Les explosions de bombes a tot arreu, pareix que ens està convertint en persones sordes, mudes i cegues. Vivim envoltats en allò que ens és immediat i com que no vegem ni escoltem el clam de tantes persones víctimes de tota mena d’inhumanitat i, el que pareix més greu, el fet de no escoltar el crit de tots els infants cosits per la metralla i ni d’aquells que no se´ls deixa veure la llum de la vida no ens encoratja al punt de combatre la desídia i la inutilitat de les polítiques internacionals.
Fa uns anys, estiguérem sofrint una pandèmia en la qual, els nostres governants, ens obligaren a tancar-nos en casa fins al punt de ni tan sols poder acompanyar als éssers estimats, en molts casos, en el final de la seua vida ni tancar el dol acudint al seu soterrament. Les conseqüències psicològiques, emocionals i de salut encara no han sigut estudiades, però podem assegurar que han provocat malalties, desequilibris i també morts. Açò no sé si un dia ens atrevirem a estudiar-ho, segurament esperarem el moment políticament correcte; no importa hui analitzar les decisions polítiques preses ni les responsabilitats.
En eixos dies, les imatges eren dantesques: veure les despulles de les persones amuntonades i sense cap mena d’acompanyament i les crítiques es feren escoltar sobretot quan les autoritats mèdiques decidien quines persones deixar morir i quines ser ateses, però tot quedà ahí, com un mal somni, una indignació passatgera i cas oblidat. Sí és cert que algunes persones, en no acceptar eixa situació per considerar-la inhumana, trencaren les regles del joc i decidiren acompanyar i assistir els malalts en l’últim trajecte de la seua vida i les famílies que volgueren soterrar als seus éssers estimats, pogueren fer-ho. Cal dir que la policia, en alguns casos, no posava problema per poder realitzar una pregària i donar unes paraules de consol al cementeri.
Doncs bé, ara és escandalós comprovar que a Gaza eixa situació s’està vivint i són els sanitaris qui decideixen quin infant es deixa morir i quin serà atés. Ara no és per pandèmia, sinó per la situació creada per la bogeria de la guerra, l’odi i la venjança. Infants condemnats a morir per la manca de recursos, perquè no s’està permetent la creació de corredors humanitaris, per l’enderroc d’hospitals, i s’impedeix així la supervivència dels neonats i de les seues mares, que no poden ni tan sols alimentar els seus infants perquè la fam les està deixant seques, els seus pits no produeixen llet per alimentar-los.
La societat, mentrestant, actua com qui té tot el temps del món: discussions, raonaments, acusacions…, però sense parar la barbàrie; la tragèdia continua provocant destrucció, mort i odi.
És una situació de guerra, però em costa posar-me en la pell del sanitari que ha de decidir a qui deixe morir i a qui faig els possibles perquè visca, perquè, una vegada més, el dèbil sempre està condemnat a morir. Podrem donar-nos moltes explicacions des de la selecció natural, però si eixa fora la llei a regir-nos, els humans no viuríem, ja que som els éssers que necessitem atenció des del mateix primer minut de la nostra vida, som els éssers vius els qui, si no se’ns atén des del primer instant, morim, no ens valem per nosaltres mateixos. En la vida humana, el dèbil, per ser dèbil ¿és inferior?
Els infants i les persones majors, en la cadena de la vida humana, són els més dèbils i trenca el cor, no sols que la nostra barbàrie i la nostra insensibilitat ho assumisca, sinó que ho vegem com a llei natural.
A Gaza no sols hi ha guerra, sinó també es viu un drama inhumà. El crit dels infants no pot deixar-nos tranquils i caldrà que d’una manera o altra, exigim responsabilitats tot fent ús de la veu per a cridar, denunciar i proposar.
Corre massa burocràcia i massa parlament que no vol arriscar, prendre posicionament i comprometre’s. El conflicte ve de molt lluny i la situació no pot esperar. Salvem l’esser humà i després ja parlamentarem, però primer les persones. Encoratgem-nos contra tanta mort i barbàrie inhumana.
