Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Sense arribar a la síndrome de Diògenes, les persones acumulem quantitats d’objectes innecessaris, fins al punt d’ocupar espai, ment i moviments que impedeixen caminar lliures d’equipatge, mantenir la capacitat d’observació i claredat per discernir allò que és essencial del que no ho és. El nostre habitatge està ocupat i la nostra mobilitat ha quedat reduïda.
Han passat segles des de la presència de Jesús de Natzaret i s’han acumulat quantitat d’escrits, prèdiques i llegats convertits en doctrina, lleis, preceptes, costums i dogmes, de tal manera que les vestidures tapen, disfressen o desvirtuen la persona de Jesús, deixant-nos un personatge construït per tantes adherències.
Ha passat el temps i s’han anat acumulant tradicions, les quals s’han convertit en veritat irrefutable, en identitat. Per això, hem de convertir-nos en artesans, en escultors, que buscant la persona dintre del bloc brut, fem el treball de polir, tallar, retallar i rebutjar l’escòria fins a poder descobrir la persona.
Aquesta tasca és costosa i difícil perquè cada colp desprèn aspectes que formen part de la nostra idiosincràsia, tradició i religiositat. Requereix, aleshores, acceptar trencar unes creences arrelades també als nostres sentiments i, de vegades, inclús, involucrades amb sentit identitari.
L’Església necessita entrar en mudança, en operació neteja, perquè tota la tradició acumulada l’està atrapant, esclerotitzant i mostrant-la pesada i esgotada. No li permet llibertat de moviment ni agilitat per poder caminar al ritme que la societat i la cultura li reclamen i està ocupada sense espai de reacció. Porta massa coses acumulades i és urgent buidar, crear espai, esforçar-se en discernir i, encara que tot siga considerat essencial, ha de convèncer-se que ha de prescindir de tanta acumulació. Ha de discernir entre la persona de Jesús i les doctrines, ritus, estructures, codis, poder, estatus, costums i influències, encara que mamprendre el treball de desmuntatge siga arriscat, difícil i costos, perquè és necessari.
Aquest treball haurà de passar per diverses fases: en primer lloc, requereix d’un treball personal, d’una disposició a renovar-nos, a eixir de la zona de confort dels costums i acceptar reconèixer que estem asseguts sobre aspectes que no són essencials. Després requereix un gran treball de comunicació i educació, de forma que el treball de modelatge no siga entès com un voler destruir ni voler enderrocar. I, per suposat, una aposta ferma per donar espai a la formació.
A les parròquies descobrim un manteniment de costums religiosos (processons, novenes, misses, estampetes i devocions), però trobem a faltar, generalment, temps dedicat a la formació, a aprofundir en la Paraula, a l’estudi de la Bíblia, a introduir-nos en la cristologia i a iniciar-nos en l’acció social que emana de l’Evangeli.
L’Església institució ha anat perdent crèdit, els seus manaments són poc seguits i els seus preceptes estan prou oblidats. Pareix que vol mantenir la flama afavorint moviments espiritualistes, però la realitat diu que són de temporada, perquè una vegada més queden en emocions espirituals sentimentals i no en descobrir la persona de Jesús.
En aquest sentit, qualsevol pla de pastoral hauria de desprendre’s de tot allò que obstaculitza descobrir la bellesa i el caliu de Jesús, del seu seguiment i poder escoltar-lo sense pantalles intermediàries.
Busquem convertir-nos en artesans que busquen Jesús sense aprensió a desprendre’ns de mitjans que eleven l’emoció i el sentiment, però no acaben en descobrir-nos la persona. Busquem que l’emoció siga perquè, més enllà de l’escenografia, podem arribar a la persona Jesús.