EL COL·LECTIU TERRITORI DOMÈSTIC
(Pres del llibre “Teologia en les perifèries. D’amor polític i cures en temps d’incertesa”, autora: Pepa Torres Pérez, pàgs. 224-229, 2020)
Territori Domèstic som un moviment de dones que ens definim a nosaltres mateixes com a diverses, amb un clar lideratge de les dones migrants, transfronterer i feminista, format per dones de diverses religions i de cap, dones d’origen dominicà, colombià, equatorià, espanyol, senegalés, bangladesí, bolivià, argentí, marroquí, etc. Dones que desafiem les fronteres a la recerca d’una vida millor. I com noves sirofenicias reclamem participar en la taula dels drets humans i socials. El nostre discurs és un discurs en primera persona des de la diversitat i el comú que construïm com a feministes, com a empleades de llar, com a dones que reivindiquem una altra organització social de les cures i el reconeixement del dret de les treballadores domèstiques amb i sense papers.
Denunciem la crisi global de cures i les seues conseqüències en mostres vides com una crisi que té conseqüències trasnacionals i que ens afecta a totes les dones de sud a nord del planeta, encara que de manera molt desigual. Reconeixem que les cures són el treball de sosteniment de la vida, però també el més invisible i devaluat, per estar històrica i sistemàticament identificat amb les dones i l’àmbit del privat…
Som cuidadores remunerades en condicions de precarietat i explotació a Europa, treballant com a empleades de llar i cuidadores no remunerades, també als països d’origen, perquè com a mares, germanes, filles, esposes, se’ns continua exigint ser responsables de la seua cura, una cura que adquireix dimensions trasnacionals i el símbol de les quals és el locutori. Les cadenes de cures es reprodueixen perquè nosaltres també necessitem comptar amb altres dones perquè cuiden dels nostres i així la cadena es reprodueix i reprodueix, sempre amb un subjecte femení que dubte però al qual no es reconeix el dret a no cuidar ni l’autocura.
Les cadenes globals de cures sostenen quotidianament la vida. Es transfereixen treballs de cures d’unes llars a uns altres sobre la base d’eixos de poder, entre ells el gènere, l’ètnia, la classe i el lloc de procedència. Denunciem les cadenes globals de cures, com una nova perversió del sistema neoliberal patriarcal sobre les dones i ens donem suport unes a altres en les nostres lluites pel seu desmantellament, tant en les estructures socials com en les nostres maneres de relacionar-nos i organitzar-nos. Denunciem també el deute de cures dels homes cap a les dones i dels països del nord cap al sud.
Juntes denunciem i guanyem judicis en acomiadaments improcedents, també juntes lluitem i ens recolzem contra la violència sexual i de gènere, en els nostres treballs i fora d’ells… El nostre lema és sense nosaltres no es mou el món, però tenim clar el món que no volem. No volem moure la roda d’un sistema que legitima la feminització de la pobresa i la violència contra les dones. Volem una economia que pose en el centre la cura de la vida, especialment de les més vulnerables i el dret a tindre vides que valguen la pena ser viscudes. El col·lectiu se sosté, a més d’en l’activisme de la nostra lluita, en la força de la relació i per això la seua cura és molt important per a nosaltres, així com la celebració de rituals. En ells anem compartint les nostres fonts de la vida i apoderament. Ens retrobem amb la dona de Llum que ens habita i sosté en temps foscos o ens identifiquem amb la naturalesa i els seus cicles des de les pròpies experiències vitals: la tardor com a temps de nuesa i pèrdua, com a símbol dels nostres duels migratoris; la primavera, com renàixer de la vida com a ampliació d’horitzons al fet que ens obri les convivència intercultural amb altres dones, o el equinocci d’estiu com a invitació a recuperar en la nostra vida el foc, la passió, el plaer. Les danses de María i les dones de l’Èxode (Éx15,2021), el cantar i la paraula sapiencial de Débora (Jue 4-5), la complicitat de Rut i Noemí (Rut 1, 16-22), la dignitat restituïda de Betsabé (1Re 1-2), el profetisme de Rabiah al-Adawiyah (mística sufí del segle VIII) van prenent cos en nosaltres i anem experimentant juntes que l’espiritualitat feminista ens espenta a lluitar juntes ja reconéixer-nos com a germanes contra tota forma de frontera i la seua violència.