Antonio Duato és membre el Grup Cristià del Dissabte.
Insistisc que ATRIO Lloc de trobada va nàixer després del gran impacte que va produir l’atemptat a les Torres Bessones en 2001. Alguns van decretar –Dawkins…– que calia acabar amb tota mena de religió perquè ella era la responsable del desastre, ja que fomentava odi i fanatisme. Altres –Bush fill…– van atribuir a la inspiració de Déu respondre amb les guerres contra l’Afganistan –Operació Llibertat Duradora– i l’Iraq.
Nosaltres vam creure que era el moment d’establir un ampli diàleg per a anar al fons de l’experiència fundacional de les diverses religions, deixant les capes de relats, creences, ritus i mandats dels quals s’havia anat revestint. Una depuració així de les tradicions religioses havia de servir per a unir els humans, enfortir la fraternitat de tota la creació, respectar la llibertat i la dignitat de cada persona i, en definitiva, portar harmonia i pau al nostre món.
Agraïsc que molts hàgeu col·laborat de moltes maneres a anar construint aquest portal al llarg de 24 anys. A mi ja no em queda molt per a continuar aquesta última missió confiada a la meua existència, la de ser un ínfim i efímer ésser enfront de les dimensions de l’espai-temps al qual ens obre la ciència i les tècniques humanes, però que és necessari co-creador de trobades interpersonals i de comunicació de testimoniatges de fe i solidaritat, aprofitant els dons rebuts, entre ells, els rudimentaris coneixements que haja pogut adquirir oportunament sobre informàtica.
Avui, en aquest capvespre de la meua vida, us confesse que cada vegada veig amb més claredat que cal emprendre amb coratge aquest últim tram d’escalada o immersió cap a allò més alt o cap al més profund de l’ésser humà. Cal fer-ho sense por, sense motxilles pesades, sense rèmores històriques, deixant enrere estructures excloents, cànons i codis caducs. És necessari desprendre’s de tota ambició pel nombre de seguidors o prosèlits. No ambicionar diners ni poder. Anar per la vida, parodiant a paisans meus, lleugers d’equipatge i amb la cara al vent. Però portant en el cor el major tresor: la fe personal, confiança i esperança de l’infant que portem dins i que estarà tal vegada per estrenar.
* * *
Aquesta introducció tan solemne és simplement per a enquadrar el que diré a continuació. Crec que cal anar cap a l’objectiu final de cada existència i de la unió de tota la humanitat, aprofitant les escletxes i agafadors que malgré lui ens deixa el sistema (ja ho deia Marcuse en 1968), amb tota humilitat, realisme i esforç. Units en cordada però no en ramat. Entre tots, ajuntar la saviesa i la força necessària per a fer front al nou leviatan que intenta devorar-nos a tots.
Estic llegint a Harari en Nexus. Com sempre veig en ell un bon escriptor, no sols un best seller artificial. Sap traure llum de síntesis històriques i de prediccions de futur, manifestant estar ben informat, relacionar situacions i deixant sempre espai per a les definitives eleccions de l’home. Em recorda molt a la brillantor de les anàlisis que fa temps feia Edgar Morin, amb la seua sèrie de monografies El Mètode, que començava amb La naturalesa de la Naturalesa. Als seus 103 anys continua publicant, amb ajuda de deixebles, sens dubte. Tinc a l’espera llegir La méthode de La Méthode (2024) perquè és un autor que, com Harari, sempre m’ha fet pensar en la complexitat.
Doncs bé, en els capítols 4t i 5è de Nexus Harari analitza com els grans sistemes religiosos i polítics aconseguiren unir a persones de diferents orígens de manera estable i duradora. Per a cadascun dels dos capítols tria un exemple de major èxit en aquesta funció d’unir persones diverses: a l’Església catòlica i a la democràcia estatunidenca, respectivament. En els dos casos, la perennitat de la unió es va basar en textos molt concrets que van ser fruit d’antigues interpretacions de la realitat religiosa o política, però que anaven a considerar-se immutables i normatius en el futur en deixar constància escrita en textos definitius. Per a l’Església Catòlica aquest text va ser el dipòsit de la fe, contingut en el conjunt de cànons i dogmes. L’autoritat del Denzinger (recopilació de dogmes i documents magisterials) es va anar imposant de fet a les interpretacions diverses de les escriptures i de la tradició, les altres fonts del dipòsit de la fe (fides quae). I, als EUA, de la Constitució de 1787 i les seues 27 esmenes ratificades.
Avui estem veient com l’Església Catòlica està a punt de profundes divisions internes, malgrat tenir un summe pontífex (vaja titulet veterotestamentari!) que sembla tenir fe i voluntat de reformes, però no background teològic que l’autoritze a presentar profunda revaloració de la doctrina lligada i ben lligada. I, d’altra banda, un emperador estatunidenc que, després de jurar amb la mà en bíblia el seu càrrec constitucional, vol tornar a ser l’amo del món encara que siga tirant per la borda no sols la pròpia constitució sinó tots els consensos al fet que havia arribat la resta de la humanitat. L’ONU, el dret internacional, les grans declaracions de Drets Humans i la Carta de la Terra, les grans agències per a la salut, el comerç, el clima, són descartades i humiliades per qui es declara l’enviat per Déu per a executar aquest pla. I continuarem callats els creients en el Déu que no és un ídol (paraula o imatge construïda per a legitimar el poder) sinó misteri i fonament de tota la creació, sobretot de tota existència humana?
Fa una setmana, acabava la meua columna oferint alguns suggeriments al papa Francesc, que dona testimoniatge contínuament de la seua fe i esperança. Li suggeriria avui que, enfront dels crims contra la humanitat de qui pretén guiar la història, no se senta lligat per a obrir les portes a tots, tots i totes. Avui li dic que molts agrairíem que no es limitara a fer una denúncia profètica des de la finestra de la Plaça de Sant Pere, tot un símbol barroc del poder eclesiàstic. Per molt modest que vulga que siguen el seu habitatge i els seus cotxes, amb freqüència fa l’efecte que es presenta abrigallat per signes de poder i aplaudiments de multituds, com qualsevol altre dels grans i poderosos. Per això, com un creient més que segueix acceptant l’Església com la seua comunitat de fe, m’atrevisc a suggerir-li avui unes altres coses:
-
- No limite l’Any Sant de l’Esperança que acaba de proclamar a omplir els carrers de Roma de ramats de pelegrins, desfilades processionals d’imatges, displays televisius, ingressos per al Tresor vaticà o italià. No crec que amb això es guanyen més indulgència per a traure ànimes del purgatori, una de les finalitats de l’any sant en aquest document en què parlava tant de la dignitat humana. Aquest ha de ser l’objectiu central: salvar aquesta dignitat aquí i ara, en l’època del gran desplegament blasfem de Trump i de l’assentiment a ell de tant d’elector manipulat en tots els països. És urgent reunir amb silenci i sense desplegaments mediàtics totes les persones i instàncies que creuen de veritat en la igual dignitat de tota persona humana, donant un testimoniatge conjunt de fe lliure i compromesa.
- Com a Assís fa temps, podrien reunir-se totes les esglésies cristianes amb islamistes, jueus no encegats pel sionisme, budistes, hinduistes i fins i tot humanistes laics o ateus. Però no per a orar per la pau. Déu no està per a demostrar des de fora la potència del seu braç justicier, sinó per a inspirar des de l’interior de persones, amb freqüència les més pobres i no ideologitzades com el gairebé anònim soldat Slovik, no les cultes i poderoses, canvis profunds d’actitud personals i col·lectius.
- Entre aquests canvis jo proposaria la descapitalització radical de la Santa Seu en un conjunt de fundacions que posaren els seus tresors i ingressos al servei dels pobres. Enfront dels grans plans de fer de Gaza una riviera turística mundial, amb el suport del capitalisme financer mundial, és el moment de proposar, amb fons reals, un gran projecte de reconstrucció de la franja com a casa habitable i educadora del gran poble palestí que té el dret de primacia per a posseir-la i tornar a fer-la habitable. Fer les paus amb Israel no és rendir-se i fugir, sinó acceptar la seua existència com a estat veí amb el qual cal conviure en pau, acceptant les decisions de l’ONU de 1947 i algun pacte actual de pau acceptat per les dues parts. Però amb dret a reconstruir el seu propi estat en la seua terra.
I permeteu-me que cedeixi la paraula a una altra persona que diu segurament les coses millor que jo, Tomáš Halík:
“La resposta a la pregunta de quina forma podria adoptar el cristianisme del futur la vaig suggerir al final del capítol cinc: la paraula religió, *religio, no sols ha de derivar-se del verb relligués (reunir), és a dir, entendre la religió com una força integradora en la societat, sinó també del verb relegere (rellegir). L’Església del demà pot ser una comunitat d’una nova hermenèutica, d’una nova i més profunda lectura i interpretació, tant de l’Escriptura i la Tradició (segons el Concili de Trento, les dues fonts de la revelació divina) com dels signes dels temps. Això requereix l’art de la contemplació. Amb la contemplació, una persona aprèn de nou, per a poder llegir i escoltar més profundament, amb més atenció. Escoltar el que succeeix en el seu interior i al seu voltant: la veu de Déu pot arribar a través de tots dos. Em sembla molt útil per als creients de diferents religions (però també per a les persones sense afiliació religiosa) llegir junts els llibres sagrats i parlar sobre com els entenen. Mirar els propis textos fundacionals amb els ulls d’uns altres pot contribuir a una comprensió més profunda i a un millor enteniment mutu. El sincretisme barat o la cerca d’un esperanto religiós artificial acceptable per a tots són un atzucac; cal aprendre a comprendre i respectar les diferències dels altres, no a enfosquir-les, minimitzar-les o ignorar-les.”
La vesprada del cristianisme (Herder 2023), pàg. 233-234
“Este article que envia Antoni Duato pertany a la sèrie que publica cada divendres en www.atrio.org <http://www.atrio.org> on es podran llegir també els precedents i afegir-hi comentaris”