autor: Pepe Carmons
Article publicat el 27 de febrer de 2024 en Noticias Obreras.
“La història de la Bíblia és la història de la Paraula de Déu als homes (Hebreus 1, 1-2). Però en cap lloc de la Bíblia ens trobem amb la Paraula de Déu directament. Sempre arriba a nosaltres per mitjà de determinats homes, sempre de manera humana i en un llenguatge humà; i la narració del diàleg entre Déu i els seus interlocutors privilegiats ha sigut enterament redactada per homes”[1].
Podríem afegir que Déu, en la seua manera de transmetre’ns la seua Paraula per mitjà de persones, en forma humana i en llenguatge humà, també ho fa respectant l’estil humà. I això implica que, en la seua relació amorosa amb nosaltres, sempre respecta els nostres temps, la qual cosa equival a dir que, quan entra en relació amb nosaltres, ho fa iniciant processos, que moltes vegades ens introdueixen en un estat de crisi, però del qual, si ho afrontem positivament, eixim més crescuts, més madurs, més humans.
Referent a això, volem recórrer a una experiència transformadora produïda en el profeta Jacob i ocorreguda en el transcurs del seu peregrinar entre Betel i Penuel, a través del qual la seua trobada amb Déu va canviar totalment la seua vida, tal com llegim en el llibre del Gènesi. Per a un millor enteniment del que volem explicar d’ara en avant, bo serà que aclarim que Betel significa “casa de Déu” i que el significat de Penuel és “rostre de Déu”.
Ja coneixem la triple malifeta de Jacob: enganya el seu pare vestint pell de cabrit, roba al seu germà major la benedicció que corresponia al primogènit i involucra a la seua mare Rebeca en la fraudulenta operació (Gènesi 27, 1-41).
A conseqüència d’aquesta malifeta i fugint del seu germà Esaú, Jacob, aconsellat per la seua mare, inicia un llarg viatge que li porta fins a Betel, on per primera vegada s’adona que Déu, malgrat la seua reprovable conducta, li acompanyava en la seua vida. Ho podem descobrir llegint Gènesi 28, 10-22, però deixem que una veu més autoritzada explique el que, a partir de Betel, comença a experimentar Jacob.
“El Déu que ha estat callat mentre se succeïen les intrigues i els embolics de Jacob i de Rebeca, revela el seu sentir i el seu voler. La conjuntura triada per a revelar-se no és la del triomf de Jacob, sinó una ocasió en què se sent perdut i desproveït de la seua seguretat i la seua potència. Deixar arrere la casa familiar, la nit i el somni són símbols molt eloqüents en el relat de Gènesi 28, 10-22. Evoquen la inseguretat, la debilitat, la pèrdua de control. I és precisament en aquesta situació i no en l’anterior, quan Déu se li manifesta i li parla, quan es deixa sentir com Aquell que ofereix i regala tots els beneficis que prèviament Jacob va voler arrabassar per la força de l’engany i l’astúcia, en un gest prometeic”[2].
Després d’aquesta trobada, descrita en els versicles 13 al 15 del capítol 28, Jacob descobreix al Senyor, “realment el Senyor està en aquest lloc i jo no ho sabia” (Gènesi 28, 16). I a continuació, pronuncia un vot “si Déu està amb mi i em guarda en el viatge que estic fent i em dona pa per a menjar i vestit per a cobrir-me, i si torne sa i estalvi a casa del meu pare, llavors el Senyor serà el meu Déu, i aquesta pedra que ha col·locat com a estela serà una casa de Déu i et donaré un delme de tot el que em dones” (Gènesi 28, 20-22).
Jacob, després d’eixe somni, descobreix que Déu està amb ell i que li convida a un viatge que li portarà, convertit en home nou, de tornada a la casa paterna i, sobretot, posant a Déu en el centre de la seua vida, “el Senyor serà el meu Déu”.
Jacob ha iniciat en Betel un viatge que li portarà després de diverses peripècies de tornada a Canaán, però abans, en Penuel tindrà una nova i definitiva experiència de Déu. En Gènesi 31, 13 Déu li dirà “Jo soc el Déu de Betel, on vas ungir una estela i em vas fer un vot. Ara, alça’t, ix d’aquesta terra i torna a la teua terra nativa”.
En eixe camí de tornada, Déu es torna a aparéixer a Jacob. És una trobada de difícil comprensió, una altra vegada de nit i només, quan llegim que “un home va lluitar amb ell fins a despuntar l’aurora. Veient que no li podia, li va colpejar la cavitat de la cuixa, i se li va quedar tesa a Jacob la cavitat de la cuixa mentre lluitava amb ell. Va dir: solta’m que despunta l’aurora. Però Jacob va respondre: no et solte si no em beneeixes. Li va dir: com et dius? Va contestar: Jacob. Va respondre: Ja no et diràs Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb déus i homes i has pogut. Jacob al seu torn li va preguntar: Dis-me el teu nom. Va contestar: per què preguntes pel meu nom? I el va beneir allí. Jacob va cridar al lloc Penuel, dient: he vist a Déu cara a cara, i he eixit viu” (32, 25-31).
De Betel a Penuel, des de la debilitat, Jacob inicia un viatge de retorn que li permet sentir-se, gràcies a la companyia i protecció de Déu, un home nou, tant és així que, malgrat haver vist Déu cara a cara “he eixit viu” (Gènesi 32, 31), i això que Jacob-Israel sap molt bé que “ningú pot veure el meu rostre i quedar amb vida” (Èxode 33, 20). Ha eixit com un home nou, l’home vell ha mort després del procés que li ha portat a trobar-se amb Déu i acceptar que Ell siga el centre de la seua vida.
Després de Penuel, Jacob és una altra persona. De la benedicció robada ha passat a una benedicció suplicada. Com a prova que és un home nou, Jacob ha passat a dir-se Israel, amb tot el que això suposa per al poble jueu, on el canvi de nom equival a admetre que Déu t’ha triat per a una missió especial (recordem a Abrán i Sarai convertits en Abraham i Sara, a Simó convertit en Pere o a Saule convertit en Pau)
I en prova d’eixa transformació operada en ell en la seua caminar de Betel a Penuel, tot el capítol 33 ens mostra la reconciliació entre els germans. “Ell (Jacob) es va avançar i es va anar prostrant en terra set vegades fins a aconseguir al seu germà. Esaú va córrer a rebre’l, el va abraçar, se li va tirar al coll i el va besar plorant” (33, 3-4). Alguna semblança hi ha amb la paràbola del Fill pròdig, o més aviat del Pare misericordiós.
Aquesta incursió per alguns dels episodis que de xiquets estudiàvem baix el títol d’Història Sagrada ens ha permés conéixer que Déu, partint de la nostra naturalesa i malgrat les nostres debilitats, escriu recte amb línies tortes i va guiant els nostres passos a través de processos que gradualment ens van transformant i fent persones noves.
Ens podrà aquesta experiència, extreta de la nostra prehistòria, ajudar a entendre i introduir-nos en el que el papa Francesc pretén en voler una Església sinodal? Arribarem a l’Església a un consens generalitzat, malgrat les dificultats que el Papa està trobant a l’interior de la comunitat eclesial, que ens faça comprendre que, en paraules del mateix Francesc, “la sinodalidad és el camí que Déu espera de l’Església en el tercer mil·lenni”?
Creiem que sí. Malgrat les dificultats que posen els sectors conservadors de l’Església, més centrats en l’ortodòxia que en la ortopraxis; malgrat les impaciències dels sectors considerats més avantguardistes, que voldrien veure ja ara i ací tantes i tantes coses, la sinodalidad l’hem de veure com un procés que, encara que ens introduïsca en períodes de crisis, si el vivim com a tal, serà l’instrument del qual es valdrà Déu perquè tots, recorrent el camí que va “de Betel a Penuel”, ens trobem amb Ell, morim a un model d’Església caduc i renasquem a un model d’Església més evangèlica i més d’acord amb els valors del regne que Crist va predicar amb la seua paraula i ens va mostrar amb els seus signes alliberadors.
Per a nosaltres pot semblar tasca difícil i quasi impossible, però per a Déu no. Encara que no ho sapiem, Ell és ací.
- ••
Notes
[1] Valerio Manucci, La Biblia como Palabra de Dios. Desclée de Brouwer, Bilbao, 1998
[2] Elisa Estévez López, Para tu libertad bastan mis alas: Encuentro de Jacob con la divinidad. Verbo Divino, Estella, 2006