IN MEMORIAM
D.LLUÍS ESPÍ, UN CAPELLA QUE VA CREURE EL CONCILI
Una vida per la justícia social i un món més humà
Va descansar en la Pau del Senyor el dia 6 d’abril, als 89 anys.
Vull recordar unes converses amb Lluis a la fi dels anys seixanta, a propòsit del seu compromís amb el moviment especialitzat de la JOC a Ontinyent del qual ell era consiliari comarcal. Per a entendre i valorar millor aquest compromís soci-polític-religiós en els anys 60-70 a Ontinyent, tot i ser un poble industrial amb una classe obrera important, es vivia una religiositat tradicional molt arrelada: el Crist de Santa Ana, la Puríssima, una presència de la comunitat de frares franciscans, que es feia notar més en les esferes mig-altes del poble –amb excepció destacada del pare Arbona que dirigia el Patronat de la Joventut Obrera.
Jo, estava format en el mateix seminari que Lluís, amb la mateixa teologia basada en coneixements abstractes, plena de dogmatismes, en definitiva, un missatge separat del món. Des d’aquesta perspectiva li comentava la meua opinió: “no entenc que l’acció pastoral s’especialitze en moviments com la JOC, que està dirigida, especialment als obrers, més aviat –li deia- hauria de ser un missatge obert a tots”. És a dir, parlava des d’un missatge d’esperits purs. Gràcies a Lluis i altres companys com Amargós, Pepe Fornés, Camarena, Antoni Duato, Nicolás David, José Mª Blasco, Gabriel Calabuig i altres que compartien una vida per la justícia social, vaig comprendre la profunditat del seu testimoni i dedicació, que deriva d’una nova visió, que després del Vaticà II ens llançava als cristians al món, al “compromís temporal” i a la participació en la vida pública, i a construir ponts entre el moviment obrer d’Ontinyent i una església en procés de renovació conciliar, atenta i compromesa amb la classe treballadora i que històricament havien estat allunyats, quan no enfrontats. Ontinyent era un poble eminentment industrial amb una majoritària classe treballadora.
A Ontinyent i en una altra direcció, el sacerdot D. Basilio Sancho deixava una empremta molt notable i que cal referir-se a ella per la seua gran influència, d’una religiositat de prioris, molt moralista i de certeses espirituals. Una religiositat d’un altre món que contrastava amb la que representava, com a clar referent, Luis el capellà de Sant Rafael.
EL COMPROMÍS OBRER.
La seua actitud compromesa no va ser inconscient, ni va ser manipulat pels companys amb els quals va compartir el viatge pastoral en aquesta ciutat. No va necessitar comprometre’s com a treballador manual per a compartir els problemes de la classe treballadora. Ho va fer des de la seua labor com a rector de la parròquia de Sant Rafael que, en aqueixos moments, albergava el gruix de la classe humil i treballadora de la ciutat. A l’hora de la veritat, es pot dir que la Parròquia com a tal “ no es va clavar en política”, com se sol dir, però sí fou un referent a tot Ontinyent, per la seua sensibilitat als problemes del Barri de S. Refel, al qual va dignificar, i un element de solidaritat amb els esforços per la llibertat i la crítica en allò que calia.
Els seus camins el van portar ras i curt a defensar als més febles i a la classe treballadora a la qual es dedicava per a descobrir i potenciar totes les virtualitats que romanen en les persones i en els seuse esdeveniments.
Va fer possible experiències i històries viscudes en aquells temps de la dictadura franquista, ja superats; experiències que defineixen certes actituds del moviment obrer amb gents pròximes als postulats de l’evangeli.
LA CAPELLA ARDENT I FUNERAL
La capella ardent va tindre lloc en una sala de la Casa de la Cultura d’Ontinyent. Tot un detall i un símbol del que va significar la seua vida. Millor haver-ho fet allí per a mostrar així la seua sintonia amb la civilitat i el seu compromís amb la gent més senzilla, en conexió amb els grans valors de l’evangeli que va marcar la seua trajectòria
Hi hagué una gran assistència de gent del poble; es veia el poble senzill d’Ontinyent. També va assistir una àmplia representació del consistori, amb l’Alcalde Jorge Rodríguez, així com regidors i alcaldes amb responsabilitats polítiques al llarg de més de 40 anys. En paraules de l’Alcalde: “Lamentem la pèrdua d’un defensor dels drets i una clara veu en la proclamació de l’Evangeli. Hui el món perd un referent moral i ètic”. Ell defineix com “un lluitador imprescindible; un lluitador per la pau, contra la injustícia, per la fraternitat i contra l’odi i tot des de la coherència; va mantindre una postura evangèlica i defensora dels drets humans: els més bàsics com el menjar i la sanitat, però també uns altres com el dret a la reunió o la llibertat d’expressió, especialment durant la dictadura franquista”.
En contrast el que va ser el funeral a l’església de Sant Bartolomé d’Agullent presidit pel cardenal Cañizares. Sol succeir així. Tot molt diferent i cap escenificació d’acord amb el que va ser la seua vida i el seu compromís pastoral. Destacava la presència de molts sacerdots –uns vint- i amb una sola excepció tots amb la indumentària clerical de negre i amb el distintiu. ¿On queda el Concili amb el seu intent cap a un nou model eclesial de no formar part de les estructures que ens allunyen, com ara la vestimenta? ¿On queda la seua invitació de integrar-se en el compromís amb la comunitat i viure de manera que la gent ens entenga?.
L’arribada del cardenal va ser emplenada per tots els sacerdots en gran cerimonial i amb la indiferència de les persones que abarrotaven la plaça perquè l’església es trobava plena; molts d’ells líders dels moviments obrers, JOC, sindicats, etc. que tant l’apreciaven. Sobre l’homilia no puc dir res, perquè resultava difícil entendre el contingut. Vaig preguntar a algun concelebrant i, tot i que es trobaven en l’altar, no van poder donar raó tampoc, tan sols sembla que no va fer referència a la seua trajectòria personal i pastoral.
La seua senzillesa i el bon fer li permetia, ja jubilat a Agullent, no perdre el contacte ni l’amistat amb els antics membres de la parròquia i militants de la JOC. Tot molt d’acord perquè ell mai va ser un funcionari clerical, sinó un cristià compromés amb la seua parròquia, amb el seu poble, i açò no caduca.
Per tot l’exposat tots els que l’hem conegut sempre abraçarem en la nostra memòria aquesta extraordinària generositat de qui sempre va ser company i amic.
Paco Gramage