Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Els sectors conservadors dirigeixen la crítica cap a la societat per pretendre instaurar una cultura d’oci i d’evasió, buida i hedonista que consideren irresponsable i deformadora.
Sabem que l’aspecte cultural en la deconstrucció de les religions ha sigut d’un context de sociocultura patriarcal, des d’on les religions posicionen l’home, la figura masclista, al centre, i deixen la dona a les perifèries. L’ambient de les religions ve d’una visió androcèntrica, amb un llenguatge patriarcal i es dirigeix cap a l’home. La dona no passa de ser objecte i és encara l’home a qui es dirigeixen les religions.
L’Església catòlica continua mantenint eixa visió androcèntrica en l’elaboració de la seua doctrina que apareix reflectida als seus textos, sense reparar en la desconsideració cap a la dona.
Caldria que la jerarquia eclesiàstica escoltara molt més a les teologies feministes que s’esforcen a ajudar a llegir l’Evangeli en clau d’igualtat i treballen perquè la presència de la dona a l’Església siga real i integrada, encara que, com que ve d’un sector marginat i exclòs, la seua veu no està essent considerada ni se li està donant massa ressò; més bé està essent criticada i emmudida.
Aquest fet de presentar-se l’Església des d’eixa visió androcèntrica, ¿la mostra atraient, seriosa, respectuosa i fiable?
Mantenir un discurs d’altre temps, d’altra mentalitat a la de les persones de hui, és irrisori, perquè ni respon a les inquietuds i plantejaments del moment ni està en disposició de tenir consideració de les persones que necessiten cura per a la seua vida en les coordenades actuals.
Quan s’entra al temple, pareix que el temps no ha passat: continuen escoltant-se els mateixos discursos, veient-se els mateixos robatges, celebracions embassades (textos atemporals sense reflectir el que passa i es viu al carrer). Encara és el sacerdot qui celebra i els fidels ouen missa. Açò situa l’Església, per a les persones d’avui, en una consideració retrògrada i sense inspirar confiança de ser atesos en les seues necessitats, sense crèdit per a poder donar-los assessorament respecte a allò que els inquieta i els preocupa.
Alguna vegada hi ha hagut persona que, després d’una missa solemne, m’ha dit: “l’altar estava de gom a gom, però no hi he vist cap dona”. Açò, en aquest temps, és una cosa inaudita, és impensable que puga donar-se a la societat, cosa que ens fa pensar si no caldria una revisió profunda del Dret Canònic per a poder viure l’esperit de l’Evangeli sense eixos condicionaments.
El Sínode alemany sí ha tractat aquest tema i el Vaticà s’està negat a acceptar-ho volent mantenir que la dona no siga present en els mateixos llocs on situa a l’home, continua no volent acceptar que la dona puga ser també la cara visible de l’Església.
Diuen que la necessitat fa heretges, i pareix que açò està fent que alguna diòcesi vaja acceptant a dones (de moment religioses) a ser la cara visible de l’Església als tanatoris. ¿Són avanços? De moment no va més enllà d’omplir buits i no d’un convenciment sincer d´acceptar la dona als ministeris.
Caldrà demanar perdó i canviar la cultura d’on venim per la del món on vivim.