ATRIO publica aquests tres documents que il·lustren com pot haver-hi una crítica de la comunitat cristiana al seu bisbe que no signifique polarització radical entre dretes i esquerres, sinó un diàleg dins del caminar junts, és a dir, de la sinodalitat que propugna el papa Francesc, el qual dona exemple de permetre i escoltar les crítiques.
1.- Carta oberta a Don Joseba Segura, bisbe de la nostra diòcesi, de Bilbao.
Bizkaia, 3 de marzo de 2023
Berpiztu – Kristau Taldea
El Fòrum de Capellans de Bizkaia i Berpiztu – Kristau Taldea, col·lectiu de cristians i cristianes pertanyents a diferents comunitats, moviments, associacions i parròquies de Bizkaia, volem traslladar-li el nostre desconcert i la creixent preocupació per dispensar de menjar carn un divendres de Quaresma als participants en una “alubiada” en la Societat Bilbaïna. També per la pròxima participació del seu vicari general on presidirà la conferència que impartirà el cardenal Gerhard L. Müller en la trobada organitzada per l’Associació Catòlica de Propagandistes (ACdP) i la seua pròpia, ja que celebrará l’eucaristia l’endemà en el Palau Euskalduna. Són decisions que se sumen a altres anteriors com, per exemple, la seua presidència, també de l’eucaristia, el passat 2 de juliol de 2022 en l’anomenat santuari d’Unbe, després de huit dècades en què no hi hagué el reconeixement diocesà d’unes suposades aparicions.
Volem traslladar-li, en primer lloc, el nostre desconcert per la presència institucional del seu vicari i de la seua personal al costat d’un cardenal que es caracteritza per la seua confrontació sistemàtica amb el Papa Francesc. Creiem que amb aquesta invitació, i amb la petició formulada per la Societat Bilbaïna, és possible procedir, com s’ha fet abans d’ara en la nostra diòcesi, de manera molt més discreta, sense faltar a l’educació i a la fraternitat, però també sense desconcertar i, en alguns casos, escandalitzar una bona part de nosaltres i, als qui com nosaltres, volen continuar sent pròxims als últims de la nostra societat i continuar sintonitzant amb les opcions del Papa Francesc. Volem dir-li que el desgraciat assumpte de la Bilbaïna és conseqüència d’haver-se envoltat de persones que, amb una sensibilitat molt jurídica i canònica i gens crítica, propicien una gestió de la diòcesi escassament pastoral i poc propera a les persones més senzilles. Creiem que està pagant el preu per aquesta decisió.
També volem indicar-li, en segon lloc, que, a més de desconcertar-nos, s’incrementen notablement els símptomes de la nostra preocupació pel rumb que té la diòcesi des que Vosté la presideix, una preocupació que li hem traslladat en diferents ocasions, abans d’ara. Hem de reconéixer amb dolor, que aquestes i altres disposicions confirmen, desgraciadament, la nostra inquietud pel compromés futur d’aquesta diòcesi i el progrés del desconcert, de la desafecció i del descoratjament. Percebem que no connecten ni amb la història d’aquesta diòcesi ni amb les opcions eclesials que ens hem donat, per immensa majoria, en l’Assemblea Diocesana i sí amb una sensibilitat que busca aparcar-la i oblidar-la com més prompte millor. Per això, li hem de dir que constatem, de nou, amb creixent dolor, com es van diluint i, fins i tot, de vegades, fent fallida les expectatives posades en el seu nomenament com a bisbe per molts de nosaltres i dels nostres companys i companyes. És el preu que ha de pagar per estar apostant per un pluralisme indiscriminat i immobilitzador del qual el més trist exemple és l’anomenat Pla Diocesà d’Evangelització, sense accents ni prioritats.
Li preguem, encaridament, que repense la línia eclesial i pastoral que està impulsant en aquesta diòcesi. I que tracte d’evitar la preocupant i creixent desmobilització de nosaltres i de molts dels nostres companys i companyes.
2.- El disens injust.
Bilbao, 11 de marzo de 2023
Rafael Aguirre. Teólogo
Està per veure que hàgem guanyat en llibertat d’expressió en la nostra societat. El “políticamente correcte” té un pes enorme i hi ha una sèrie de temes tabús que no es poden tocar. Personalment estic encantat que l’Església Catòlica no pertanya a aqueix club d’intocables, que abans encapçalava. No sols ha deixat de ser tabú, sinó que el monolitisme i secretisme de la seua vida interna es dilueixen gràcies a l’estil del Papa Francesc.
El procés sinodal implica que sorgisquen opinions diverses en el si de l’Església. Però hi ha molta ignorància i bastants prejudicis i quan de l’Església es tracta, els mitjans de comunicació amb freqüència, es fixen en aspectes anecdòtics i els divulguen com a gran notícia.
En dos dies s’ha convertit en notícia en tota la premsa espanyola que el Bisbe de Bilbao, davant la petició que se li va dirigir, ha eximit de l’abstinència als participants en una “alubiada” amb “sagraments” (cansalada, botifarra i xoriço), organitzada per la Societat Bilbaïna per a un divendres de quaresma, i que hi convoca 220 comensals. Segur que entre els comensals hi ha un cert nombre que acostuma a guardar abstinència els divendres de quaresma.
Aquesta pràctica resulta hui anacrònica i caldria replantejar el seu sentit religiós. Però la consciència dels qui observen aquesta pràctica mereix tot el respecte. Ai d´aquell que ridiculitzara les abstinències dels musulmans! Transgrediria un tabú d’allò que és políticament correcte. Un bisbe assenyat, si li plantegen la qüestió, no pot dir ni “deixeu-vos d’històries, aquestes són coses d’uns altres temps”, ni “la norma de l’Església és que no es pot menjar carn els divendres de quaresma i no hi ha volta de fulla”.
Però, com el Bisbe mateix ha reconegut, estava fora de lloc un document jurídic i haguera bastat una amistosa comunicació oral, on s´haguera pogut realitzar altres consideracions. Tot indica que el document s’ha filtrat per a desprestigiar un bisbe, al qual se li tenia ganes.
Això del menjar ha sigut l’esquer per al sensacionalisme. Però el que havia pogut quedar en simple anècdota s’ha incorporat en una Carta que el Fòrum de capellans de Biscaia i un grup de laics (Berpitzu), ha dirigida al Bisbe de Bilbao, Joseba Segura, amb altres greuges, i summament crítica.
Hi ha altres aspectes de la Carta que són de més calat. Joseba Segura no amaga la seua manera de pensar, el seu llenguatge és clar i precís, alié a subtileses eclesiàstiques. Però té molt clar que el Bisbe ho és de tots, que és un ministeri de comunió en una església molt plural, que ha de promoure unes línies pastorals, però amb actitud integradora, amb paciència i sense exclusions.
Contra el que diu la Carta, no està promovent un “pluralisme indiscriminat i immobilitzador”, sinó que està incorporant a grups amb els quals no es comptava, està ampliant la consciència de comunió eclesial. Al País Basc el sectarisme eclesial és molt fort per raons ideològiques i no alienes al clericalisme que corroeix a l’Església Catòlica. Per això és injust retraure al Bisbe el fet de celebrar l’Eucaristia de tancament de les Jornades de Cristians en la Vida Pública, que se celebraran a Bilbao. La seua ideologia política i eclesial és conservadora, cert, però pertanyen a l’Església i el Bisbe ha de fer-se present si li ho demanen, com ho faria en unes Jornades de la HOAC o de la JOC.
Les relacions intraeclesials no són un camí de roses. Els organitzadors de les esmentades Jornades han convidat el Cardenal Müller, que fou prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe i manté ara una postura d’oberta oposició al Papa Francesc. Li hem vist en molts llocs sempre flanquejat pel bisbe del lloc com dicta el protocol. A Bilbao, les coses no seran així. Contra el que retrau la Carta, la notícia no és que el Vicari de la Diòcesi l’acompanye en la seua intervenció, sinó l’absència del Bisbe, que marca clara distància d’un Cardenal especialment bel·ligerant amb Francesc.
Assistim a Europa a una Església cada vegada més minoritària i més irrellevant institucionalment. Al País Basc aquest procés es realitza de manera brusca i molt accentuada. Aquest fenomen no ha d’afrontar-se amb nostàlgies i amb mentalitat de gueto, sinó com una ocasió de purificació i de mostrar la rellevància dels valors evangèlics. D’això ha parlat, amb valentia i lucidesa Joseba Segura fa pocs dies precisament en la Bilbaïna convidat pel club de Roma. Una pena que els mitjans de comunicació a penes es feren ressò d’aquesta intervenció de vertadera transcendència.
És dels pocs bisbes capaç, per la seua preparació i llibertat, de parlar del cristianisme amb dignitat en els fòrums seculars. Però s’ha distingit sempre pel seu compromís social. Quan tornà de Llatinoamèrica volgué anar a Otxarcoaga. Està sempre disponible i pròxim, però evitant tot protagonisme. La Carta que se li ha dirigit comet una gran injustícia amb Joseba Segura, sobretot quan li atribueixen falta de proximitat “a les persones més senzilles”.
3.- L’aspecte just de la crítica.
Bilbao, 15 de marzo de 2023
Javier Madrazo Lavin
El Correo
M’ha semblat oportú realitzar alguns comentaris al fil de l’article titulat “El dissens injust” del meu amic, professor i bon teòleg, Rafa Aguirre, publicat en aquest periòdic el passat 9 de març. Vaja per davant, que forme part del col·lectiu de cristianes i cristians de Berpiztu – Kristau taldea que, amb el Fòrum de Capellans de Bizkaia, hem signat la Carta oberta al Bisbe de Bilbao, Joseba Segura. La meua pretensió amb aquestes línies és exposar l’aspecte just de la crítica formulada en aquesta carta.
Estic amb ell en què no es pot dir -com ho ha fet un titular de periòdic- que a Joseba Segura “li falta proximitat a les persones més senzilles”. Jo no tinc arguments per a sostindre això, sinó tot el contrari. Ho testifica tota la seua trajectòria personal i pastoral. El conec des de fa molts anys, i he pogut comprovar el seu lliurament generós a la causa de la justícia i dels pobres.
Però sí que els tinc per a estar d’acord -com es diu en la carta en qüestió- amb el tema que el desgraciat assumpte de “La Bilbaïna” és conseqüència d’haver-se envoltat de persones amb una sensibilitat molt jurídica i canònica, i gens crítica i pastoral. Així ho evidencia la seua manera de respondre a la petició de la Societat Bilbaïna, amb el Codi de Dret Canònic a la mà, i l’escàndol provocat en moltes persones, senzilles i de bona voluntat, deixant a part la “conya” que ha produït en unes altres.
És inexplicable que el Bisbe de Bilbao assumisca en la seua literalitat, per a atorgar dispensa quaresmal, unes recomanacions – antigues i hereves del Concili de Trento – de la Conferència Episcopal de 1986, que hi inclouen les mortificacions corporals.Totes les persones ens equivoquem en molts moments de la nostra vida. Seria molt d’agrair una rectificació pública d’un fet que ha tingut tanta repercussió.
També estic d’acord amb Rafael Aguirre que assistim a una minorització i progressiva irrellevància de l’Església a l’Europa occidental, però entenc que la manera d’afrontar aquesta situació no és apostant per un pluralisme indiscriminat, obsessionat pel nombre, sinó per un pluralisme amb opcions clarament evangèliques.
Crec que el que correspon a un bisbe, com a tot catòlic, és la comunió, però amb missió. I també crec que l’aposta pel nombre sense opcions ens portarà a ser un residu encara més irrellevant, no una resta perfectament compatible amb pertinences més sociològiques, culturals o tradicionals.
Per això, entenc que la millor manera d’ampliar, com bé diu, “la consciència de comunió eclesial” passa per no oblidar ni descurar que la vida de Jesús de Natzaret estigué presidida per un pluralisme amb opcions, sense, per això, deixar d’estar oberta a tothom. Aquesta és una altra raó per la qual també he donat suport a la carta oberta al Bisbe de Bilbao.
Igualment estic amb ell en la importància de desallotjar el “sectarisme eclesial al País Basc”, siga del signe que siga. I, de manera particular, el que ens despiste de seguir, amb un mínim de coherència, a Jesús de Natzaret.
Per això, entenc que el Bisbe de Bilbao és lliure per a fer-se present allà on el conviden i desitge, a través seu o del seu vicari general, en aquest cas, donant cobertura institucional al cardenal anti-Francesc Müller. O com feu l’any passat, presentant en una Conferència, d’una forma sorprenentment elogiosa, monsenyor Reig Pla, un altre bisbe anti-Francesc, en el mateix fòrum i organitzat per la mateixa associació, de caràcter tradicionalista i conservadora, que enguany porta Müller.
Però crec que la necessitat de superar el risc d’allò que Rafael Aguirre nomena “sectarisme” no pot portar a igualar tots els grups, moviments i comunitats. Hi ha alguns que, perquè representen l’acció preferent de l’Església en diferents àmbits del món i de la societat, el bisbe ha de priortizar, apostant amb tota claredat per ells. El Pla Diocesà d’Evangelització és un dels instruments amb els quals compta per a dir-ho alt i clar. De nou, pluralisme amb opcions, en aquest cas, eclesials. Un pla diocesà, aprovat, una vegada més, sense accents ni prioritats. I per tant no avaluable. Aquesta és la tercera raó per la qual he donat suport a la carta oberta.
I finalment, estic també d’acord que el futur “no ha d’afrontar-se amb nostàlgia i mentalitat de gueto”. Però també, que no es pot fer creu i ratlla, amb la millor tradició de la nostra església diocesana, en particular, amb l’Assemblea Diocesana (1984-1987) i amb l’estimulant manera de fer Església que, viscut llavors per alguns de nosaltres, desconeixen uns altres de les generacions actuals.
Per aquesta raó, li venim demanant, al nostre Bisbe, des del primer dia del seu nomenament, que convoque una Assemblea Diocesana en la qual puguem parlar d’aquests i altres assumptes i intercanviar-nos i contrastar, per exemple, el diagnòstic de Rafael Aguirre, el meu i el de molts altres i, per descomptat, el que també té Joseba Segura, així com les opcions que, de fet, està impulsant. La resposta ha sigut, segons els casos, negativa o el silenci. Per això, també he donat suport a la carta oberta.