José Mª Jordán Galduf és excatedràtic d´Economia de la Universitat de València.
Totes les guerres són terribles. La guerra d’Ucraïna és també terrible i especialment absurda i estúpida. És la guerra d’un gran dictador, Putin, i la seua oligarquia. D’un sistema autoritari de poder, el que governa Rússia, que no es conforma en fer mal als ciutadans del propi país, sinó que estén les seues perverses conseqüències sobre altres països veïns i el conjunt d’Europa. Amb el pretext d’una amenaça exterior, Putin priva de llibertat als russos, prioritza una enorme despesa militar i s’inventa una frontera de seguretat que inclou a quasi tots els països de l’antiga Unió Soviètica. És el somni d’un imperi rus que només cap en la ment d’un dement prepotent que s’aferma en el poder fabricant mentides, premiant amb favors als qui li són fidels i atemorint i castigant a tots els qui discrepen amb ell.
Acabe de llegir la novel·la Últimos días en Berlín, de Paloma Sánchez-Garnica, i pense que la història sempre pot repetir-se. Les atrocitats que practicaren durant les primeres dècades del segle XX grans dictadors com Stalin i Hitler poden tornar a repetir-se en el present i en el futur. Mai no estem suficientment vacunats ni immunitzats contra eixe virus. Mai no aprenem prou d’allò que ens van ensenyat els bons mestres de la Història: sempre caben els dictadors populistes que utilitzen la por a la llibertat i fabriquen enemics exteriors per a fer-se amb el poder i utilitzar-lo sense humanitat ni cervell.
La democràcia no és un sistema perfecte, però sembla que és el menys imperfecte de tots els sistemes possibles de governament d’una societat, on cap sempre una correcció de la direcció de les coses. Sempre hi ha una porta oberta per a trobar una alternativa, un canvi d’orientació, davant els problemes i les dificultats que puguen aparéixer. Sobre la base de la democràcia, de la llibertat i dels drets humans, hem de saber construir la nostra convivència. Utilitzant el diàleg, practicant la justícia i allunyant permanentment qualsevol signe de violència.
La invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus no té cap raó de ser i està generant tantes desgràcies i tant de dolor que és difícil concebre com s’ha pogut arribar fins ací. Què hi ha a la ment d’un gran dictador com Putin? Què hi ha a dintre del seu cor enterbolit? Com és possible que no responguen, ara mateix, a les seues perversitats, persones de més trellat vinculades al seu sistema de poder? Pense que tot açò acabarà destrossant al gran dictador Putin i fent molt de mal a la pròpia Rússia, però potser més tard, quan ja les conseqüències negatives de les accions actuals seran tremendament greus.
Què hi pot fer Occident, i en particular la Unió Europea, davant aquest conflicte armat? Pense que s’està responent com cal, amb mesura i prudència, aplicant unes fortes sancions i un notable aïllament als mandataris russos. Una intervenció militar de l’OTAN podria portar a una guerra nuclear d’efectes irreparables, fins i tot a l’autodestrucció d’una gran part de la humanitat. I Putin, que ha defugit el diàleg amb tota classe de mentides, tindria ara un nou pretext per actuar sense reserves ni cervell. Cal el suport de mitjans i humanitari que s’està donant a Ucraïna. I cal la protesta cívica ciutadana que s’està fent arreu del món, tot confiant en què, amb tot això, una part del sistema de poder rus puga detindre les boges accions del gran dictador Putin i la seua camarilla. I si Putin, per desgràcia, acaba conquerint Ucraïna i posant hi el govern que li convé, continuar amb les sancions i l’aïllament per part d’Europa, Occident i Nacions Unides. Sense perdre el nord ni l’esperança.