Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Per tot arreu l’expressió “tenim dret” ressona i pareix que hui amb més força. Som la societat dels drets i, segurament, també siguem la societat on manca una pedagogia sobre el deure que comporta tot dret. La veu “tenim dret” posa en sordina els deures, els quals, molt sovint, queden emmudits, ignorats o la responsabilitat d´ells són d’uns altres o directament de l’administració.
I no és una circumstància accidental sinó, possiblement institucionalitzada, perquè en la mateixa Constitució espanyola (1978) cent vint-i-cinc vegades es fa referència al dret (setanta vegades en singular i cinquanta-cinc en plural) envers a les quaranta-i-dos vegades que parla de deures (cinc vegades en singular, deu en plural i vint-i-set en forma verbal). A la llum d’aquesta anàlisi, el desequilibri és evident i açò és perillós, perquè ha d´haver-hi una correlació entre dret i deure i sense eixa correlació tot dret pot quedar en lletra morta o paper mullat.
L’atribució d’un dret no pot ser una decisió individual d’una persona, la qual s’atorga un dret, perquè ha de ser fruit d’un consens social i polític (ha de ser llei), el qual, buscant el bé comú i la defensa de la dignitat de la persona, establirà a la vegada el deure que comportarà, oferint mecanismes i la força necessària per al seu compliment per part de cadascuna de les persones que formen la societat i també per a la mateixa societat.
Els drets estan per a ser reconeguts, però els deures per a ser complits. Per això, ensenyar i anunciar drets, però no deures, corre el risc que la ciutadania sàpia que pot exigir, però no que està cridada a aportar.
La societat ha de fer esforços per corregir el desequilibri entre drets i deures i, a més, advertir de la naturalesa de cada dret.
Totes les persones exigeixen el seu dret, però, segurament, no han après que a més dels deures corresponents als drets, estos no tenen una jerarquització estricta entre ells, ni tan sols en aquells que no essent absoluts, encara que fonamentals, no guarden una jerarquia i poden ser desatesos segons el bé comú o la dignitat de la persona en situació més vulnerable.
Sols els drets absoluts no poden ser alterats, no admeten cap mena de límit ni restricció. Són aquells declarats a través de Tractats Internacionals de DDHH i a les Constitucions dels Estats.
Hauríem d’esforçar-nos a fer pedagogia dels deures que com a ciutadania hem de complir, perquè l’aplicació dels drets no siga un focus de conflictes per la manca de reconeixement a què s’aplique el dret d’altres per sobre els meus, quan es tracta de protegir el bé comú o la vulnerabilitat de persones en situació indigna.
Hem d’estar a defensar els drets, però dispostos a respectar-los, protegir-los, garantir-los i responsablement, envers un conflicte de drets, respectar l’aplicació d’aquells que, en el moment, garanteixen millor el bé comú i la defensa de la dignitat humana.
No oblidem que els drets són una conquesta social i cal defensar-los perquè és la forma de respectar i garantir la dignitat humana, i admetre que hem de cedir quan el dret de la persona més dèbil ho requereix.
Els Estats i els governs són els responsables, en cada situació, de la jerarquització dels drets quan estos entren en conflicte, però no deixant a la persona sola i desinhibint-se de la situació. Una cosa és fer valer un dret sobre un altre i altra, deixar a la persona sense reconeixement de dret i castigar-la a exercir la responsabilititat de l´Estat.
A la ciutadania li demanen la seua veu per a elegir els seus representants polítics. És moment de pensar i no deixar-se dur per les vísceres i procedir de forma responsable, dispostos a treballar i col·laborar pensant en el bé comú, sense interessos ni odis. Si volem ser seguidors de Jesús pensem si, d’entre les llistes que ens ofereixen, hi ha qui pensa més en el bé per a les persones i en la defensa de les persones més marginades i ignorades que en el seu propi bé.