Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Si els nostres iaios alçaren el cap, segurament, no entendrien el que diem a causa del llenguatge que utilitzem per a descriure les diverses etapes de la vida humana ni quines paraules usem per a descriure les diverses situacions, malalties o connotacions que ens ocorren. Això és perquè, en nom del progrés i, només faltaria, en nom del respecte a les persones, no podem emprar certes paraules que els iaios usaven al parlar de certes edats, malalties congènites o característiques personal, perquè són considerades amb connotacions negatives. Pot ser que els nostres iaios foren incultes, però segur que no tenien la pell tan fina com pareix que la tenim avui.
Però més enllà de l’ús de les paraules o d’expressions, serà interessant analitzar què hi ha darrere d’eixos canvis i, en concret, pel que fa a la vellesa.
No podem dir que les persones envellim sinó que ens fem majors, i tot açò sense adonar-nos que l’anomenada tercera edat comença, dalt-baix, als seixanta anys, perquè hem definit la primera edat per a parlar de la infància i joventut, la segona edat per a descriure el món adult i a partir dels seixanta anys, ja es considera formar part de la tercera, ja som part del món dels vells.
No volem fer-nos vells, però volem viure; lluitem per allargar la vida, però mantenint l’eterna juventut; no volem que passen els anys, però sí que volem ser majors sense responsabilitzar-nos ni de la primera ni de la tercera edat. Ahí radica el conflicte seriós de convivència i de relacions personals-afectives-psicològiques i humanes actuals: ser majors, però fora de la cadena de l’evolució humana en la qual tots estem connectats, essent responsables de l’evolució i de la supervivència de cada membre de la cadena humana.
Els nostres iaios no veien esclavitud en la preocupació per mantenir la convivència entre la primera, segona i tercera edat. A la casa podien viure iaios, pares, fills i nets. Sabem que hui eixa configuració familiar no corre, però això no resta responsabilitat d’uns membres, respecte d’altres, així que hem buscat una solució: crear llocs on atendre els membres de la família que “molesten(?)”
Eixe tipus de solució també hi estava en temps dels nostres iaios per a donar sostre i assistència a orfes i persones malaltes sense família i els anomenaven “asil”. Era un lloc assistencial i hospitalari. També hui acudeixen persones encara que amb fills i família que no tenen espai i atenció a casa; però ja no diem asil sinó residència, perquè no sone mal a la ciutadania. Tot un eufemisme que ben pensat resulta ofensiu i insultant, perquè no deixa de ser un asil, però disfressat, on li posem floritures, per a no reconèixer que la seua necessitat és reflex d’una societat on hem canviat l’afecte i el sentiment dels fills i el tapem en allò de buscar millor vida per a la mare o el pare.
Potser estem evitant noms que exigeixen prendre consciència de la situació i estem llevant-li la càrrega emocional. Pareix que volem evitar sentir-nos responsables.
A més de l’eufemisme dels noms, el que és més seriós és que hem creat un problema social bastant greu. Hem creat consciència del dret a ser atesos i no pels mateixos fills ni per la família sinó per l’Estat. És la societat la responsable que la tercera edat siga atesa si ho demana, excusant a la mateixa família. Així s’entén que, en aquests moments, a Espanya hi haja un dèficit de places que requereixen atenció a les residències de majors (es parla de 80.000) i que no es poden cobrir. Hi ha al voltant de cinc mil cinc-sentes residències, però ací està la clau, 75% són privades i sols el 25% són públiques. El problema està servit. L’atenció a les persones necessitades s’ha convertit en un negoci, perquè hem creat el dret i no hem posat a disposició la possibilitat.
L’oferta de places a les residències ascendeix a quatre-centes mil. I el dèficit de places no és perquè totes estiguen cobertes, ja que sols el 60% ho estan. Ací apareix la causa: els diners. En totes les residències s’ha de pagar, siguen públiques o privades, encara que unes són més cares que unes altres i també segons el grau de salut en què es troba la persona a ingressar.
A les residències públiques no hi ha places, perquè són les més barates i les llistes d’espera són enormes, perquè cal passar un itinerari llarg i prou carregós, fins al fet de poder esperar anys. Les públiques demanen el 75% de la jubilació, variant segons la comunitat autònoma, perquè algunes poden arribar a demanar fins al 90% de la pensió. Però si passem a les privades o concertades, on hi ha places, el preu varia entre mil quatre-cents a dos mil euros quan parlem de persones que es valen per elles mateixes, però si requereixen assistència ja entrem entre els dos mil als sis mil euros.
Tenim un problema seriós, perquè la solució que hem donat resulta moltes vegades inassolible pel seu alt cost, perquè no hi ha una preocupació per noves infraestructures públiques i, després d’haver creat una necessitat elevada a dret, tampoc mostrem una preocupació per comptar amb personal qualificat, creant l’eufemisme d’un benestar ja no sols procurant que siga excel·lent sinó ni tan sols possible.
Per als iaios la residència era un lloc on estiuejar, un espai obert on disfrutar, però bé sabien ells que això era per a rics i que al pobre malalt, orfe o sense família el lloc era l´asil.