Les processons de Setmana Santa s’assemblen a aqueixos grans temples que els turistes recorren i admiren més enllà de les seues creences. Les imatges, els confrares i les andes exhibeixen el seu poder contra vent i marea. El rebuig a l’Església és cada vegada més generalitzat, els temples estan cada vegada més buits i la mitjana d’edat entre els seus fidels sol rondar els 60 anys, però molt pocs a Espanya s’atrevirien a qüestionar la Setmana Santa! Per a la majoria de la població és un esdeveniment turístic i amb un valor cultural inqüestionable. Allò sorprenent és que algú el puga avaluar com el reducte d’una fe amagada i silenciada, quan, en moltes ocasions, només es tracta de folklore.
La veritat és que ni tan sols aquestes processons són capaces d’omplir els temples durant la Setmana Santa. La gent és més procliu a seguir al Crist asseguda en una terrassa i amb una cervesa que a entrar a l’església perquè li expliquen el sentit de tot allò. Soc conscient que això és un motiu de reflexió per a l’Església, atrapada en el seu laberint de bona voluntat. El seu honest missatge d’esperança i amb més de dos mil·lennis d’antiguitat s’ha convertit en una posada en escena teatral que gran part de la població consumeix aliena a la intenció evangelitzadora d’ella mateixa. Per als espectadors és cultura, és tradició, és sentiment, però poc d’això es transforma en una vinculació a la fe. És més, m’atreviria a dir que a molts els allunya d’aquest objectiu perquè és el viu reflex d’una Església antiquada, ancorada en un món que ja no existeix.
El naixement de les Germandats i les Confraries se situa al voltant del segle XV, encara que tota la litúrgia d’aquestes celebracions va rebre un gran impuls a partir de la Contrareforma, quan la cristiandat va considerar que hi havia necessitat d’aferrar-se a la seua identitat enfront de la fosca escissió protestant. Les processons són fruit d’un moment històric diferent, i aqueix món ja no existeix. Canvia, tot canvia, com cantava l’argentina Mercedes Sosa, i el que no va canviar ahir, haurà de canviar demà. De fet, la realitat social sempre ha provocat transformacions al llarg d’aquests dos mil anys i és per això que, entre altres coses, l’Església ha anat canviant amb ells també, encara que alguns no ho vulguen recordar.
No discutisc el valor cultural de la Setmana Santa viscuda als carrers. Només intente reflexionar sobre l’efecte miratge que té per a l’Església aquest moviment de masses. Una immensa multitud d’homes i dones de bona voluntat no accepten ni comprenen el seu missatge i el seu discurs els sona com una llengua arcaica i, la qual cosa és pitjor, causa rebuig social a una gran part de la població. Hi ha una profunda incoherència en tot això, un signe que l’Església ha de buscar nous signes, nous llenguatges, noves fórmules per a transmetre aqueixa esperança que transforma la vida de molts. És una institució que està plena de moltes misèries, sí, però, sobretot, de molta bona voluntat i de cristians, com jo, que temen que un dia tots isquen del temple a veure passar el Crist per l’avinguda i, al final, ja no quede ningú dins.
Publicat a Levante-EMV el 12-4-2022