RASTREJAR LA VINGUDA Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El comiat d’Antonio Duato en vespres de l’Advent ens ha oferit pistes per a rastrejar la vinguda de Déu en la vida i en l’obra d’un dels nostres. O sentim que Déu ens visita en la vida de cada un de nosaltres, o no arribarà en absolut. Si tota vida pot entendre’s a partir d’una metàfora, Antonio la va trobar en la figura d’un atri, un espai descobert envoltat de pòrtics que són llocs de pas. Amb les seues pròpies paraules “atrio es un lugar de encuentro de seres humanos , ínfimos y efímeros, pero necesarios”. Ens preguntem si som llocs de trànsit o espais estancats.
Els passatges a les ciutats comuniquen carrers, acurten les distàncies i van de la foscor a la llum. Antonio va crear passatges interdisciplinaris, vincles afectius i trobada d’espiritualitats. Va tindre la grandesa de considerar-se actor secundari que passa desapercebut, però sense ells no hi ha trama. Em pregunte si hi haurà passatges per a l’esperança, si els nostres egos estan saturats ¿Sabrem acompanyar altres cants, altres somnis, altres ferides, altres modes de sentir i de creure?
Antonio va practicar l’art de deixar pas i posar-se al costat com fan el pares perquè cresquen fills, els mestres perquè aprenguen els alumnes, els pastors perquè nasca la llibertat de la comunitat dels fidels. Antonio em va fer comprendre la màxima dels Pares del desert “és necessari pujar als muscles d’un gegant per a veure l’essencial, que està més lluny i més profund” Hi ha persones gegants que posen els seus muscles per a ser precursors d’una esperança per a tots. “Yo siento muchas primaveras brotar en lo profundo. Os invito a creer en el sentido más hondo de toda vida, que tiene su fuerza en algo muy escondido, un misterio aún más que un enigma por descubrir. A esperar que mi vida y nuestras vidas sigan brotando en medio de tantas catástrofes y escombros”.
L’esperança per a ell era indissolublement personal, que suporta la decepció social que construïx l’hospitalitat, cultural que confia en el pensament lliure, política que promou béns de justícia per a tots i eclesial que va ser entusiasta amb Joan XXIII, reformador amb Pau VI, crític amb Joan Pau II, resistent amb Benet XVI, col·laborador amb Francisco i expectant amb Lleó XIV.
“Os confieso desde el atardecer de la vida, ens va escriure per última vegada, que cada vez veo con más claridad que hay que emprender el último tramo de la escalada, sin miedo, sin mochilas pesadas, sin rémoras históricas”.