Antonio Duato és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El recent llibre Esperanza. L’autobiografia, es va escriure entre el papa Francesc i el seu amic, també argentí d’origen italià, Carlo Musso, editor. Es va completar la redacció pensant que fos una publicació pòstuma, com ho va ser Diari de l’Ànima, d’Angelo Roncalli, publicat en 1963, pocs mesos després de la seua mort, per qui va ser el seu secretari, Loris Capovilla. Recorde que vaig llegir amb fruïció els diaris i cartes als seus familiars i amics en els quals es descobria l’itinerari en què es va anar forjant la seua fe personal i la seua humilitat ben autèntica. Impressionants, sobretot, els seus llargs períodes de nunci (vint anys) a Bulgària i Turquia, sense piular en el que semblava un rar estancament en la seua carrera diplomàtica. Gràcies a aquestes vivències i les posteriors a París i Venècia, va poder madurar i fer eclosió en el seu breu pontificat la gran renovació del Vaticà II.
Finalment, la publicació del llibre de Bergoglio ha sigut avançada per a fer-la com una proclama papal, en forma d’autobiografia, en aquest proclamat Any Sant de l’Esperança. Jo no estava especialment motivat a llegir el nou llibre, atès que de la vida personal d’aquest papa, per les seues repetides al·lusions en discursos improvisats i múltiples entrevistes en mitjans de comunicació, en sabíem ja molt. Però un amic me’l va recomanar especialment. Li vaig fer cas i l’he llegit de principi a fi. Estic content per haver-ho fet i el recomane a tots. Més que pels detalls de la seua vida que aporta, pel testimoniatge de com va viure ell per dins alguns dels esdeveniments abans i després de ser papa.
La part primera del llibre està estructurada d’una manera seqüencial, a partir de la vida concreta dels seus avis pagesos, marcada per la terrible primera guerra mundial, la de les trinxeres i la successiva emigració, amb tots els alts i baixos d’adaptació a la nova pàtria argentina on va néixer Jorge, fill de Mario, fill de Giovanni. La saga està ben descrita i relliga les seues arrels rurals del Piemonte amb els barris de Buenos Aires. Són molt importants les referències a persones que van marcar la seua vida i que li van descobrir la crueltat de la dictadura, per exemple.
M’ha impressionat conèixer a través d’aquest llibre a Esther Ballestrino de Careaga, la que havia estat la seua metòdica tutora de pràctiques de química, no creient, que, després d’aconseguir salvar de la repressió a les seues filles a Suècia, va tornar a l’Argentina per a continuar lluitant amb les Mares de Plaza de Mayo. Al desembre de 1977, va ser capturada amb altres quatre companyes i llançades vives des d’un avió a la mar. Això es conta amb detall al capítol 12, on es parteix de les seues pràctiques de química per a, seguint a persones, fins als crims de Videla quan ell era ja provincial dels jesuïtes en 1977.
I al final del mateix capítol es passa de puntetes per l’assumpte dels joves jesuïtes Yorio i Jaliks de la captura dels quals tant es va parlar en els primers anys del pontificat. Va ser acusat d’haver denunciat el grup de jesuïtes obrers. Vaig veure els vídeos de les seues declaracions quan ja era cardenal. Ell ha dit sempre que gràcies a les relacions que continuava mantenint amb el dictador i els seus generals va ser com va poder salvar-los la vida. No tinc dubte que va ser així, però tremend conflicte entre el possibilisme diplomàtic per a aconseguir alguna cosa o la denúncia profètica oberta com uns altres demanaven. Avui es repeteix. I aquest va ser el problema de Pius XII amb els nazis i els jueus, motiu pel qual Eugenio Pacelli avui no és sant, encara que la seua fidel assistenta sor Angelina declarés que al final de la seua vida se li apareixia el Sagrat Cor i va veure el miracle de dansa del sol com a Fàtima.
I també les responsabilitats històriques degueren haver detingut la canonització de Wojtyla, pels seus probables pactes amb els EUA per a obtenir ajuda a Polònia, a canvi de frenar la Teologia de l’Alliberament a Sud-amèrica. Si tingués accés a Francesc, una de les coses que li recomanaria és que tornés a urgir peremptòriament que cap papa ni cap persona amb responsabilitats històriques puguen mai ser beatificats o canonitzats, llevat que passen almenys 50 o 100 anys de la seua mort. Res de nou amb un santo subito! O millor ningú en absolut canonitzat, almenys, si inclou la nefasta prova dels miracles o un costosíssim procés curial.
La segona part del llibre són més aviat testimoniatges de com va viure ell alguns dels seus coneguts viatges i cerimònies. Entre les experiència de viatges, destaca el primer a Lampeusa, amb el crit Vergogna! I els repetits viatges a l’illa de Lesbos i altres centres d’internament. Aquí, més que en homilies o discursos se’ns mostra un papa humà, amb una fe personal, no sols teòrica, en la dignitat humana. Aquí és on ha de ser cada vegada més dur denunciant als veritables sicaris que maten infants sense pietat. Aquestes experiències profundes del que ens estan mostrant els mitjans cada dia, de com avui amb fredor de qui maneja drons i míssils teledirigits com si jugués a marcianitos en la pantalla, és la que ha de ser sentida com a fill i net d’emigrants, com a senzilla persona humana de carn i os. Gràcies, papa Francesc, per ser així i no fer mera retòrica sinó simple emoció d’horror davant aquests espectacles. Aquí sí que ha de prevaler, i preval gairebé sempre en el seu cas, la proximitat empàtica a la prudència diplomàtica.
Hi ha una foto de fa vuitanta anys, a Nagasaki, que reprodueix en el llibre i no em resistisc a publicar-la (ho faré quan l’aconseguisca) amb el comentari que d’ella fa:
Per a mi s’ha convertit en el símbol de la barbàrie inhumana de les guerres: representa a un nen en primer pla, no tindrà més de deu anys, que porta a l’esquena, com si fos una motxilla del col·legi, la càrrega més pesada: el seu germanet mort. Té el rostre tibant, dramàtic i seriós. Espera el seu torn per a portar al forn crematori el cos del més petit de la família, mort per les radiacions de la bomba atòmica a Nagasaki. Tota la seua angoixa es manifesta en un sol gest, gairebé imperceptible: es mossega els llavis fins a fer-los sagnar. El fruit de la guerra: una imatge que val més que mil paraules
Per aquests testimoniatges que acosten a l’autèntica humanitat del senyor papa actual, val la pena llegir a poc a poc el llibre.
Citaré també un altre comentari sobre com va viure ell el terrible moment de travessar la Plaça de Sant Pere totalment buida per la pandèmia en la Setmana Santa de 2020, quan es va reproduir la salvació de Roma en la pesta de 1522 pel miraculós crucifix de l’Església de Sant Marcelo:
Avançava només i tenia en el cor la solitud de tots, notava els seus passos en els meus, els seus peus en les meues sabates, podria dir. En aquell silenci sentia ressonar milions de súpliques i una necessitat universal d’esperança. Havia arribat el «vesprejar» (Mc 4, 35), el temps de la tempestat, per a desemmascarar falses i supèrflues seguretats, i tots junts ens trobem abraçats com a un ancora a aquest Crist capaç de vèncer la por, de brindar suport. «Meté mano —li deia, una expressió molt meua, que utilitze amb freqüència en l’oració—. Meté mano, si us plau. Ho vas fer en el segle XVI, ja coneixes aquesta situació». De tant en tant dirigia la meua mirada cap a la columnata de la dreta i al monument al Migrant que feia un any vaig decidir col·locar aquí, perquè ens ajudés, en el centre de la cristiandat, no sols a acceptar el desafiament evangèlic de l’hospitalitat, sinó precisament a llegir els signes dels temps. Es titula Angels Unawares, àngels sense saber-ho, aquesta escultura de bronze i argila en la qual estan representades persones de totes les edats, de diverses cultures, de diferents etapes històriques: estan juntes, molt pegades entre si, espatlla amb espatlla, dempeus sobre una pastera, amb els rostres marcats pel drama de la fugida, del perill, del futur incert. Estàvem tots junts en aquesta pastera, ara, amb idèntica inquietud, sense saber quants aconseguiríem desembarcar, ni quan. Estàvem tots junts. També per això en aquesta plaça mai m’he sentit realment a soles. Vaig besar la base del Crucifix i això em va donar esperança, me la dona sempre. Li vaig demanar al Senyor que allunyés el mal amb la seua mà i alhora la gràcia i la creativitat de saber obrir noves formes de fraternitat i de solidaritat, fins i tot en aquest context per a nosaltres desconegut. Perquè de sobte, en mi i a l’Església sencera, la urgència de l’oració es va unir a la del servei. De manera especial a les persones més fràgils, en dificultats: els indigents, els presos, els hospitalitzats, les persones majors.
Molts més textos del llibre podria ressaltar que expressen l’ànima tendra de Bergoglio. Recomane la seua lectura, ja ho he dit.
Però sense menyscapte de la meua proximitat i sintonia amb ell i atès que he viscut més anys que ell i amb vivències que continuen impulsant també la meua fe i la meua esperança, permeta’m el benvolgut papa Francesc que et faça uns suggeriments, entre els moltes que faria:
Als pares se’ns recomanava, amb tota raó, no regalar als nostres fills armes de joguina. Per anar formant-los en la cultura de la pau. Per què no aprofita la pròxima Pasqua de l’Any Sant per a suprimir definitivament aquestes anacròniques desfilades de forces armades del Vaticà i de l’Estat Vaticà? Seria un primer pas per a estudiar millor com poden organitzar-se els serveis d’ordre i seguretat indispensables.
Per què no superar ja certeses teològiques superades com que l’Església no té autoritat per a ordenar a dones sacerdots? Ho va poder dir un papa però no en absolut definició dogmàtica, algunes de les quals fins i tot ja s’admet que siguen reinterpretades? O no?
I, finalment, per a no fer massa llarga aquesta llista, per què no permetre que en els sínodes, universals o continentals, s’accepte el principi decisori per majoria, no la remissió a una decisió última del papa, vàlida per a tots?
“Este article que envia Antoni Duato pertany a la sèrie que publica cada divendres en www.atrio.org <http://www.atrio.org> on es podran llegir també els precedents i afegir-hi comentaris”