autor:Ramon M. Nogués
Article publicat a la revista El Pregó, núm. 623, gener del 2024
En ocasió de l´anomenat Procés i després del judici que la justícia (diguem-ho així) espanyola va fer als més implicats, es va fer cèlebre la valenta resposta de les víctimes: «Ho tornarem a fer», indicant que allò que havia succeït era l´expressió d´un anhel just que no s´havia pogut acomplir. Ja veurem si es pot o no tornar a fer… Canviem d´escenari amb expressions semblants. Amb motiu de la pandèmia de la COVID-19 es generalitzà l’expressió que manifestava que les formes de gestionar la vida natural seguien camins equivocats que, en acabar la pandèmia, caldria modificar-ho tot, és a dir que «no ho tornaríem a fer». Doncs bé, ha acabat la pandèmia i no solament ho hem tornat a fer (la destrucció de la biosfera) sinó que encara ho hem fet més. Efectivament, acabada la pandèmia, ja ens veiem les orelles i, dels bons propòsits de reorientar l´estil de vida humà sobre el planeta Terra, no en resta res. Si us aneu fixant en tots els comentaris socioeconòmics sobre la marxa de la societat i la recuperació postpandèmica, tots els índexs celebren que ja s´hagin sobrepassat els anteriors al 2019. Tant se val que es tracti del nombre de turistes, com dels viatges amb avió, com de les superfícies verdes anorreades, com de les expansions tecnològiques sense criteri: tot es considera un èxit perquè s´ha superat el que succeïa el 2019.
Una espècie perillosa
Una vegada més som convidats a pensar si l´espècie humana té solució raonable. El progrés tecnològic humà es produeix en un encadenament de processos, tots interconnectats però independents, i tots amb una dinàmica de creixement propi que no té autocontenció. El resultat global és un creixement boig. Cada any s´avança el dia en què es concreta simbòlicament l´esgotament de la producció global de la Terra i, per tant, entrem en deute ecològic global. Fa anys que les anàlisis dels científics de tot color adverteixen d´aquesta situació, i també ho fa, per exemple, el secretari general de les Nacions Unides, que va dir: «Hem obert les portes de l’infern.» El resultat és una barreja d´insensibilitat, cinisme i incapacitat d´autocontrol. Sigui o no el consum de combustibles fòssils l´única causa de l´escalfament global, el fet és que aquest escalfament global compromet, per exemple, els grans dipòsits d´aigua dolça dels massissos centrals asiàtics que alimenten els grans rius de la Xina, l´Índia i el Pakistan, on viuen milions de persones. A petita escala, les estacions d´esquí del Pirineu fan esforços patètics per mantenir una activitat abocada a l´extinció (la mateixa cosa passa als Alps). Tot plegat en el marc de la fusió dels grans dipòsits aqüífers de l´Antàrtida (aigua dolça que es converteix en salada)…, fenomen al qual cal afegir la gran contaminació marina, tot plegat només parlant de l´aigua… Situacions paral·leles es produeixen en relació amb el moviment de persones (cada vegada tothom viatja més sense necessitat i augmentem les dimensions i la capacitat dels aeroports per a encabir-hi més persones i portar-les més lluny). I tot es tradueix en un consum energètic axosomàtic més elevat cap al qual tendeixen totes les poblacions. Afegim-hi la destrucció de la biosfera per anihilació; espècies i la invasió creuada d´espècies no autòctones que destrueixen els hàbitats naturals. I només podem viure dels hàbitats naturals (és a dir, plantes verdes que amb l’energia solar ens fabriquen matèria orgànica).
La conversió
Tradicionalment l’expressió “conversió” es referia a la religiosa. Avui necessiten un plantejament més ampli. Propòsit d´esmena i conversió tenen dimensions planetàries. Això no és nou. Els grans mites simbòlics de les tradicions religioses ja ho adverteixen. És el cas bíblic de Noè (Gn 6-9). No és una historieta del que va passar, sinó un advertiment de què pot venir. L´evangelista Lluc ho comenta molt bé: «Menjaven, bevien, prenien muller, prenien marit fins al dia que Noè va entrar a barca i vingué el diluvi» (Le 17,27). Ara podríem dir: «Feien aeroports, grans creuers inútils, destruïen els sistemes clorofíl·lics, contaminaven les aigües i l’aire, perfeccionaven armes atòmiques, especulaven econòmicament amb els drets elementals, no respectaven les lleis de la realitat de la Terra… i vingué el desastre.» El desastre no és la destrucció del planeta (que seguirà tranquil·lament en òrbita llevat del cas improbable que una immensa crisi del sistema solar l’atrapés), sinó una crisi del sistema de civilització en què calgui modificar, potser al preu de violència seriosa, l´equilibri tan injust i tòxic que anem imposant a la biosfera.
La conversió sempre ha estat difícil però hi havia, per memòria religiosa, una certa convicció que era inevitable i bona. Amb l´abandonament religiós la idea de conversió ha estat relegada a una “mania clerical” i, per tant, a evitar. I potser més que mai necessitem convertir-nos. I no únicament per a ser millors (que ja és bon objectiu), sinó simplement per a sobreviure.