Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Els dies passen i la incertesa en les persones damnificades augmenta perquè les ajudes oficials no són àgils, arrosseguen molta burocràcia i la reflexió dels governants, per facilitar seure’s a mirar als ulls a les persones que sofreixen, es fa d’esperar. El temps també va diluint la notícia i les imàtgens de magatzems plens de roba donada, amuntonada, tirada i oblidada tampoc ajuden a mantenir la consciència per a col·laborar.
Ja va fent-se més dificultós bolcar-se, alhora que va creixent desànim i creença que no canvia res i que l’eixida cal buscar-la cadascú a través de persones conegudes, familiars i amics i alguns benefactors.
El món cristià ha entrat en l´Advent i caldria que, més enllà de peregrinacions i processons, també ens plantejàrem si som suficient signe d’esperança per poder mantenir l´alè de vida en les persones damnificades. A les parròquies de la diòcesi s’han fet algunes pregàries perquè Déu conforte i ajude totes les persones damnificades. S’ha fet alguna col·lecta en favor d’elles, però cada parròquia no s’ha vist alterada, el seu ritme no s’ ha alterat i no s’ha apreciat del tot el funcionament d’unes comunitats que hagen mostrat sentir a la seua pell el dol i la necessitat, com si les persones damnificades foren família pròpia.
Com parlar d’esperança? Des de la fe cristiana sols és possible entrant al misteri de l’Amor que és a nosaltres i fer-lo vida, i ara és l’ocasió òptima per manifestar-ho, perquè no és moment de falsejar la realitat ni de crear falses expectatives, no és moment de voler alçar l’ànim amb fantasies i bones paraules, ni d’intentar desviar l’atenció al sofriment, ni d’ignorar la complexitat del dia a dia, sinó d’acceptar la desesperança, reconeixent la fragilitat en la qual som i el fracàs manifest de les directrius polítiques al poder; i no baixar els braços per mantenir el compromís, creient que el caliu humà fa nàixer vida en nosaltres i ens encoratja a continuar lluitant.
Deia Ignaci Ellacuria: “la persona que s’obri a l’esperança no abandona el que és humà, sinó s´enfonsa en les arrels humanes fent més present el que ja hi és”.
Enguany tenim l’oportunitat de celebrar el naixement de l’Amor entre nosaltres esforçant-nos perquè la por, l’angoixa i l’excés de racionalitat no ens bloquege fins a impedir-nos viure el somni de viure un nosaltres, fer creïble allò “de som família”.
La realitat, dura i crua, ens condiciona, però és cert que la realitat depèn i es construeix des de la disposició en què vivim les persones.
Si volem entrar en l’Advent, procurem no aïllar-nos, sinó vincular-nos, unir-nos i generar confiança per construir el somni de viure i fer real ser un “nosaltres”.