Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La naturalesa de l’ésser humà és una i en ella s’integren els diversos aspectes que la configuren (ment, cos, esperit…) de forma que crea una totalitat indivisible; i aquesta condició no sols respecte a u mateix sinó també respecte a tots els éssers humans.
Estudiant detingudament el nostre comportament, pareix que no som conscients d’eixa unitat, sinó que més aviat la dividim, i creem diferència radical entre el jo i els altres i, aleshores, apareixen les identitats, desconnectem de la nostra veritable unitat i ens aferrem a identitats que són constructes. En eixe moment és quan dividim entre sagrat i profà, cos i esperit, jo i els altres sense percebre que, així, ens allunyem de nosaltres mateixos.
L’ésser humà és ecumènic, pertany a tota la terra habitable i és depositari, dirà Marvin Harris “del conjunt de tradicions i dels estils de vida apresos dels membres d’una societat, assumint els seus modes pautats i repetitius de pensar, sentir i actuar“.
A través de l’herència rebuda, l’ésser humà contribueix també a formular respostes a les diverses preguntes existencials, per suposat, condicionades a les seues condicions de vida i a les necessitats més imperants, al contacte amb la natura i a l’exigència de la supervivència que emana de la condició de vida i de l’àmbit social al qual estem arrelats.
La condició humana ha anat buscant respostes a les inquietuds existencials des dels coneixements al seu abast, des dels universals culturals, formalitzant eixa recerca en el fet religiós per atendre els diversos àmbits de la seua vida: transcendent, ritual, moral i sagrat.
Però en la recerca també han aparegut vicis que han separat els humans d’entre ells i de la mateixa condició de la seua naturalesa. Han facilitat l’autoafirmament al jo d’una manera tan forta que ha concedit més força i credibilitat a la divisió que a la unió.
En aquest moment donem més força a la identitat personal que a la unitat i, d’ahí, la tendència a separar el jo dels altres, a ajuntar-nos els qui compartim una mateixa ideologia, religió o cultura, de manera que considerem els altres diferents, estranys, si no enemics. Parlem dels nostres i dels altres, quan la naturalesa no és la que divideix. Per això, hauríem de reparar en aquest fet, perquè no fem passar per natural allò que és desviat.
Els pobles han anat construint una cultura i en ella una religió, una llengua; i les persones som filles d’eixe poble des d’una arquitectura cerebral construïda des de la condició de vida donada al llarg de l’existència del poble. La realitat de la globalització ha trencat l’esquema cultural, religiós, social i lingüístic dels pobles; la vida cosmopolita ha posat al descobert la complexitat d’haver de compartir la identitat que vivíem com a poble, i ens obliga a crear un diàleg que haurà de ser entre iguals, sense superioritats d’una cultura sobre una altra ni d’una religió sobre una altra ni d’un tipus d’organització social i polític sobre un altre.
La situació exigeix eixir de dogmatismes de tota mena, acollir les diferents concepcions de vida, reconèixer la diversitat d’escales de valors i acceptar la simbiosi necessària que demanda una convivència on cal compaginar diferents antropologies, sociologies i projecció a la transcendència.
La situació demana practicar ecumenisme dintre dels mateixos pobles i religions, però també ser ecumènics per comprendre i respectar les diferents respostes d’assentament per a respondre a les preguntes existencials. Si no reparem en aquesta necessitat, la identitat religiosa, política i social crearà enfrontaments i divisions, perquè oblidarem la unitat i defensarem la separació.