AL VOLTANT DELS ABUSOS A MENORS (III)

Ximo Garcia Roca, sociòleg i teòleg , membre del Grup de Cristians del Dissabte, contribueix amb aquest estudi al debat actual sobre els abusos a menors. 

I.- Delictes, abusos i justícies. II. La construcció històrica i social del menor. III- La construcció social i cultural de l’abús. IV.- La construcció social i política del malfactor. V- Efectes i danys col·laterals.VI. Reptes a les Esglésies.

LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL I CULTURAL DE L’ABÚS

“En el xicotet món en el qual els xiquets viuen la seua existència, – diu Pip en Grans esperances, de Charles Dickens –  no hi ha res que es perceba i se senta amb tanta agudesa com la injustícia”. Però la forta percepció de la injustícia no ha sigut suficient per a blindar la infància d’abusos i dominacions, d’humiliacions i vexacions; no fou prou per a impedir que es vengueren fills per diners, o es casaren filles amb homes que els doblegaven l’edat; no fou per a evitar que la lletra entrara amb sang en el context escolar, ni que existira el domini sobre els seus cossos i ànimes en l’entorn religiós. Alguns pares, alguns mestres i alguns ministres de l’església tenim poques probabilitats d’eixir indemnes d’un judici just.

Constreny la construcció d’un marc teòric, cognitiu i emocional que ens permeta acostar-nos a la realitat dels abusos infantils construït, d’una banda sobre els testimoniatges individuals, les percepcions, i les històries de vida de persones abusades, dels seus sentiments i emocions, pors i expectatives, i d’altra banda, factors col·lectius de caràcter ambiental, cultural i institucional que condicionen i indueixen les formes de pensar, sentir i actuar de les víctimes; és un marc híbrid on s´entreteixen aspectes individuals i socials i no aspira a una societat ideal ni una justícia perfecta, que ja s’ha expressat en Declaracions i Manifestos contra els abusos, sinó en la simple i modesta tasca de promoure la justícia i contribuir a alleujar el sofriment humà.

La visió victimològica

La visió victimològica, en contextos religiosos, gira entorn de quatre nuclis que es despleguen simultàniament en experiències doloroses i expectatives reparadores.

Es constata en les declaracions i històries de vida l’existència d’un bloqueig psicològic que comporta la pèrdua de confiança en si mateix i en els altres i una extrema i feridora soledat. “Soc incapaç de fiar-me d’un sacerdot en decisions de la meua vida interior” “La soledat d’haver d’arreglar-me-les soles…sense ningú a qui poder acudir”. Simultàniament, les expectatives individuals s’orienten a trobar “una xarxa de suport personal professional, així com personal i familiar” i expectatives col·lectives que es despleguen en diferents opcions d’atenció psicològica o terapèutica gratuïta, així com suport legal per a evitar denúncies falses o calúmnies o injúries.

En segon lloc, les experiències personals estan entreteixides amb estructures i dinamismes de poder. “Hi ha una doble traïció, la de la institució religiosa i la de la institució pública. …Troben a faltar “l’existència de xarxa d’atenció a víctimes d’abusos sexuals menors o adultes”. Senten la desatenció per part de les institucions religioses i polítiques. “que els va desemparar, va silenciar i va ignorar”. I simultàniament reclamen “una bona xarxa de suport” i “passar de la defensiva a una veraç i profunda autocritica” així com ajudar en el seu procés de reparació i recuperació.

En tercer lloc, es viu el trànsit de víctima a culpable. “La soledat et porta a considerar-te culpable” “En molts moments m’he sentit més culpable que víctima: “No vaig impedir que m’ho fera, “no vaig denunciar a temps”. “Van ser tants els meus descuits que un dia vaig prendre la decisió de culpar-me a mi…La falla o error era jo mateix” Al temps hi ha moltes persones que lluiten contra la culpabilització. “En sentir-me reconegut en les seues històries vaig començar el desglaç de la glacera en la qual s’havia convertit el meu inconscient” “Jo no vull vendre llàstima ni considerar-me culpable” “M’he sentit tan humiliat com ferit”

Finalment, l’experiència victimària no se circumscriu a l’episodi de l’abús, sinó que continua present en la vida de qui l’ha patida. “Són fets que han repercutit en la meua vida, en els meus estudis, en el meu treball, en la meua vida afectiva” Els fets abusius no són puntuals, sinó que tenen l’estatut d’esdeveniment, sotmesos inevitablement a la reinterpretació segons evoluciona la consciència personal i col·lectiva. Simultàniament hi ha persones abusades que lluiten contra el seu estat de víctima. Quan escric aquestes línies, escolte una entrevista, en directe a peu de carrer, amb una persona de vint-i-sis anys, que diu haver patit una vegada als tretze anys tocaments per part del seu professor, que està aquests dies en seu judicial després de reconéixer els fets. El periodista li pregunta si pot dormir, si té malsons, si ix al carrer, si se sent malament. El jove respon, que no pateix cap d’aqueixos símptomes. I davant la insistència del periodista afirma “Jo estic content amb el que soc, i allò és part de mi”

La banalització dels abusos

La serietat d’aquests cercles d’inhumanitat mereix que s’evite la banalització dels abusos. El que no s’aconsegueix quan es confon el nefast i imprescriptible, del discutible i ideològic; quan s’inclou en el mateix concepte d’abús, la violació, el contacte, la relació eròtica, l’abraçada, la carícia, el tocament, l’enamorament o el xantatge afectiu. Quan escric aquestes reflexions, hi ha tres notícies molt dispars en els mitjans de comunicació: un jove de 16 anys denuncia que el seu professor de gimnàstica li assecava l’esquena amb una tovallola; un altre que un capellà li va tocar la natja. I el periòdic de major tirada a Espanya obri en grans caràcters que “un alt càrrec del Vaticà ha sigut acusat d’abús sexual”. La notícia, que fonamenta el titular, consisteix en el fet que una *exmonja acusa alt càrrec del Vaticà, d’haver-li abraçat i intentat besar en la confessió”. Ara ha escrit un llibre amb la seua actual parella, un exsacerdot, i ha començat una campanya legal i mediàtica perquè “va començar a processar els fets des de l’òptica dels abusos i la manipulació”.

Es banalitza a les víctimes reals, quan es processen uns fets des de l’òptica dels abusos; li succeeix a Manuel Vila en la seua novel·la autobiogràfica Ordesa (2018): “Jo vaig estudiar en els escolapis… un dia un capellà em va cridar. Volia que entrara en el cor del col·legi. Jo tenia huit anys. Es deia G. Em va parlar afectuosament. El franquisme estava ple de capellans tarats. Em va començar a acariciar el cabell. Després va començar a afonar les seues mans en les meues. I jo no entenia res. No sabia què estava passant. Trenta anys després, vaig veure l’esquela de G. en el periòdic del poble… Em vaig quedar pensatiu. Crec que al final no ho va fer, però no ho recorde…. No sé fins a on va arribar”.

Col·laboren decididament a banalitzar els abusos en convertir-los en un mer assumpte econòmic. Quan de l’agressor o de la institució educativa o de la pròpia administració només s’espera “una reparació econòmica”, l’esdeveniment de l’abús com a fet total es converteix en simple assumpte mercantil. S’anuncia ja la creació de despatxos d’advocats especialitzats per a convertir els abusos en un assumpte mercantil mitjançant la reparació econòmica.

Reconéixer els episodis de banalització, no disminueix la monstruositat de reals abusos infantils, però explica que en els dos últims anys haja augmentat en un huitanta per cent la denúncia d’abusos comesos fa anys. El que ja era advertit per l’historiador de la infància ARIÈS, Philippe. El xiquet i la vida familiar en l’antic règim.(1992): “la nostra societat a diferència de les anteriors està obsessionada amb els problemes físics, morals i sexuals de la infància”. Cosa a la qual feia referència Francisco quan suggereix que “s’aplique l’hermenèutica de l’època”.

Les fronteres dels abusos

Constreny, doncs, saber de què parlem quan qualifiquem un comportament d’abusiu. I impedir que la justa i legitima indignació i lluita contra els abusos, arrossegue amb ella mateix processos d’emancipació. Abusiu és l’acte de domini que naix d’una relació de poder; no respecta la voluntat de l’altre o menysté la seua llibertat. En aquest sentit, l’abús no té edat, perquè es pot produir en totes les edats, condicions biològiques i socials sempre que una persona se senta forçada per una altra a fer alguna cosa que no volia fer. D’aquí ve que els xiquets i les xiquetes siguen un camp adobat per al sotmetiment, autoritarisme i manipulació física, psíquica, afectiva i sexual per part de qui és percebut com a autoritat.

L’abús està en relació al domini de la voluntat i de la llibertat, no a situacions de xics i xiques amb ple domini de la seua voluntat. Ho saben bé professors que es van enamorar dels seus alumnes o alumnes, adolescents i joves- i van construir junts un projecte de vida voluntàriament i lliurement. El just rebuig a l’abús de xiquets i xiquetes ha de respectar un fet que cada vegada serà més freqüent i en cap cas pot considerar-se abús. No pot considerar-se abús la relació afectiva entre l’adult Sòcrates i el jove Alcibíades que segons relata Plató van viure una passió tan forta com “la picada d’un escurçó” i van arribar a necessitar-se mútuament “Tu eres l’únic digne de convertir-te en el meu amant,” li diu Alcibiades. “cada vegada que t’escolte el meu cor salta i se’m vessen llàgrimes”. Palpitacions, llàgrimes i emocions que segons comenta Marina Garcés en Un món comú (2013) són l’estat físic de qui sent uns efectes únics de la paraula sobre la seua pròpia vida. “D’ara en avant – contesta Sòcrates – prendrem junts una decisió; alçant-me, el vaig cobrir amb el meu mantell, el vaig cenyir amb els meus braços” ; no tenien raó els qui acusaven Sòcrates de ser “corruptor d’ànimes joves”. Aqueix amor, corporal i eròtic, no era una feblesa de l’home madur ni un abús de l’adolescent, era simplement un enamorament consentit entre un adult i un adolescent.

Són admirables unes certes relacions entre professors i alumnes que hui podrien ratllar-se d’abús. Resulta exemplar com relata Charles MARSH en Estranya glòria. Vida de Dietrich Bonhoeffer (2018) l’amistat entre Dietrich Bonhoeffer amb un alumne de Finkenwalde, “un jove esvelt i de bones maneres” – Eberhard Bethge- , a qui el professor de teologia considerava “el meu esperit fidel i valent”; mai es van separar; viatjaven junts, menjaven junts, es necessitaven mútuament, li va deixar tots els seus béns i el va fer propietari de la seua gran obra teològica. Com diu el seu biògraf: “Bonhoeffer havia tingut amistats intenses amb anterioritat, però la intimitat d’aquesta era diferent”. I com escriu en una de les seues cartes dies abans de ser assassinat, ja no estan disposats a “reprimir conscientment tot desig”, segons li escriu des de la presó.

Abusiu és l’acte que causa mal en l’altre, s’apropia de la seua necessitat, s’aprofita de la fragilitat de l’altre en funció dels propis desitjos, fins a humiliar-lo. En l’abús no hi ha tendresa sinó violència, no hi ha cura sinó descuit, no hi ha diàleg sinó propietat. Per aquesta raó, era abús la relació que, en El Nom de la Rosa, alguns abominables frares mantenen amb aquella xica que sobrevivia, ella i la seua família, intercanviant favors sexuals en el monestir. I no era abús, no obstant això, la relació amorosa, que el jove novici Adso estableix, “amb aquella criatura que, pel que sembla al propi Adso, havia aparegut com l’aurora, tan embruixada com la lluna i tan radiant com el sol, tan terrible com un exèrcit disposat per al combat.” Aquella trobada carnal va fer que per al novici ja res li importara més que la carícia d’aquella xica, “mai deixarà de somiar amb aquell rostre, que va ser l’únic amor terrenal de la seua vida” “Moltes vegades – li va dir el mestre de novicis – sense l’enamorament la vida seria tranquil·la i pacífica però insulsa”.