Javier Almela Hijalva, membre del Grup Cristià del Dissabte
La revista Vida Nueva d’aquesta setmana porta la ressenya d’un col·loqui amb el president i el secretari general de la CELAM. La franquesa, la claredat i la llibertat amb què s’expressen aquests dos bisbes –Jaime Spengler i Lizardo Estrada– són, vistes des de l’àmbit eclesiàstic espanyol, vertaderament inusuals.
Em detindré només en una qüestió: parlant de la necessitat de donar respostes des de l’Evangeli als diferents aspectes de la crisi social que vivim (corrupció, migració, tràfic de persones, etc.) diu Estrada: “Tenim moltes escoles i universitats catòliques en el continent, però, lamentablement, d’elles ixen polítics corruptes, dictadors… Per açò ens preguntem: què estem ensenyant?”
Spengler afig: “Compartisc eixa mateixa preocupació sobre la corrupció i la violència en les nostres societats, sobretot perquè molts dels membres de les classes dirigents s’han format a les nostres escoles i universitats. Això ens porta a preguntar-nos: quina consciència estem promovent? N’és una qüestió que m’angoixa. […] Per on caminar? Què fer? Quines opcions assumir? Quines decisions prendre?”
No es tracta de comparar la realitat sociopolítica llatinoamericana amb la nostra, però ambdues coincideixen en la presència de l’Església Catòlica a tots els nivells de l’ensenyament. Concretament, la pàgina web de la CEE diu que a Espanya hi ha 2.536 centres catòlics d’ensenyament, entre els quals 17 són universitats. No cal dir que, igual que a Llatinoamèrica, un bon grapat de les classes dirigents espanyoles s’ha format en eixos centres.
¿S’angoixen els membres de la nostra jerarquia quan veuen que el resultat de l’educació en els centres catòlics en matèria de compromís cívic i moral social no es distingeix gaire dels d’altres centres? S’ho plantegen? Es pregunten què cal fer, quines decisions prendre?
¿Arribarà la sinodalitat a permetre a Espanya un debat sincer on s’escolte també la veu del laïcat sobre aquest assumpte tan important?