Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
En la dècada dels seixanta del segle passat, el crit generalitzat era VULL SER LLIURE. Es feia cantant a ple pulmó la lletra que Xesco Boix popularitzà, volent reaccionar contra totes les situacions que es vivien i que esclavitzaven: guerres, repressions, abusos de poder, domini del capital, fonamentalismes… Es vivia una reacció des de tots els sectors culturals i socials que necessitaven reclamar aire més pur que permetera vies d’esperança i créixer amb il·lusió; d’aquesta manera, es formà un moviment contagiós que ens obria a l’esperança i feia possible confiar en un món més just, humà i obert.
Tots sabem els diversos esdeveniments que ocorregueren, i destaca com a fet significatiu el Maig del seixanta-huit, que reclamava democràcia, participació, pensar sense censures, apartar dogmatismes i obertura a noves visions respecte a tots els aspectes de la vida humana.
Açò, avui, és història. No escolte eixe crit i em qüestione si serà perquè ens sentim lliures i no necessitem cap revolució i, per això, ja no hi ha aplecs, nova cançó, qüestionament religiós ni crítica política… ¿Tenim cobertes les nostres aspiracions o ens hem adormit? ¿som inconscients o ens hem acomodat?
Avui trobe a faltar aquell crit, perquè somnie una societat on no siguem marcats per tenir dubtes, per ser crítics i no voler viure sotmesos a partits polítics, institucions ni mitjans de comunicació que no ens deixen disentir. Necessite una societat oberta sense doctrines dogmàtiques ni sotmetiment al capital i al poder, on siga possible buscar el que necessites i no veure’t inundat de propaganda per haver sigut vigilat pels qui dominen la tecnologia i volen crear pensament i tendència, a poder expressar amb llibertat el que la persona pensa i no veure’s marginada ni exclosa, a viure sense pors ni aparences.
La llibertat de tota persona ha de ser respectada també per damunt d’institucions, de manera que de vegades puga dissentir en mantenir opinió diferent del grup de pertinença. Quan la dissensió és castigada i no s’admet possibilitat de pensament diferent, vivim el perill del pensament únic i estarem a un pas d’un possible cabdillisme.
Les persones som plurals i la construcció del nostre pensament passa per les diverses experiències de vida fruit dels sentiments, d’afectes i d’esdeveniments vivencials de forma que no som massa, sinó persones amb la nostra particularitat i caldrà lluitar per no perdre la possibilitat de les nostres aportacions des de les nostres experiències; per allò tota massificació serà perillosa, perquè podrà produir-nos despersonalització i uniformitat.
Som la societat del consum, dels “influencers”, dels poders mediàtics que busquen controlar-nos fins al punt de no necessitar pensar perquè, ens estima tant el poder, que diu treballar per facilitar-nos la vida, quan en realitat tot queda resumit a mercat i nosaltres som vistos com a instruments per a aconseguir els seus objectius, i aconseguir, així, uniformar-nos en modes, tendències, costums i modus de vida. Cada vegada és més difícil preguntar-nos què necessite o què pense, perquè en tot moment s’avancen a fer eixa tasca per nosaltres i donar-nos-ho fet i amb aparença de ser nosaltres qui decidim.
No voldria que s’apagara el crit “vull ser lliure” i analitzarem si avui mantenim el coratge, la força i el compromís que els nostres avantpassats, no molt llunyans, i, possiblement, alguns de nosaltres mateixos, mostraren per a donar-nos un món més lliure i construït per tots i no per forces dogmàtiques ni poderoses.