Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Així pareix que actua l’Església des del Vaticà. El dia 19 de desembre de l’any passat, publicà un decret amb 9 articles endurint les penes (monetàries i també d’empresonament) a les persones emigrants sense papers que entren a l’Estat del Vaticà.
Està fent bo allò de “consell et done que per a mi no vull”. És molt escandalós que el papa Francesc estiga proposant a la resta de països unes polítiques de fronteres obertes i al seu Estat no sols no ho practique sinó que es proclamen lleis que endurixen les penes.
Què li passa a l’Esglesia? En veritat res nou que no se sàpia i que no siga una constant al llarg dels anys. Ara s’ha proclamat un jubileu, reclam i excusa per a peregrinar al Vaticà a “guanyar” el jubileu. Pareix que tant peregrí que s’espera ha fet créixer la por a possibles peregrins que busquen també trobar una vida millor en seguretat, salut i drets.
Però pareix que s’equivoquen totes les persones que busquen refugi i comprensió al Vaticà perquè desconeixen com actua l’Estat del Vaticà. Estem parlant de l’Església que s’oposà, en el seu temps, als postulats de la Il·lustració amb motiu de la revolució del “drets dels humans”, perquè ho interpretava com un desplaçament del “dret de Déu al dret humà” (1780-1791) on havia d’acceptar la igualtat de drets per part de totes les persones (d’hòmens i dones), formulat després al primer article de la declaració dels Drets Humans universals (1948). Motiu pel qual tampoc ha signat els drets humans.
El papa Lleó XIII en l’encíclica “Quod Apostolessa” (1878) es lamentava de l’ensenyament que propagaven els socialistes en dir “totes les persones són per naturalesa iguals”. D’ací la visió jerarquitzada, relegant al poble en general a un pla inferior. En eixa línia deia el papa Pius X: “En la sola jerarquia resideix el dret i l’autoritat necessària per promoure i dirigir a tots els membres fins al fi de la societat. Pel que fa a la multitud no té altre dret que deixar-se conduir i dòcilment seguir els pastors“. Serà amb Joan XXIII quan s’inicia una nova etapa, la de “l’aggorniamiento” que posarà en relleu la contradictòria relació de l’Església amb els drets humans.
José Mª Castillo, en un article de 2007 publicat en la Universitat de Granada titutal “La Iglesia y los derechos humanos” descriu tres possibles arguments pels quals la jerarquia de l’Església troba dificultat per acceptar i comprometre’s al compliment dels drets humans.
1) El problema de la igualtat: Ací radica la situació de discriminació i menyspreu respecte a la dona i a acceptar l’article primer de la declaració dels drets humans.
2) Els problemes que dimanen de la moral catòlica: la qüestió sobre la llibertat d’ensenyament respecte a l’educació i també la postura que manté respecte al progrés científic.
3) Els interessos polítics i econòmics que defensa la institució eclesiàstica: És la causa dels concordats i acords entre l’Església i els diferents Estats.
És possible que tot açò ho ignorem i pensem que no és real, però juntar autoritat moral amb jefatura d’Estat condueix a aquestes contradiccions que no per dissimulades deixen de ser greus i escandaloses.
Com fer cas a una autoritat que se sent amb l’obligació de defensar a persones indefenses, maltractades i perseguides davant els impediments, legítims, per altra part, de cada Estat, si al seu Estat no s’apliquen les propostes presentades als altres?
Soc conscient que l’ideal dels drets humans són ignorats constantment, també per part dels països que els han subscrit i que el conflicte de drets és una realitat sense massa solución en enfrontar-se i oposar-se uns amb altres.
L’article 13 dels drets humans diu: “tota persona té dret a circular lliurement i elegir la residència dintre d’un Estat”. Però hem construït fronteres, hem creat propietats i dominis, lleis i normes reguladores per defensar-nos de possibles invasions. Drets humans versus drets nacionals i personals entren constantment en conflicte i la visió partidista i política dona diferents interpretacions i defensa diferents interessos. Però si estàs proposant l’estil de vida on primer és la persona, l’ésser humà, no resulta creïble ni fiable predicar una cosa i viure una altra, a més, contrària.
Jubileu i por no poden casar i si la por condueix a defensar drets que d’alguna manera volen fer valer fronteres, caldria reflexionar si havia de fer-se tanta crida.