Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Pocs mesos després de l’elecció de Giorgia Meloni com a Primera Ministra d’Itàlia, Antonio Spadaro, un jesuïta que gaudix de la màxima consideració de Francesc, va convocar un diàleg obert amb el Vaticà ( representat per Pietro Parolin, Secretari d’Estat del Vaticà ) sobre la qüestió de les migracions, que anava a ser la pedra de xoc de la legislatura. La conversa no va defraudar i va mostrar l’enorme bretxa que hi ha entre la visió política funcional i la visió ètica humanitària.
S’enfrontava una política enfocada a restringir l’entrada de persones migrants contra una ètica orientada a acollir-les amb compassió i hospitalitat; una visió de la persona immigrant com una amenaça a la seguretat i identitat nacional contra una altra que els considera com a éssers humans que fugen de la guerra, la pobresa i la injustícia. S’enfrontaven els qui estan interessats en el control fronterer contra aquells que promouen la integració i la inclusió de les personaes migrants en les societats receptores. Uns consideren que destruïxen l’estat de benestar i altres creuen que tenen molt a aportar i enriquir a la cultura i l’economia dels països que els acullen. Mentres Giorgia reduïx o prohibix el paper de les ONGs en les operacions de rescat, Pietro, per contra, els agraïx que salven del naufragi al major nombre possible de persones.
La conversa transcorria per camins diplomàtics fins arribat un moment en què Giorgia es va sentir profundament inspirada per l’esperit evangèlic. I li va etzibar al Secretari d’Estat del Vaticà: “Preferisc, va dir Meloni, ajudar als seus països d’origen que gastar diners amb ells”. El públic, majoritàriament funcionaris i diplomàtics, va arrancar en aplaudiments. Eren les primeres aclamacions en una trobada summament cortesa i prudent. Vaig entendre que el punt de trobada entre les dos visions era la promoció del desenvolupament humà als països d’origen, el Dret a no emigrar. I va afirmar convençuda que els diners de l’Estat havien d’anar a la cooperació al desenvolupament.
L’ètica humanitària i la política funcionalista poden trobar-se en el dret a no emigrar que crea les condicions dignes per a romandre en la pròpia terra. Açò implicaria activar una triple via: en primer lloc, treballar per a erradicar les causes estructurals que generen la migració forçada, com la pobresa, la desigualtat, els conflictes armats i la degradació ambiental; instar a les nacions més riques a compartir els seus recursos amb els països més pobres per a promoure el desenvolupament integral i, d’aquesta manera, reduir la necessitat que les persones es vegen obligades a migrar. Espanya i altres països europeus van deixar de ser migrants quan van rebre el Pla Marshall per a reconstruir les infraestructures i facilitar uns serveis públics per als ciutadans. Reduiria la pressió migratòria la implementació d’un salari bàsic universal pel qual tot ésser humà té garantit uns béns de justícia, la qual cosa és políticament possible, èticament necessària i econòmicament viable. Bastaria amb cinc bimillonaris que ho entengueren i el Nord deixara d’espoliar els recursos del Sud.
La cooperació per al desenvolupament és un tema clau per al dret a no emigrar, perquè es tracta d’establir relacions entre nacions i pobles en termes de justícia, igualtat i ajuda mútua, allunyant-se d’interessos individualistes o purament econòmics. El bon propòsit que va mostrar Giorgia als pocs dies de la seua elecció s’ha esvaït en establir acords amb països del nord d’Àfrica, com Líbia i Tunísia, per a frenar la migració des de l’origen i detindre els migrants abans que arriben a Europa i retornar-los als seus països d’origen o de trànsit, mitjançant col·laboracions econòmiques i polítiques amb eixos governs. La cooperació al desenvolupament es pervertix quan es convertix en control i perd el seu arrelament comunitari. Preguntem-nos què succeiria si els pressupostos dedicats a mantindre camps de refugiats, centres d’internament, armades a les fronteres, vigilància en la mar anaren a promoure el desenvolupament dels països d’origen de les migracions. La cooperació per al desenvolupament està basada en el reconeixement que tots som part d’una mateixa família humana. La cooperació ha de donar prioritat als més pobres i vulnerables, com les persones migrants, refugiades i persones afectades per les crisis econòmiques o desastres naturals.
I en tercer lloc, l’efectivitat i la viabilitat del dret a no emigrar dependrà, en gran manera, del poder social i la influència de les persones que ja han migrat i visqueren la negació de la dignitat als seus països d’origen en no tindre els mitjans per a triar la vida que desitjaven; i als països d’acolliment en no reconéixer-los els drets de ciutadania i ser considerades menys valuoses, menys importants, menys humanes. Deia l’historiador Josep Fontana a “Europa davant l’espill” que “una de les poques lliçons de la història que semblen tindre validesa universal és que cap muralla protegix permanentment una col·lectivitat d’invasors que l’amenacen, si no aconseguix establir alguna forma de pacte amb ells”. Enfront de l’hostilitat ambiental contra la immigració, propiciada per determinades forces polítiques, socials i culturals, constreny l’autoorganització de les persones migrants i l’enfortiment del dret no emigrar com a expressió real de defendre «la inalienable dignitat de cada persona humana més enllà del seu origen, color o religió».