Alfons Llorenç, periodista, fou Cap de Premsa del Consell del País Valencià i Cap del Gabinet del President del Consell del País Valencià
El procés autonòmic valencià, una esperança frustrada
Era el 25 d’abril de 1979. Havien passat, dia per dia, 272 anys de la desfeta d’Almansa. Aquella diada, secundant l’acord del Consell del País Valencià, els ajuntaments de Picanya (Horta) i Bellreguard (Safor) convocaren una sessió solemne amb un punt de transcendental importància: sol·licitar l’autonomia del País, d’acord amb el previst a la Constitució Espanyola. Així iniciaren el camí cap a l’autogovern. I començaren a comptar els sis mesos que marca el text constitucional. Secretament coordinat des de la Presidència de la Generalitat provisional, s’aconseguí que el 99 per cent dels municipis, amb les diputacions, que representaven el 99’9 per cent dels ciutadans, demanaren l’autonomia, quan “la via constitucional establerta a l’article 151” només exigia el 75 per cent. Acords, que, autentificats per tres notaris de València es presentaren el 25 d’octubre de 1979 al Congrés del Diputats, per tractar-se d’un procés que implicava la construcció de l’Estat. Només quedava convocar el referèndum per al 28 de febrer de 1980. Però, fruit d’un pacte entre el PSOE i UCD es bloquejà, amb violències i il·legalitats, l’accés del País València a una autonomia de primera. Una estratègia de colp d’estat, una aplicació primerenca d’un 155 anihilador.
Per Alfons Llorenç
El procés autonòmic del País Valencià va estar un seguit de frustracions, que ja començaren a penes encetada la pre-autonomia i que han anat continuant al llarg dels anys. Al següent escrit un testimoni directe de les interioritats ens conta els inicis de l’autonomia valenciana i l’avortament, fa 42 anys, del procés per part de la UCD d’ Abril Martorell i del PSOE d’Alfonso Guerra. Una història, tan semblant a un colp d’estat, que tracten d’amagar i que explica també l’actual frustració amb “l’Estatutet”).
El 17 de març de 1978 l’aleshores rei d’Espanya i el president del govern espanyol signaven el reial decret-llei pel qual s’aprovava el règim preautonòmic del País Valencià, la nostra Generalitat provisional. Negociat pel parlamentaris valencians, constituïts en assemblea, amb el gabinet Suárez, instituïa, per primera volta, des de la desfeta d’Almansa, un consell de valencians i per a valencians, un embrió, si es vol. Però era un primer govern valencià, un consell d’unitat i concentració que, a més a més, superava la imposada divisió provincial. I, com a germen d’autogovern, havia de conduir el País Valencià cap a l’autonomia plena.
El preàmbul del reial decret- llei –redactat per valencians conscients i voluntàriament amagats- reconeixia que “el País Valencià ha manifestat reiteradament en diferents moments del passat i en el present la seua aspiració a comptar amb institucions pròpies”. Acceptava i beneïa el desig persistent dels valencians de recuperar la sobirania, mitjançant els successius memorials de greuges del segle XVIII, les temptatives i propostes del XIX i les reivindicacions i projectes del XX. Un esperit recollit pel mateix referèndum per a la reforma política del franquisme, fet a ca nostra sota el lema “País Valencià, ara sí”.
El Consell del País Valencià naixia, però, limitat pel propi decret de creació, malgrat l’amplíssim suport parlamentari que el generava. Les seues competències eren l’elaboració del seu reglament de règim intern, coordinar les diputacions provincials, gestionar les funcions que transferia l’Estat o que s’assumiren de les diputacions i proposar a “Madrid” mesures que “afecten als interessos generals del País Valencià”. Per si fora poc, la sobirania, que brollava de l’Assemblea de parlamentaris, nomenada ací amb l’estantís nom de “Plenari”, quedava reduïda, rebaixada i descafeïnada en incorporar, com a consellers, representants de les gens democràtiques diputacions franquistes. Pel que fa a l’articulat sobre la coordinació de les actuacions i funcions de les tres diputacions no va arribar a estrenar-se, mai es posaren a disposició del màxim òrgan executiu del País Valencià, assessorades pel govern central; ja s’encarregà l’inefable Martín Villa de desbaratar-la i anul·lar-la la competència; ben al contrari, amb el ministre franquista crearen un actiu front anti-Consell –mireu per on, a la contra, també feren país-, ajudant-se de l’engreixada xarxa franquista de l’administració perifèrica de l’Estat totalitari i la fantasmagoria del poder local feixista. El Consell, gràcies al franquisme residual, des del principi, rebia més ofenses que competències.
Per si fora poc, el marc era una transició com la valenciana anormal, difícil, dura, molt dura, violenta, enormement violenta –amb bombes, pistoles i, fins i tot, tancs als carrers-, que va devorar els seus millors protagonistes i líders, que va assassinar il·lusions i esperances…
No obstant, malgrat oposicions i resistències –procedents algunes vegades del mateix partit del President Josep Lluís Albinyana-, des de la Presidència, tractarem, des de l’inici, de caracteritzar el Consell com a la primera institució democràtica del País Valencià (d’ací, per exemple, l’exigència de prioritat fins i tot protocol·lària, front a les institucions i representants del tardofranquisme; un exigència mínima que tant molestava als governadors civils i “jefes provinciales del movimiento” i al presidents de les diputacions), portats del pregon convenciment de què als País Valencià no hi hauria vera democràcia sense una plena autonomia. És a dir, l’autogovern, des de la sobirania, era la forma de construir i consolidar la democràcia entre els valencians. Una ampla i fonda autonomia política, segons s’afirmava en aquells moments, que, fins i tot, portaria la autodeterminació econòmica i cultural.
Per això, més que esperar que plogueren gracioses competències (la primera transferència va ser una burla al Consell), el president Albiñana adoptà, com a programa d’actuació, els acords entre la Junta Democràtica del País Valencià i el Consell Democràtic del País Valencià de juny de 1976, a l’hora de constituir la Taula de Forces Polítiques i Sindicals per al trencament democràtic. Aquells pactes preveien per al nostre País un “procés propi constituent, amb la creació immediata de la Generalitat provisional”, la “cooficilitat de les dues llengües” i la “clarificació al respecte de l’idioma dels valencians i el seu nom”, la “reorganització democràtica de l’activitat política, econòmica i administrativa”, una Assemblea constituent que “serà l’encarregada de confeccionar l’Estatut d’Autonomia, que haurà de sotmetre’s a votació de tots els valencians en un plebiscit lliure i objectiu”, la “ruptura sindical”, restablir ”especials lligams amb Catalunya i les Illes”… En definitiva, es tracta d’una “ruptura democràtica per mitjans no violents” i de que siga” el poble valencià qui ha de fer possible el trencament democràtic al País Valencià”.
La Presidència del Consell, no secundada –tot s’ha de dir- plenament pel propi govern provisional, ni tampoc pels partits que s’integraven en aquell executiu, després d’algunes bandades inicials, provocades per interessats assessors, es va consagrar a confirmar les més velles i fondes esperances de les valencianes i dels valencians més conscients i a popularitzar-les, pedagògicament, entre la majoria de ciutadans del nostre País. Tractàvem de conferir credibilitat a l’hipòtesi de l’autonomia, de donar cos i forma a un anhel difús però amplament sentit d’autogovern, volíem començar la reconstrucció nacional del País Valencià i, naturalment, defensar-se com a primera i, aleshores, única institució democràtica de govern contra els caciquismes centralistes, les intrigues sectàries i les salvatges envestides de la dreta feixista.
Per aquestes raons la Presidència d’aquella Generalitat provisional, en solitari, impulsa el Compromís Autonòmic, signat el 8 d’octubre de 1978. Ens calia donar passes prudents i segures cap a la recuperació civil del País, palesar ferms convenis que recordaren que tots els partits polítics valencians estaven obligats en la consecució d’institucions pròpies i reafirmar, amb llum, en la nova etapa, els acords engendrats, covats o signats en la clandestinitat. El Compromís de 1978 accepta el marc de la futura Constitució, però per a assolir “el màxim d’autonomia, dins del termini més breu”, una autonomia “patrimoni de tots, com a un bé comú” i front a les resistències franquistes, s’expressa el “ferm suport al Consell del País Valencià com a autèntic catalitzador de les iniciatives del poble valencià” i, finalment, s’insta al Plenari de Parlamentaris per tal de que urgentment “inicie l’elaboració d’un projecte d‘Estatut”.
Conegut el text de la Constitució i abans del referèndum constitucional, els mateixos partits signants del Compromís (PSPV-PSOE, UCD, PCPV,AP;UDPV, P. Carlí, PTPV, ORT, PSUPV) acordaren, sempre a impuls de la Presidència, unes fonamentals puntualitzacions, a fi d’aclarir la fórmula “màxim grau d’autonomia amb el mínim temps possible” i, en aquest sentit reafirmen: “Ens decantem per la utilització de la via constitucional establerta a l’article 151” (B.O.C.PV, nº 5, 15-I-1979). I, d’acord amb la via del 151, insisteixen en què el Consell prenga la iniciativa en el procés “tan aviat com siga possible, després de l’aprovació de la Constitució en referèndum”; criden als parlamentaris per a què acceleren l’elaboració del text de l’Estatut “perquè una volta aprovada la iniciativa autonòmica pel nombre suficient de municipis, després del referèndum autonòmic, no hi haja demora en la seua presentació davant del Congrés”; es comprometen a què, després de les eleccions locals, “tots els membres de les noves corporacions –Ajuntaments i Diputacions- pertanyents a aquestes forces polítiques (des d’AP i UCD al PT i l’ORT, tot el ventall parlamentari i part de l’extraparlamentari) li donen suport”, naturalment, a l’article 151; a encetar una “acció conjunta” i “una ampla campanya” de conscienciació del poble valencià, al temps que es reclama ja la llei orgànica de referèndum per a la iniciativa autonòmica. Acaben els partits valencians, i estatals!, fent una crida per tal d’ajuntar esforços al voltant de l’única via possible que conduesca el País Valencià, en el més breu temps possible a la màxima autonomia”, la via de l’article 151 de la Constitució de 1978.
El president Josep Lluís Albinyana, i el seu reduït equip de col·laboradors i assessors, malgrat tot i tots, estaven aconseguint anar reconquerint la sobirania del poble valencià al temps que es recuperava l’antiga virtut política valenciana del pactisme.
Com pertocava, a instàncies sempre de la Presidència (acusada ja, ben aviat!, per Alfonso Guerra de “montar un partido dentro del partido”, en soc testimoni), el Plenari de Parlamentaris nomenà, amb l’oposició del seu president socialista, que estava permanentment en el sin-vivir del, com va assenyalar el President Albinyana, no-saber-en-donde-estoy-ni-lo-que-hago, nomenà la comissió redactora de l’Estatut, integrada per Garcia Miralles, Pastor, Sánchez Ayuso, pel PSOE, Attard, Farnós, Rodríguez Marín, per UCD, Bono pel PCE, Jarabo per AP y Burguera pel grup mixt ; el reglament de funcionament de la Comissió redactora l’aprovà el Plenari l’11 de desembre de 1978. Segons l’acord unànime de tots els diputats i senadors del País Valencià “abans de l’11 d’abril de 1979 la comissió sotmetrà un avantprojecte d’Estatut al Plenari de Parlamentaris”, elaborat d’acord amb la via del 151. Els parlamentaris eixits de les eleccions de 1-M-79 nomenaren una nova comissió redactora, com a prova inequívoca del compromís autonòmic de seguir el camí de l’article 151; el seus membres foren quatre socialistes (Sotillo, Cucó, Garcia Miralles i Bevià), quatre ucedistes (Casañ, Berenguer, Broseta i Calpena) i un comunista (Bono); celebraren tres reunions: una al Palau de la Generalitat, una altra a Alacant y una altra de dos dies a Peníscola. Però, igual que el president d’aquell Planari fou incapaç de redactar un reglament de règim interior o de controlar el govern provisional valencià, no li preocupà gens exigir als parlamentaris –tampoc els parlamentaris implicats mostraren massa diligència- la decisiva redacció d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, la seua principal missió. Però, no trobaren ocasió ni temps per a acomplir la seua tasca. Alguns, en canvi, si que en trobaren per a sembrar zitzània i deslligar violents dimonis.
Per contra i per la seua banda, el Consell –“expressió del profund desig autonòmic del Poble Valencià”- no estava quiet. Més que el Consell, la Presidència, a penes seguida o secundada per algun conseller i algun director general. Realment, era el seu President qui sabia que no hi havia temps que perdre per tal de situar les aspiracions valencianes en el marc de la construcció de l’estat plural i democràtic. No hi havia gens de temps que perdre perquè s’endevinaven en l’horitzó fortes i, potser, insuperables tempestes (fins i tot, es podia olorar un cert clima de colpisme i inclús s’endevinava alguna complaença i complicitat en el “cambio de rumbo” i el “golpe de timón”; en diverses ocasions, per informacions que ens arribaven de l’interior del propi exercit, desallotjarem la Presidència, dissimuladament, quedant-se només el President i el cap del gabinet i alguna persona la màxima confiança, a fi de què als pocs funcionaris transferits per la diputació de València no els pillarà allí, si arribava, de nou, “la nit, la llarga nit”). Per trencar l’estreta “capitalitis”, reconèixer les arrels i homenatjar els símbols, el Gabinet de Presidència va convocar la sessió més emblemàtica a la ciutat tan simbòlica de Morella el 29 de desembre de 1978, impedida per una enorme nevada, Fou celebrada, finalment, el 9 de gener de 1979, després una jornada d’actes altament significatius -com homenatjar el jurat Vinatea-, ben prop de la diada –Sant Julià- en què la capital d’Els Ports commemora el seu aniversari de la Conquesta jaumina. En aquella sessió, celebrada en la freda sala –gòtica del XV- de consells de la ciutat forta, fidel i prudent, s’acordà, a proposta del President, per unanimitat (els consellers pertanyien al PSOE, UCD, PCE, PSP y AP), l’inici del procés autonòmic de l’aleshores anomenat oficialment País Valencià, d’acord amb el famós article 151, a fi d’aconseguir “la més perfecta institucionalització de la comunitat autonòmica valenciana com a l’obtenció de les màximes competències de possible d’autogovern”. Al Documenta de Morella, curosament redactat pel Gabinet de Presidència, es fa, de nou, una “crida als ciutadans dels municipis del País Valencià perquè estimulen els nous ajuntaments democràtics a sumar-se a aquest acord del Consell” i es reclama a Madrid, amb urgència, la llei de referèndum autonòmic, principal “compromís dels parlamentaris valencians elegits a les properes eleccions generals”, que, curiosament, es convocaren aquell mateix dia. Aprovat l’acord, el govern valencià va seguir la reunió a l’Hostal del Cardenal Ram per tal de no quedar-se erts, atès que hi havia calefacció. Els consellers tenien pressa de tornar a València, no sols pel fred, sinó per no perdre ni un minut de presència de cara a la confecció de les llistes electorals, que s’obria aquella mateixa nit. Un fet tan decisiu com la sessió del Consell a Morella és sistemàticament amagat. Un cas més del memoricidi continuat a que són sotmesos els valencians.
Aquell ample i pregon consens es va acabar a Morella. Una concòrdia que només deixava fora als governadors civils, amagats darrere dels ultrafranquistes presidents de les Diputacions, encapçalats pel de la de València, de la maneta de l’esmentat ministre Martín Villa. Per exemple boicotejaren la reunió del govern a Morella no deixant, com la llei els obligava, ni els cotxes necessaris per a portar als consellers; tampoc mai transferiren al Consell el 10 per cent del patrimoni, personal i pressupostos, com assenyalava el decret- llei de creació de la preautonomia. També el govern central boicotejà la transferència de competències, i quan n’envià, eren un autèntic insult als valencians ( com la vigilància de l’exportació de galls de brega i les mides de la seua quilla).
Un bloqueig que assumí des de juny de 1979, complint gustosament ordres foranies i sectàries, el conseller d’Hisenda Enrique Monsonís, el qual arribà a no autoritzar ni les compres de paper higiènic de la Presidència, la qual disposava únicament d’un pressupost anual de 12 milions de pessetes. Des d’aquest mateix any l’UCD assumí les paraules i els fets del grups incontrolats del blaverisme més radical i antivalencià; es desfermà la violència extrema amb ús de pistoles, bombes a autoritats, intel·lectuals i llibreries, atemptats de tota mena.
Malgrat tot, de manera heroica, el President i el seu equipet –pagant-se moltes voltes la gasolina del cotxe oficial de la seu butxaca- recorregueren el País poble a poble, predicant la bona nova de l’autogovern. Les eleccions municipals eren la gran esperança. Arribava la democràcia més pròxima i directa a mans dels ciutadans. Eren els municipis els qui podien tancar, de fet, el procés autonòmic. I, en efecte, secundant al Consell del País Valencià, els ajuntaments de Picanya i Bellreguard iniciaren el camí, previst a la Constitució, amb la seua petició d’autonomia el 25 d’abril de 1979. I, començaren a comptar els sis mesos que marcava el text constitucional. Secretament impulsat i coordinat des de la Presidència de la Generalitat provisional, s’ aconseguiren que el 99 per cent dels municipis, amb les diputacions, que representaven el 99’9 per cent dels ciutadans, demanaren l’autonomia, quan la via del 151 només exigia el 75 per cent (Els municipis ucedistes de Castelló, per indicació de Monsonís, no especificaven la via, sinó acordaven “la màxima autonomia en el menor temps possible”). I, autentificats pel degà dels notaris de València i dos col·legues més, els presentarem el 25 d’octubre de 1979 al Congrés del Diputats, per tractar-se d’un procés que implicava la construcció de l’Estat. Així mateix es presenta un avís i còpia al Ministeri per a les Administracions Públiques.
Aqueix 25 d’octubre de 1979, a la Presidència, ja es treballava, d’amagat, en l’organització de l’imminent i constitucional referèndum per al 28 de febrer de 1980 (d’aquells treballs es va poder beneficiar la Junta d’Andalucia). Però, justament aquella tardor Fernando Abril Martorell, president de l’ UCD del Reino de Valencia, pactà amb Alfonso Guerra, vicesecretario general del PSOE, frustrar, bloquejar el procés autonòmic valencià, naturalment impulsats per Adolfo Suárez i Felipe Gonzalez i, com no, la Casa Reial Espanyola. Al nostre País no pertocava el que a Andalusia sí, el que a Andalusia es defensava entusiàsticament, malgrat la nostra identitat nacional pròpia i la historicitat de la nostra autonomia.
Sincrònicament, s’incrementà la violència contra ben i persones, sempre impune, a voltes, avivada des del partit d’aquell govern i coadjutors i clavegueres estatals… I, s’acabà conculcant la mateixa Constitució; de fet, la ansiejada llei del referèndum –aprovada més tard amb l’únic vot en contra del diputat Albinyana- exigia, de forma il·legalment retroactiva, que els ajuntaments hagueren especificat clarament la via del 151, rebutjant contra dret les fórmules del l’estil de “la màxima autonomia en el menor temps possible”, com la que, amb mala fe, havia impulsat a la província de Castelló el conseller Monsonís.
Cresqueren les tenebres, les deslleialtats, les defeccions i fins i tot les traïcions a acords, pactes i compromisos.
Els dirigents socialistes s’anaren plegant , primer vetlladament, a les tesis centralistes imposades per l’UCD, des de Madrid. Al País Valencià, ni uns ni altres, no deixaren florir les “151 razones para levantar Andalucia” amb “el 151 como simbolo del compromiso del PSOE andaluz con su pueblo, al que defendió frente a los atropellos de unos y los entreguismos de otros”. Al País Valencia era perillosa una autonomia de primera amb possibles llaços amb una autonomia històrica com la catalana.
Fruit d’aquells pactes, el 19 de desembre de 1979 l’executiva del PSPV-PSOE, reunida a la ciutat d’Alacant, simultàniament a la sessió del Consell del País Valencià, aplegat al Palau de la Generalitat, acorda i exigeix l’abandó dels socialistes de la Generalitat. El President del Consell del País Valencià Josep Lluís Albinyana dimití el 22 de desembre de 1979, i també acabaria lliurant el carnet del PSPV i l’acta de diputat del PSOE, el número ú per València. Al seu equipet el tiraren del Palau de la Generalitat, al carrer, sense més, amb l’avinença UCD-PSOE.
S’havia acabat, avortat, un procés autonòmic, que, reconeixia una certa sobirania del poble valencià, en el marc de la Constitució Espanyola. Va ser com un cop d’estat, amb una escalada i una estratègia molt semblant a la que tombà al president xilè Allende. El País Valencià el 22 de desembre de 1979 entrà en un període tèrbol, vergonyós; el Consell quedà inoperant; un conseller s’autonomenà precari President en funcions, en contra del que disposava el Reial Decret de creació del Consell del País Valencià i del reglament de Règim interior, que obligaven a convocar l’assemblea de parlamentaris; fins i tot va ser l’única autonomia presidida per un Capità General durant 12 hores de colp d’estat triomfant aquell malaurat 23-F de 1981. Aquells fets de 1979, algú, potser, podia recordar les paraules, a Casp, del Vell duc de Gandia: “traït e mort és aquest regne”.
Alfons Llorenç, periodista, fou Cap de Premsa del Consell del País Valencià i Cap del Gabinet del President del Consell del País Valencià