Està sent normal, i pareix que es dona per bo, que les polítiques de qui governa siguen inqüestionables i, malgrat equivocacions, no es reconeguen errors ni es demane perdó. L’exercici democràtic ens mostra que fer oposició consisteix en no admetre cap acció positiva en qui governa, i qui està al govern, no reconèixer cap aportació positiva per part de l’oposició.
Segurament, serà eixe l’exercici democràtic que ens hem donat, encara que porte a menysprear aportacions que poden ser positives per al benestar de la ciutadania o comporte mantenir errors que la perjudiquen. Ara bé, aquesta situació es fa molt més greu quan les víctimes d’eixes polítiques, són les persones pobres i desplaçades.
El dia 16 de maig, a “elDiario.es”, Carlos Navarro Castelló publicava una notícia escandalosa, més enllà de les polítiques: els pocs béns de les persones que viuen sota el Pont de les Arts, al parc del Túria, eren retirats per una colla de treballadors de l’Ajuntament de València.
D’immediat ha aparegut la “política” (i tu més): per una part un ús i abús de poder i per altra un ús per a la propaganda. Cometem abusos i ens acusem d’abusos, però les persones desnonades són desnodades mentre discutim i no actuem.
Els polítics es mantenen fent-se la guerra els uns als altres, procurant desfer, rebatre i denigrar allò que uns han fet i allò que altres volen fer, però la realitat mostra que les víctimes no estan deixant de ser víctimes. I l’Església pareix que no s’implica, que no llig l’Evangeli mirant el que passa dia a dia i continua parlant de les persones pobres sense viure amb elles.
Uns dies abans, havíem estat celebrant la festa a la Mare dels Desemparats i, enguany, hem vist el govern valencià, en ple, participant en tots els actes de veneració i exaltació a la “Mareta”, molt satisfets i pagats d’estar ahí i contents que la gent els hi vera i, a més, l’arquebisbe agraït i content perquè es considera un acte d’unitat i col·laboració. I quan la vida ens posa en la tessitura de mostrar en fets allò que se celebra, pareix que tots “fem aigua”, perquè les persones que són pobres i ara desnonades dels seus escassos béns, allà al Pont de les Arts, al jardí del Túria, no són vistes com les persones que són filles de la Mare dels Desemparats. Eixa “Mareta”, ¿no ens obliga a reconéixer-los com a membres de la família?
Polítics, Església i ciutadania, necessitem ser creïbles i allò que ocorre al nostre voltant ens obliga a ser conseqüents, perquè el dia a dia ens descobreix si sols mostrem façana o si vivim el nostre compromís.
A València estem vivint unes polítiques que ens han de preocupar perquè pots ser no vulguem que es veja pobresa, mendicitat o assentaments al carrer, però ho estem volent remeiar, amagant, desnonant, prohibint i expulsant. Fa mesos es volgué prohibir el repartiment de menjar a persones necessitades, que es feia, cada dia, als jardins del Túria; també han estat aprovant la construcció de bassetes d’aigua per a no deixar espai a possibles assentaments i ara s’ha procedit a retirar les poques pertenencies a les persones que es refugiaven sota el Pont de les Arts del jardí del Túria. On queda el respecte i la veneració a la Mare dels Desemparats?
La imatge d’una ciutat neta, rica, acolorida, lluitadora ha de ser mostra de la cura i del treball que es fa acompanyant, afavorint i compartint amb les persones més febles i necessitades i no la conseqüència d’amagar-les, retirar-les de circulació i abandonar-les.
Els nostres avantpassats ens han deixat testimoni de ser un poble acollidor, solidari i respectuós, que no deixa tirat a la cuneta a cap persona i que sempre ha mantingut les portes de casa obertes a tota persona que per ella passava. Tenim la responsabilitat de mantenir eixe testimoni que hem heretat i que, mirant la Mare dels Desemparats, no podem consentir que ningú, al nostre costat, visca orfe.