totalment d’ells, i que només ells estan prou formats per saber què cal fer, en tots els temes i en tots els moments, de manera que no es poden permetre deixar que s’escapi res del seu control. I tot plegat, coronat per un fet obvi: que només ells poden presidir l’Eucaristia, que és la font i el cimal de la vida de la comunitat cristiana.
Davant d’això, hi ha dues reaccions simultànies per part del món eclesiàstic més raonable. Per una banda, demanar que preguem per les vocacions, amb cadenes de pregàries i coses per l’estil. I per una altra, gemegar perquè als seminaris hi entren poquíssims joves, o homes, que provinguin de les comunitats cristianes, de manera que la majoria dels pocs seminaristes que hi ha són gent que va per lliure i entén la vocació presbiteral com un mitjà de santificació personal, o gent procedent de moviments conservadors molt més propensos a potenciar la ideologia del propi moviment que no pas a posar-se al servei de les comunitats.
Els estaments eclesiàstics més sincers, a més, reconeixen que el futur que ens espera amb el clero que puja és bastant lamentable i, alhora, culpabilitzen les comunitats cristianes de no proveir de candidats més presentables.
I tot plegat, mentre els bisbes continuen repetint com si res aquesta idea segons la qual ser capellà és el súmmum del cristianisme entregat i exemplar. Pel sol fet d’haver rebut l’ordenació.
Escric tot això amb tot l’afecte, estimació i reconeixement als molts amics capellans que afortunadament tinc, i que admiro en la seva tasca i dedicació. De veritat, ho dic de veritat i no per suavitzar el que he dit fins ara. I com que ho dic de veritat, i la tasca d’aquests amics capellans i de molts altres capellans que no conec em sembla admirable, penso que també he de dir, i d’animar, a aquests amics capellans a completar el seu servei eclesial empenyent l’Església a replantejar-se seriosament la seva manera d’actuar davant la crisi vocacional. Con canta el Dies irae: “Tantus labor non sit cassus”…
Dit tot això, voldria acabar l’article d’avui citant dos textos del Nou Testament.
El primer, sobre com escollia sant Pau els qui havien de fer de capellans: “Després d’haver anunciat la bona nova a la ciutat de Derbe i haver-hi fet força deixebles, Pau i Bernabé van tornar a Listra, a Iconi i a Antioquia de Pisídia, enfortint els deixebles i exhortant-los a perseverar en la fe. Deien: Ens cal passar per moltes tribulacions per a entrar al Regne de Déu. A cada Església van designar-hi responsables que la presidissin i, després de fer pregàries acompanyades de dejuni, els encomanaren al Senyor en qui havien cregut.” (Fets dels Apòstols 14,21-23)
I el segon, sobre la temptació en què podria caure Timoteu, bisbe de l’Església d’Efes, davant la necessitat de tenir capellans: “No vagis massa de pressa a imposar les mans a ningú, perquè et podries fer culpable dels pecats d’un altre, i tu t’has de mantenir net.” (1 Timoteu 5,22).