Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El comportament de les comunitats cristianes en els seus orígens impressiona immensament pel seu radicalisme i exigències en tractar d’assumir l’estil de vida de Jesús. (Hc.2,44-45; Hc.4,32-35). Els membres de la comunitat vivien amb generosa radicalitat compartint tot el que cadascú tenia i procurant que ningú passara necessitat. Se sabien família i tenien cura els uns dels altres. Mostraven una fe pràctica i una voluntat d’entrega a la comunitat perquè ningú fos maltractar ni ignorat.
És cert que aquesta manera idíl·lica de viure tindria clavills. I tant que en tenia (Hc.5,1-11). La mentida, l’aparença i el fet de quedar bé prompte es feu present.
Les divisions socials i la falta d’estima feu acte de presència a les primeres comunitats cristianes i sant Pau se n’ocupa mostrant la seua recriminació i condemna. No és acceptable que els més rics defensen la seua propietat privada sense compartir amb els membres més pobres; no es pot admetre el fet de posar en evidència els més pobres ni menysprear-los, perquè, això, és un comportament indigne.
L’Església ha necessitat i necessita profetes que condemnen tots els comportaments que desvirtuen l’Evangeli, i un d’eixos comportaments podria ser la separació entre la fe i la justícia. La comunitat cristiana prompte es relaxà i passà de ser perseguida a opressora, acomodada i tranquil·litzadora de consciències.
En l’àmbit teòric, segurament ho tenim tot molt clar. L’Església ha construït una doctrina social on els documents parlen de dignitat humana, de la defensa d’un treball digne, condemna l’explotació, adverteix sobre la destrossa de la natura, però en la práctica, potser generalitzat, mostre manca de compromís per a fer vida allò que predica.
No obstant, podem trobar a l’Església grups d’acció social, encara que patint l’oposició de part de molta jerarquia i existint-hi bastant arraconada de la vida habitual a les parròquies i a la pastoral ordinària de moltes diòcesis.
Al món cristià la relació fe-justícia ha de mantenir una interdependència mútua. Perquè la justícia és un element essencial i constitutiu de la fe i aquesta atorga la vocació de transformar les estructures que generen opressió i desigualtat. El compromís de vida de Jesús requereix d’una resposta estructural davant la injustícia, perquè la fe no és una creença passiva en Jesús sinó un compromís actiu per dur a terme la voluntat de Déu d’aconseguir un món més just, solidari i respectuós de la dignitat humana i la natura.
Tot açò ho sabem i ho podem trobar al llarg de la doctrina social de l’Església, però la qüestió és si eixa doctrina creada la creiem tan fermament que en fem vida a les nostres parròquies.
L’Església es mostra en una cruïlla crítica: proclama la necessitat d’una consciència global sobre la necessitat d’igualtat entre totes les persones, entre hòmens i dones, però a la vegada manté bretxes obertes incomprensibles com és la discriminació de la dona a la vida de l’Església.
L’Església ha de ser la portadora de la Bona Notícia i eixe anunci haurà de ser a través d’un missatge directe, positiu i personalitzat respecte a les persones que s’anuncia, perquè no siga mort i sense creador d’esperança. La Bona Notícia anunciada des de l’Església ha d´alleugerir tensions, mostrar solucions sostenibles i desenvolupar xarxes solidàries que lluiten per millorar l’entorn.
La reflexión du a preguntar-me si en la pràctica estem volent canviar el manteniment pastoral religiós per prioritzar l’evangelització, perquè, el paper és sofrit, i la pastoral a les parròquies continua essent de manteniment amb aparença de ser una paradeta de sagraments on el compromís de la fe queda reduït a un compliment religiós, bastant lluny d’alimentar la relació fe-justícia.