Document preparatori del Sínode dels Bisbes, 2021-2023

07.09.2021

Per una Església sinodal: comunió, participació i missió

Document preparatori

Índex

 I. La crida a caminar junts

II. Una Església constitutivament sinodal

III. En l’escolta de les Escriptures

Jesús, la multitud, els apòstols

Una doble dinàmica de conversió: Pere i Corneli (Fets 10)

IV.  La sinodalitat en acció: pistes per a la consulta al Poble de Déu

La pregunta fonamental

Diverses articulacions de la sinodalitat

 Deu nuclis temàtics per a aprofundir

Per a contribuir a la consulta

Abreviatures

CTI Comissió Teològica Internacional

DV Concili Vaticà II, Const. Dogm. Dei Verbum (18 de novembre de 1965) EC Francesc, Const. Ap. Episcopalis communio (15 de setembre de 2018) EG Francesc, Exhort. Ap. Evangelii gaudium (24 de novembre de 2013) FT Francesc, Cart. Enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020)

GS Concili Vaticà II, Const. Past. Gaudium et spes (7 de desembre de 1965) LG Concili Vaticà II, Const. Dogm. Lumen gentium (21 de novembre de 1964) LS Francesc, Cart. Enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015)

UR Concili Vaticà II, Decr. Unitatis redintegratio (21 de novembre de 1964)

 

    1. L’Església de Déu és convocada en Sínode. El camí, el títol del qual és «Per una Església sinodal: comunió, participació i missió», s’iniciarà solemnement el 9-10 d’octubre del 2021 a Roma i el 17 d’octubre següent en cada Església particular. Una etapa fonamental serà la celebració de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, el mes d’octubre del 2023[1], a la qual seguirà la fase d’actuació, que implicarà novament les Esglésies particulars (EC 19-21). Amb aquesta convocatòria, el Papa Francesc convida a tota l’Església a interrogar-se sobre un tema decisiu per a la seua vida i la seua missió: «Precisament el camí de la sinodalitat és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni»[2]. Aquest itinerari, que se situa en la línia del «aggiornamento» de l’Església proposat pel Concili Vaticà II, és un do i una tasca: caminant junts, i junts reflexionant sobre el camí recorregut, l’Església podrà aprendre, a partir del que anirà experimentant, quins són els processos que poden ajudar-la a viure la comunió, a realitzar la participació i a obrir-se a la missió. El nostre “caminar junts”, en efecte, és el que millor realitza i manifesta la naturalesa de l’Església com a Poble de Déu pelegrí i missioner.
    1. Una pregunta fonamental ens impulsa i ens guia: com es realitza hui, a diversos nivells (des del local a l’universal) aquest “caminar junts” que permet a l’Església anunciar l’Evangeli, d’acord amb la missió que li va ser confiada; i quins passos l’Esperit ens convida a donar per a créixer com a Església sinodal?
      Enfrontar junts aquesta qüestió exigeix disposar-se a l’escolta de l’Esperit Sant, que, com el vent, «bufa on vol: sents la seua veu, però no saps d’on ve ni a on va» (Jn 3,8), romanent oberts a les sorpreses que certament prepararà per a nosaltres al llarg del camí. D’aquesta manera, es posa en acció un dinamisme que permet començar a recollir alguns fruits d’una conversió sinodal, que maduraran progressivament. Es tracta d’objectius de gran rellevància per a la qualitat de vida eclesial i per al desenvolupament de la missió evangelitzadora, en la qual tots participem en virtut del Baptisme i de la Confirmació. Indiquem ací els principals, que manifesten la sinodalitat com a forma, com a estil i com a estructura de l’Església:
              • fer memòria sobre com l’Esperit ha guiat el camí de l’Església en la història i ens crida hui a ser junts testimonis de l’amor de Déu;
              • viure un procés eclesial participat i inclusiu, que oferisca a cadascun –en particular a aquells que per diverses raons es troben en situacions marginals– l’oportunitat d’expressar-se i de ser escoltats per a contribuir en la construcció del Poble de Déu;
              • reconèixer i apreciar la riquesa i la varietat dels dons i dels carismes que l’Esperit distribueix lliurement, per al bé de la comunitat i en favor de tota la familia humana; experimentar maneres participades d’exercitar la responsabilitat en l’anunci de l’Evangeli i en el compromís per construir un món més bell i més habitable;
              • examinar com es viuen a l’Església la responsabilitat i el poder, i les estructures amb les quals es gestionen, fent emergir i tractant de convertir els prejudicis i les pràctiques desordenades que no estan radicades en l’Evangeli;
              • sostenir la comunitat cristiana com a subjecte creïble i soci fiable en camins de diàleg social, sanació, reconciliació, inclusió i participació, reconstrucció de la democràcia, promoció de la fraternitat i de l’amistat social;
              • regenerar les relacions entre els membres de les comunitats cristianes, així com també entre les comunitats i els altres grups socials, per exemple, comunitats de creients d’altres confessions i religions, organitzacions de la societat civil, moviments populars, ;
              • afavorir la valoració i l’apropiació dels fruits de les recents experiències sinodals a nivell universal, regional, nacional i local.
        1. El present Document Preparatori s’ofereix com a servei al camí sinodal, en particular com a instrument per a afavorir la primera fase d’escolta i consulta de Poble de Déu a les Esglésies particulars (octubre de 2021 – abril de 2022), amb l’esperança de contribuir a posar en moviment les idees, les energies i la creativitat de tots aquells que participaran en l’itinerari, i facilitar la coparticipació dels fruits dels seus Amb aquest objectiu: 1) comença traçant algunes característiques excel·lents del context contemporani; 2) il·lustra sintèticament les referències teològiques fonamentals per a una correcta comprensió i actuació de la sinodalitat; 3) ofereix algunes indicacions bíbliques que podran alimentar la meditació i la reflexió orant al llarg del camí; 4) il·lustra algunes perspectives a partir de les quals rellegir les experiències de sinodalitat viscudes; 5) exposa algunes pistes per a articular aquest treball de relectura en l’oració i en la coparticipació. Per a acompanyar concretament l’organització dels treballs es proposa un Vademecum metodològic, adjunt al present Document Preparatori i disponible en el corresponent lloc web[3]. Dit lloc web ofereix alguns recursos per a aprofundir el tema de la sinodalitat, com a suport a aquest Document Preparatori; entre ells indiquem dos, diverses vegades citats a continuació: el Discurs per a la Commemoració del 50° aniversari de la institució del Sínode dels Bisbes, pronunciat pel Papa Francesc el 17 d’octubre del 2015, i el document La sinodalitat en la vida i en la missió de l’Església, elaborat per la Comissió Teològica Internacional i publicat en el 2018.

     

    I.      La crida a caminar junts

        1.  El camí sinodal es desenvolupa dins d’un context històric caracteritzat per canvis “epocals” de la societat i per una etapa crucial de la vida de l’Església, que no és possible ignorar: és en els plecs d’aquest context complex, en les seues tensions i contradiccions, on estem cridats a «escrutar a fons els signes dels temps i interpretar- los a la llum de l’Evangeli» (GS 4). S’assenyalen ací alguns elements de l’escenari global més estretament vinculats amb el tema del Sínode, però el quadre haurà d’enriquir-se i completar-se a nivell local.
        2. Una tragèdia global com la pandèmia del COVID-19 «va despertar durant un temps la consciència de ser una comunitat mundial que navega en una mateixa barca, on el mal d’un perjudica a tots. Recordem que ningú se salva sol, que únicament és possible salvar-se junts» (FT 32). Al mateix temps la pandèmia ha fet detonar les desigualtats i les injustícies ja existents: la humanitat apareix cada vegada més sacsejada per processos de massificació i de fragmentació; la tràgica condició que viuen els migrants en totes les regions del món testifiquen com són d’altes i fortes encara les barreres que divideixen l’única família humana. Les Encícliques Laudato si’ i Fratelli Tutti expliciten la profunditat de les fractures que marquen els camins de la humanitat, i a aquestes anàlisis podem fer referència per a disposar-nos a l’escolta del clam dels pobres i del clam la terra i reconèixer les llavors d’esperança i de futur que l’Esperit continua a fer germinar també en el nostre temps: «El Creador no ens abandona, mai va fer marxa enrere en el seu projecte d’amor, no es penedeix d’haver- nos creat. La humanitat encara posseeix la capacitat de col·laborar per a construir la nostra casa comuna» (LS 13).
        3. Aquesta situació, que, no obstant això les grans diferències, uneix a la família humana completa, posa a prova la capacitat de l’Església per a acompanyar a les persones i a les comunitats perquè puguen rellegir experiències de dol i de sofriment, que han encobert moltes falses seguretats, i per a conrear l’esperança i la fe en la bondat del Creador i de la seua creació. No obstant això, no podem amagar-nos: la mateixa Església ha d’afrontar la falta de fe i la corrupció també al seu si. En particular, no podem oblidar el sofriment viscut per persones menors i adults vulnerables «a causa d’abusos sexuals, de poder i de consciència comesos per un notable nombre de clergues i persones consagrades»[4]. Contínuament som interpel·lats «com a Poble de Déu a assumir el dolor dels nostres germans vulnerats en la seua carn i en el seu esperit»[5]: per molt de temps el de les víctimes ha estat un clam que l’Església no ha sabut escoltar prou. Es tracta de ferides profundes, que difícilment se cicatritzen, per les quals no es demanarà mai suficient perdó i que constitueixen obstacles, a vegades imponents, per a posar-nos en la direcció del “caminar junts”. L’Església sencera està cridada a confrontar-se amb el pes d’una cultura impregnada de clericalisme, heretada de la seua història, i de formes d’exercici de l’autoritat en les quals s’insereixen els diversos tipus d’abús (de poder, econòmics, de consciència, sexuals). És impensable «una conversió de l’accionar eclesial sense la participació activa de tots els integrants del Poble de Déu»[6]: demanem junts al Senyor «la gràcia de la conversió i la unció per a poder expressar, davant aquests crims d’abús, la nostra compunció i la nostra decisió de lluitar amb valentia»[7].
        4. A despit de les nostres infidelitats, l’Esperit continua actuant en la història i mostrant la seua potència vivificant. Precisament en els solcs excavats pels sofriments de tota mena patits per la família humana i pel Poble de Déu estan florint nous llenguatges de fe i nous camins capaços, no sols d’interpretar els esdeveniments des d’un punt de vista teologal, sinó també de trobar enmig de les proves les raons per a refundar el camí de la vida cristiana i eclesial. És un motiu de gran esperança que no poques Esglésies hajen ja començat a organitzar trobades i processos de consulta al Poble de Déu, més o menys estructurats. Allí on tals processos han estat organitzats segons un estil sinodal, el sentit d’Església ha florit i la participació de tots ha donat un nou impuls a la vida eclesial. Es confirmen igualment el desig de protagonisme dins de l’Església per part dels jòvens, i la sol·licitud d’una major valoració de les dones i d’espais de participació en la missió de l’Església, ja assenyalats per les Assemblees sinodals de 2018 i de 2019. En aquesta mateixa línia s’ha de considerar la recent institució del ministeri laical de catequista i l’obertura a les dones de l’accés als ministeris del lectorat i de l’acolitat.

     

        1. No podem ignorar la varietat de condicions en les quals viuen les comunitats cristianes en les diverses regions del món. Al costat de països en els quals l’Església reuneix la majoria de la població i representa una referència cultural per a tota la societat, existeixen altres països en els quals els catòlics són una minoria; en alguns d’aquests països, els catòlics, juntament amb els altres cristians, experimenten formes de persecució, fins i tot molt violentes, i sovint el martiri. Si, d’una banda, predomina una mentalitat secularitzada que tendeix a expulsar la religió de l’espai públic, d’altra banda, existeix un integrisme religiós, que no respecta la llibertat dels altres, alimenta formes d’intolerància i de violència, que es reflecteixen també en la comunitat cristiana i en les seues relacions amb la societat. No és infreqüent que els cristians assumisquen aquestes mateixes actituds, fomentant també les divisions i les contraposicions també a l’Església. Igualment, és necessari tenir present la manera en què repercuteixen, dins de la comunitat cristiana i en les seues relacions amb la societat, les fractures que caracteritzen a aquesta última, per raons ètniques, racials, de casta o per altres formes d’estratificació social o de violència cultural i estructural. Aquestes situacions tenen un profund impacte en el significat de l’expressió “caminar junts” i en les possibilitats concretes de posar-les en
        2. En aquest context, la sinodalitat representa el camí principal per a l’Església, cridada a renovar-se sota l’acció de l’Esperit i gràcies a l’escolta de la Paraula. La capacitat d’imaginar un futur divers per a l’Església i per a les institucions a l’altura de la missió rebuda depén en gran part de la decisió de començar a posar en pràctica processos d’escolta, de diàleg i de discerniment comunitari, en els quals tots i cadascun puguen participar i contribuir. Al mateix temps, l’opció de “caminar junts” és un signe profètic per a una família humana que té necessitat d’un projecte compartit, capaç d’aconseguir el bé de Una Església capaç de comunió i de fraternitat, de participació i de subsidiarietat, en la fidelitat al que anuncia, podrà situar-se al costat dels pobres i dels últims i prestar-los la pròpia veu. Per a “caminar junts” és necessari que ens deixem educar per l’Esperit en una mentalitat veritablement sinodal, entrant amb audàcia i llibertat de cor en un procés de conversió sense el qual no serà possible la «perenne reforma, de la qual l’Església mateixa, com a institució humana i terrestre, té sempre necessitat» (UR 6;EG 26).

     

     

    II.     Una Església constitutivament sinodal

     

        1. «El que el Senyor ens demana, en un cert sentit, ja està tot contingut en la paraula “Sínode”»[8], que «és una paraula antiga molt venerada per la Tradició de l’Església, el significat de la qual s’associa amb els continguts més profunds de la Revelació»[9]. És el «Senyor Jesús que es presenta a si mateix com “el camí, la veritat i la vida” (Jn 14,6)», i «els cristians, els seus seguidors, al principi van ser anomenats “els deixebles del camí” (cf. Fets 9,2; 19,9-23; 22,4; 24,14-22)»[10]. La sinodalitat, en aquesta perspectiva, és molt més que la celebració de trobades eclesials i assemblees de bisbes, o una qüestió de simple administració interna a l’Església; la sinodalitat «indica l’específica manera de viure i obrar (modus vivendi et operandi) de l’Església Poble de Déu que manifesta i realitza en concret el seu ser comunió en els fets de caminar junts, de reunir-se en assemblea i de participar activament de tots els seus membres en la seua missió evangelitzadora»[11]. S’entrellacen així aquells elements que el títol del Sínode proposa com a eixos principals d’una Església sinodal: comunió, participació i missió. Il·lustrem en aquest capítol de manera sintètica algunes referències teològiques essencials sobre les quals es fonamenta aquesta
        2. En el primer mil·lenni “caminar junts”, és a dir, practicar la sinodalitat, va ser la manera de procedir habitual de l’Església entesa com “un poble reunit en virtut de la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant»[12]. Als qui dividien el cos eclesial, els Pares de l’Església van oposar la comunió de les Esglésies esteses per tot el món, que Sant Agustí descrivia com «concordissima fidei conspiratio»[13], és a dir, com l’acord en la fe de tots els Batejats. Ací posa les seues arrels l’ampli desenvolupament d’una praxi sinodal a tots els nivells de la vida de l’Església –local, provincial, universal–, que ha trobat en el Concili ecumènic la seua manifestació més alta. És en aquest horitzó eclesial, inspirat en el principi de la participació de tots en la vida eclesial, on Sant Joan Crisòstom podrà dir: «Església i Sínode són sinònims»[14]. També en el segon mil·lenni, quan l’Església ha subratllat més la funció jeràrquica, no va disminuir aquesta manera de conducta: si en l’edat mitjana i en època moderna la celebració de sínodes diocesans i provincials està ben documentada al costat de la dels concilis ecumènics, quan s’ha tractat de definir veritats dogmàtiques, els papes han volgut consultar als bisbes per a conèixer la fe de tota l’Església, recorrent a l’autoritat del sensus fidei de tot el Poble de Déu, que és «infal·lible “in credendo”» (EG 119).
        3. A aquest dinamisme de la Tradició s’ha ancorat el Concili Vaticà II. Això demostra que «va ser voluntat de Déu el santificar i salvar els hòmens, no aïlladament, sense cap connexió dels uns amb els altres, sinó constituint un poble, que el confessara en veritat i li servira santament» (LG, n. 9). Els membres del Poble de Déu estan units pel Baptisme i «tot i que alguns, per voluntat de Crist, han estat constituïts doctors, dispensadors dels misteris i pastors per als altres, existeix una autèntica igualtat entre tots quant a la dignitat i a l’acció comuna a tots els Fidels amb vista a l’edificació del Cos de Crist» (LG 32). Per tant, tots els Batejats, en participar de la funció sacerdotal, profètica i real de Crist, «en l’exercici de la multiforme i ordenada riquesa dels seus carismes, de la seua vocació, dels seus ministeris»[15], són subjectes actius d’evangelització, tant singularment com formant part integral del Poble de Déu.
        4. El Concili ha subratllat com, en virtut de la unció de l’Esperit Sant rebuda en el Baptisme, la totalitat dels Fidels «no pot equivocar-se quan creu, i aquesta prerrogativa peculiar seua la manifesta mitjançant el sentit sobrenatural de la fe de tot el poble quan “des dels Bisbes fins als últims fidels laics” presta el seu consentiment universal en les coses de fe i costums» (LG 12). És l’Esperit que guia als creients «fins a la veritat plena» (Jn 16,13). A través de la seua obra «la Tradició, que deriva dels Apòstols, progressa a l’Església» perquè tot el Poble sant de Déu creix en la comprensió i en l’experiència «de les coses i de les paraules transmeses, ja per la contemplació i l’estudi dels creients, que les mediten en el seu cor (cf. Lc 2,19-51), ja per la percepció íntima que experimenten de les coses espirituals, ja per l’anunci d’aquells que amb la successió de l’episcopat van rebre el carisma cert de la veritat» (DV 8). En efecte, aquest Poble, reunit pels seus Pastors, s’adhereix al sacre dipòsit de la Paraula de Déu confiat a l’Església, persevera constantment en l’ensenyament dels Apòstols, en la comunió fraterna, en la fracció del pa i en l’oració, «i així es realitza una meravellosa concòrdia de Pastors i Fidels a conservar, practicar i professar la fe rebuda» (DV 10).
        5. Els Pastors, com a «autèntics custodis, intèrprets i testimoniatges de la fe de tota l’Església»[16], no temen, per tant, disposar-se a l’escolta del ramat a ells confiada: la consulta al Poble de Déu no implica que s’assumisquen dins de l’Església els dinamismes de la democràcia radicats en el principi de la majoria, perquè en la base de la participació en cada procés sinodal està la passió compartida per la comuna missió d’evangelització i no la representació d’interessos en conflicte. En altres paraules, es tracta d’un procés eclesial que només pot fer-se realitat «en el si d’una comunitat jeràrquicament estructurada»[17]. És en el vincle profund entre el sensus fidei del Poble de Déu i la funció del magisteri dels pastors on es realitza el consens unànime de tota l’Església en la mateixa fe. Cada procés sinodal, en el qual els bisbes són cridats a discernir allò que l’Esperit diu a l’Església no sols, sinó escoltant el Poble de Déu, que «participa també de la funció profètica de Crist» (LG 12), és una forma evident d’aquest «caminar junts» que fa créixer a l’Església. Sant Benet subratlla com «moltes vegades el Senyor revela al més jove el que és millor»[18], és a dir, a qui no ocupa posicions de relleu en la comunitat; així, els bisbes tinguen la preocupació d’arribar a tots, perquè en el desenvolupament ordenat del camí sinodal es realitze el que l’apòstol Pau recomana a la comunitat: «No extingiu l’acció de l’Esperit; no menyspreeu les profecies; examineu-ho i quedeu-vos amb allò que és bo» (1Ts 5,19- 21).
        6. El sentit del camí al qual tots estem anomenats consisteix, principalment, a descobrir el rostre i la forma d’una Església sinodal, en la qual «cadascun té alguna cosa a aprendre. Poble fidel, Col·legi episcopal, Bisbe de Roma: un en l’escolta dels altres; i tots en escolta de l’Esperit Sant, el “Esperit de veritat” (Jn 14,17), per tal de conèixer el que Ell “diu a les Esglésies” (Ap 2,7)»[19]. El Bisbe de Roma, com a principi i fonament de la unitat de l’Església, demana a tots els Bisbes i a totes les Esglésies particulars, en les quals i a partir de les quals existeix l’Església catòlica, una i única (LG 23), que entren amb confiança i audàcia en el camí de la sinodalitat. En aquest “caminar junts”, demanem a l’Esperit que ens ajude a descobrir com la comunió, que compon en la unitat la varietat dels dons, dels carismes i dels ministeris, és per a la missió: una Església sinodal és una Església “en eixida”, una Església missionera, «amb les portes obertes» (EG 46). Això inclou la crida a aprofundir les relacions amb les altres Esglésies i comunitats cristianes, amb les quals estem units per l’únic Baptisme. La perspectiva del “caminar junts”, a més, és encara més àmplia, i abraça a tota la humanitat, amb què compartim «els gojos i les esperances, les tristeses i les angoixes» (GS 1). Una Església sinodal és un signe profètic sobretot per a una comunitat de les nacions incapaç de proposar un projecte compartit, a través del qual aconseguir el bé de tots: practicar la sinodalitat és hui per a l’Església la manera més evident de ser «sagrament universal de salvació» (LG 48), «signe i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà» (LG 1).

     

     

    III.             En l’escolta de les Escriptures

     

        1. L’Esperit de Déu, que il·lumina i vivifica aquest “caminar junts” de les Esglésies, és el mateix que actua en la missió de Jesús, promés als Apòstols i a les generacions dels deixebles que escolten la Paraula de Déu i la posen en pràctica. L’Esperit, segons la promesa del Senyor, no es limita a confirmar la continuïtat de l’Evangeli de Jesús, sinó que il·lumina les profunditats sempre noves de la seua Revelació i inspira les decisions necessàries per a sostenir el camí de l’Església (cf. Jn 14,25-26; 15,26-27; 16,12-15). Per això és oportú que el nostre camí de construcció d’una Església sinodal s’inspire en dues “imatges” de l’Escriptura. Una emergeix en la representació de la “escena comunitària”, que acompanya constantment el camí de l’evangelització; l’altra es refereix a l’experiència de l’Esperit en la qual Pere i la comunitat primitiva reconeixen el risc de posar límits injustificats a la coparticipació de la fe. L’experiència sinodal del caminar junts, seguint les petjades del Senyor i en l’obediència a l’Esperit, podrà rebre una inspiració decisiva de la meditació d’aquests dos moments de la Revelació.

    Jesús, la multitut, els apòstols

     

        1. En la seua estructura fonamental, una escena originària apareix com una constant de la manera en què Jesús es revela al llarg de tot l’Evangeli, anunciant l’arribada del Regne de Déu. Els actors en joc són essencialment tres (més un). El primer, naturalment, és Jesús, el protagonista absolut que pren la iniciativa, sembrant les paraules i els signes de l’arribada del Regne sense fer «accepció de persones» (Fets 10,34). De diverses maneres, Jesús es dirigeix amb especial atenció als que están “separats” de Déu i als “abandonats” per la comunitat (els pecadors i els pobres, en el llenguatge evangèlic). Amb les seues paraules i les seues accions ofereix l’alliberament del mal i la conversió a l’esperança, en nom de Déu Pare i amb la força de l’Esperit No obstant això la diversitat dels anomenats i de les respostes d’acolliment al Senyor, la característica comuna és que la fe emergeix sempre com a valoració de la persona: la seua súplica és escoltada, a la seua dificultat es dóna ajuda, la seua disponibilitat és apreciada, la seua dignitat és confirmada per la mirada de Déu i restituïda al reconeixement de la comunitat.
        2. L’acció evangelitzadora i el missatge de salvació, en efecte, no serien comprensibles sense la constant obertura de Jesús a l’interlocutor més ampli possible, que els Evangelis indiquen com la multitud, és a dir el conjunt de persones que el segueixen al llarg del camí, i a vegades fins i tot van darrere d’Ell en l’esperança d’un signe i d’una paraula de salvació: heus ací el segon actor de l’escena de la Revelació. L’anunci evangèlic no es dirigeix només a pocs il·luminats o triats. L’interlocutor de Jesús és “el poble” de la vida comuna, un “qualsevol” de la condició humana, que Ell posa directament en contacte amb el do de Déu i l’anomenada a la salvació. D’una manera que sorprèn i a vegades escandalitza als testimonis, Jesús accepta com a interlocutors a tots aquells que formen part de la multitud: escolta les apassionades queixes de la dona cananea (Mt 15,21-28), que no pot acceptar ser exclosa de la benedicció que Ell porta amb si; dialoga amb la Samaritana (Jn 4, 1-42), no obstant això la seua condició de dona compromesa social i religiosament; demana l’acte de fe lliure i agraït del cec de naixement (Jn 9), que la religió oficial havia exclòs del perímetre de la gràcia.
        3. Alguns segueixen més explícitament a Jesús, experimentant la fidelitat del discipulat, mentre a uns altres se’ls convida a tornar a la seua vida ordinària: tots, no obstant això, donen testimoniatge de la força de la fe que els ha salvat (Mt 15,28). Entre els quals segueixen a Jesús destaca la figura dels apòstols que Ell mateix crida des del començament, destinant-los a la qualificada mediació en la relació de la multitud amb la Revelació i amb l’arribada del Regne de Déu. L’ingrés en l’escena d’aquest tercer actor no té lloc gràcies a una curació o a una conversió, sinó que coincideix amb la crida de Jesús. L’elecció dels apòstols no és el privilegi d’una posició exclusiva de poder i de separació, sinó la gràcia d’un ministeri inclusiu de benedicció i de comunió. Gràcies al do de l’Esperit del Senyor ressuscitat, ells han de custodiar el lloc que ocupa Jesús, sense substituir-lo: no per a posar filtres a la seua presència, sinó perquè siga més fàcil trobar-ho.
        4. Jesús, la multitud en la seua varietat, els apòstols: heus ací la imatge i el misteri que ha de ser contemplat i aprofundit contínuament perquè l’Església arribe a ser sempre més allò que és. Cap dels tres actors pot sortir de l’escena. Si falta Jesús i en el seu lloc se situa un altre, l’Església es transforma en un contracte entre els apòstols i la multitud, el diàleg de la qual acabarà per seguir els interessos del joc polític. Sense els apòstols, autoritzats per Jesús i instruïts per l’Esperit, el vincle amb la veritat evangèlica s’interromp i la multitud queda exposada a un mite o a una ideologia sobre Jesús, ja siga que l’accepte o que el rebutge. Sense la multitud, la relació dels apòstols amb Jesús es corromp en una forma sectària i autoreferencial de la religió i l’evangelització perd llavors la seua llum, que prové només de Déu, el qual es revela directament a cadascun, oferint-li la seua salvació.
        5. A més existeix un altre actor “que s’agrega”, l’antagonista, que introdueix en l’escena la separació diabòlica dels altres tres. Davant la desconcertant perspectiva de la creu, hi ha deixebles que s’allunyen i gent que canvia d’humor. La insídia que divideix – i per tant contrasta un camí comú – es manifesta indiferentment en les formes del rigorisme religiós, de la intimació moral que es presenta més exigent que la de Jesús, i de la seducció d’una saviesa política mundana que pretén ser més eficaç que el discerniment d’esperits. Per a eludir els enganys del “quart actor” és necessària una conversió contínua. Referent a això resulta emblemàtic l’episodi del centurió Corneli (Fets 10), antecedent d’aquell “concili” de Jerusalem (Fets 15), que constitueix una referència crucial per a una Església

    Una doble dinámica de conversió: Pere i Corneli (Fets 10)

        1. L’episodi narra abans de res la conversió de Corneli, que rep veritablement una espècie d’anunciació. Corneli és un pagà, presumiblement un romà, centurió (oficial de baix grau) de l’exèrcit d’ocupació, que exerceix una activitat basada en la violència i la prepotència. No obstant això, es dedica a l’oració i a l’almoina, és a dir, conrea la seua relació amb Déu i es preocupa pel proïsme. Precisament l’àngel entra sorprenentment a sa casa, el crida pel seu nom i l’exhorta a enviar –el verb de la missió!– els seus serfs a Haifa per a cridar –el verb de la vocació!– a Pere. El text es refereix, llavors, a la narració de la conversió d’aquest últim, que eixe mateix dia ha rebut la visió en la qual una veu li ordena matar animals i menjar-ne, alguns dels quals són impurs. La seua resposta és decidida: «De cap manera, Senyor» (Fets 10,14). Reconeix que és el Senyor que li parla, però li oposa una neta resistència, perquè aquesta ordre anul·la preceptes de la Torà, irrenunciables per la seua identitat religiosa, que expressen una manera d’entendre l’elecció com a diferència que implica separació i exclusió respecte dels altres pobles.
        2. L’apòstol queda profundament torbat i, mentre es pregunta sobre el sentit d’allò ocorregut, arriben els hòmens enviats per Corneli, que l’Esperit li indica com els seus Pere els hi respon amb paraules que evoquen les de Jesús en l’hort: «Jo sóc el qui busqueu» (Fets 10,21). És una veritable i profunda conversió, un pas dolorós i immensament fecund d’abandó de les pròpies categories culturals i religioses: Pere accepta menjar juntament amb els pagans l’aliment que sempre havia considerat prohibit, reconeixent-lo com a instrument de vida i de comunió amb Déu i amb els altres. És en la trobada amb les persones, acollint-les, caminant al costat d’elles i entrant a les seues cases, com ell descobreix el significat de la seua visió: cap ésser humà és indigne als ulls de Déu i la diferència instituïda per l’elecció no és preferència exclusiva, sinó servei i testimoniatge de dimensió universal.
        3. Tant Corneli com Pere impliquen a uns altres en els seus camins de conversió, fent d’ells companys de camí. L’acció apostòlica realitza la voluntat de Déu creant comunitat, derrocant murs i promovent la trobada. La paraula assumeix un rol central en la trobada entre els dos protagonistes. Corneli comença per compartir l’experiència que ha viscut. Pere ho escolta i a continuació pren la paraula, comunicant al seu torn el que li ha succeït i donant testimoniatge de la proximitat del Senyor, que va a la trobada de cada persona per a alliberar-la d’allò que la té presonera del mal i la mortifica en la seua humanitat (Fets 10,38). Aquesta manera de comunicar és similar al que Pere adoptarà quan, a Jerusalem, els fidels circumcidats li retrauran i l’acusaran d’haver violat les normes tradicionals, sobre les quals ells semblen concentrar tota la seua atenció, desatenent l’efusió de l’Esperit: «Has entrat a casa d’incircuncisos i has menjat amb ells» (Fets 11,3). En aquest moment de conflicte, Pere conta el que li ha succeït i les seues reaccions de desconcert, incomprensió i resistència. Justament això ajudarà als seus interlocutors, inicialment agressius i refractaris, a escoltar i acollir allò que ha ocorregut. L’Escriptura contribuirà a interpretar el sentit, com després succeirà també en el “concili” de Jerusalem, en un procés de discerniment que és una escolta en comú de l’Esperit.

     

     

    IV.  La sinodalitat en acció: pistes para la consulta al Poble de Déu

        1. Il·luminat per la Paraula i fundat en la Tradició, el camí sinodal està arrelat en la vida concreta del Poble de Déu. En efecte, presenta una particularitat que és també una extraordinària riquesa: el seu subjecte – la sinodalitat– és també el seu mètode. En altres paraules, constitueix una espècie de taller o d’experiència pilot, que permet començar a recollir des del començament els fruits del dinamisme que la progressiva conversió sinodal introdueix en la comunitat cristiana. D’altra banda, no es pot evitar la referència a les experiències de sinodalitat ja viscudes, a diversos nivells i amb diferents graus d’intensitat: els punts de força i els èxits de tals experiències, així com també els seus límits i dificultats, ofereixen elements valuosos per al discerniment sobre la direcció en la qual continuen avançant. Certament es fa referència a les experiències realitzades per l’actual camí sinodal, però també a totes aquelles experiències en les quals s’experimenten maneres de “caminar junts” en la vida ordinària, fins i tot quan ni tan sols es coneix o s’usa el terme sinodalitat

    La pregunta fonamental

     

        1. La pregunta fonamental que guia aquesta consulta al Poble de Déu, com s’ha recordat en la introducció, és la següent:

    En una Església sinodal, que anuncia l’Evangeli, tots “caminen junts”: com es realitza hui aquest “caminar junts” en la pròpia Església particular? Quins passos ens convida a donar l’Esperit per a créixer en el nostre “caminar junts”?Per a respondre es convida a:

        1. preguntar-se sobre les experiències en la pròpia Església particular que fan referència a la pregunta fonamental;
        2. rellegir més profundament aquestes experiències: quines alegries han provocat? quines dificultats i obstacles s’han trobat? quines ferides han provocat? quines intuïcions han suscitat?
        3. recollir els fruits per a compartir: on ressona la veu de l’Esperit en aquestes experiències? què ens està demanant aquesta veu? quins són els punts que han de ser confirmats, les perspectives de canvi i els passos que cal complir? on podem establir un consens? quins camins s’obren per a la nostra Església particular?

    Diverses articulacions de la sinodalitat

     

        1. En la pregària, reflexió i coparticipació suscitades per la pregunta fonamental, és oportú tenir present tres plans en els quals s’articula la sinodalitat com a «dimensió constitutiva de l’Església»[20]:
          • el pla de l’estil amb el qual l’Església viu i actua ordinàriament, que expressa la seua naturalesa de Poble de Déu que camina unit i es reuneix en assemblea convocat pel Senyor Jesús amb la força de l’Esperit Sant per a anunciar l’Evangeli.

    Aquest estil es realitza a través de «l’escolta comunitària de la Paraula i la celebració de l’Eucaristia, la fraternitat de la comunió i la corresponsabilitat i participació de tot el Poble de Déu, en els seus diferents nivells i en la distinció dels diversos ministeris i rols, en la seua vida i en la seua missió»[21];

            • el pla de les estructures i dels processos eclesials, determinats també des del punt de vista teològic i canònic, en els quals la naturalesa sinodal de l’Església s’expressa en manera institucional a nivell local, regional i de l’Església sencera;
            • el pla dels processos i esdeveniments sinodals en els quals l’Església és convocada per l’autoritat competent, segons procediments específics determinats per la disciplina eclesiàstica.

          Encara que són diferents des del punt de vista lògic, aquests tres plans s’interrelacionen i han de ser considerats junts en manera coherent, en cas contrari es transmet un testimoniatge contraproduent i es posa en perill la credibilitat de l’Església.
          En efecte, si no s’encarna en estructures i processos, l’estil de la sinodalitat fàcilment decau del pla de les intencions i dels desitjos al de la retòrica, mentre els processos i esdeveniments, si no estan animats per un estil adequat, resulten una formalitat buida.

        1. A més, en la relectura de les experiències, és necessari tenir present que “caminar junts” pot ser entés segons dues perspectives diverses, fortament La primera mira a la vida interna de les Esglésies particulars, a les relacions entre els subjectes que les constitueixen (en primer lloc la relació entre els fidels i els seus pastors, també a través dels organismes de participació prevists per la disciplina canònica, inclòs el sínode diocesà) i a les comunitats en les quals s’articulen (en particular les parròquies). Considera, a més, les relacions dels bisbes entre ells i amb el Bisbe de Roma, també a través dels organismes intermedis de sinodalitat (Sínodes dels Bisbes de les Esglésies patriarcals i arquebisbals majors, Consells dels Jerarques i Assemblees dels Jerarques de les Esglésies sui iuris, Conferències Episcopals, amb les seues respectives expressions nacionals, internacionals i continentals). S’estén, a més, a la manera en què cada Església particular integra en ella la contribució de les diverses formes de vida monàstica, religiosa i consagrada, d’associacions i moviments laicals, d’institucions eclesials i eclesiàstiques de divers gènere (escoles, hospitals, universitats, fundacions, ens de caritat i assistència, etc.). Finalment, aquesta perspectiva abraça també les relacions i les iniciatives comunes amb els germans i les germanes de les altres Esglésies i comunitats cristianes, amb les quals compartim el do del mateix Baptisme.
        1. La segona perspectiva considera com el Poble de Déu camina al costat de la sencera família humana. La mirada es concentrarà així en l’estat de les relacions, el diàleg i les eventuals iniciatives comunes amb els creients d’altres religions, amb les persones allunyades de la fe, així com amb ambients i grups socials específics, amb les seues institucions (el món de la política, de la cultura, de l’economia, de les finances, del treball, sindicats i associacions empresarials, organitzacions no governamentals i de la societat civil, moviments populars, minories de diversos tipus, pobres i exclosos, ).

    Deu núclis temàtics per a aprofundir

     

        1. Per a ajudar a fer emergir les experiències i per a contribuir de manera més enriquidora a la consulta, indiquem ací a continuació deu nuclis temàtics que articulen diversos aspectes de la “sinodalitat viscuda”. Hauran de ser adaptats als diversos contextos locals i en cada cas integrats, explicitats, simplificats i aprofundits, prestant particular atenció als qui tenen més dificultat a participar i respondre: el Vademecum que acompanya aquest Document Preparatori ofereix sobre aquest tema instruments, camins i suggeriments perquè els diversos nuclis de preguntes inspiren concretament moments de pregària, formació, reflexió i intercanvi.
        1. ELS COMPANYS DE VIATGE

    En l’Església i en la societat estem en el mateix camí un al costat de l’altre. En la pròpia Església local, qui són els que “caminen junts”? Quan diem “la nostra Església”, qui formen part d’ella? qui ens demana caminar junts? Qui són els companys de viatge, considerant també els que estan fora del perímetre eclesial? Quines persones o grups són deixats al marge, expressament o de fet?

        1. ESCOLTAR

    L’escolta és el primer pas, però exigeix tenir una ment i un cor oberts, sense prejudicis. Cap a qui es troba “en deute d’escolta” la nostra Església particular? Com són escoltats els laics, en particular els jòvens i les dones? Com integrem les aportacions de consagrades i consagrats? Quin espai té la veu de les minories, dels descartats i dels exclosos? Aconseguim identificar prejudicis i estereotips que obstaculitzen la nostra escolta? Com escoltem el context social i cultural en què vivim?

          1. PRENDRE LA PARAULA

    Tots estan convidats a parlar amb valentia i parresia, és a dir integrant llibertat, veritat i caritat. Com promovem dins de la comunitat i dels seus organismes un estil de comunicació lliure i autèntica, sense plecs i oportunismes? I davant la societat de la qual formem part? Quan i com aconseguim dir el que realment tenim en el cor? Com funciona la relació amb el sistema dels mitjans de comunicació (no sols els mitjans catòlics)? Qui parla en nom de la comunitat cristiana i com és triat?

        1. CELEBRAR

    “Caminar junts” només és possible sobre la base de l’escolta comunitària de la Paraula i de la celebració de l’Eucaristia. Com inspiren i orienten efectivament nostre “caminar junts” la pregària i la celebració litúrgica? Com inspiren les decisions més importants? Com promovem la participació activa de tots els fidels en la litúrgia i en l’exercici de la funció de santificació? Quin espai es dóna a l’exercici dels ministeris del lectorat i de l’acolitat?

        1. CORRESPONSABLES EN LA MISSIÓ

    La sinodalitat està al servei de la missió de l’Església, en la qual tots els seus membres estan cridats a participar. Atès que tots som deixebles missioners, en quina manera es convoca a cada batejat per a ser protagonista de la missió? Com sosté la comunitat als seus propis membres obstinats en un servei en la societat (en el compromís social i polític, en la recerca científica i en l’ensenyament, en la promoció de la justícia social, en la tutela dels drets humans i en la cura de la Casa comuna, etc.)? Com els ajuda a viure aquests compromisos des d’una perspectiva missionera? Com es realitza el discerniment sobre les opcions que es refereixen a la missió i a qui participa en ella?

    Com s’han integrat i adaptat les diverses tradicions en matèria d’estil sinodal, que constitueixen el patrimoni de moltes Esglésies, en particular les orientals, en vista d’un eficaç testimoniatge cristià? Com funciona la col·laboració en els territoris on són presents diferents Esglésies sui iuris diverses?

        1. DIALOGAR A l’ESGLÉSIA I EN LA SOCIETAT

    El diàleg és un camí de perseverança, que comprèn també silencis i patiments, però que és capaç de recollir l’experiència de les persones i dels pobles. Quins són els llocs i les modalitats de diàleg dins de la nostra Església particular? Com s’afronten les divergències de visions, els conflictes i les dificultats? Com promovem la col·laboració amb les diòcesis veïnes, amb i entre les comunitats religioses presents en el territori, amb i entre les associacions i moviments laicals, etc.? Quines experiències de diàleg i de tasca compartida portem endavant amb els creients d’altres religions i amb els quals no creuen? Com dialoga l’Església i com aprèn d’altres instàncies de la societat: el món de la política, de l’economia, de la cultura, de la societat civil, dels pobres…?

        1. AMB LES ALTRES CONFESSIONS CRISTIANES

El diàleg entre els cristians de diverses confessions, units per un sol Baptisme, té un lloc particular en el camí sinodal. Quines relacions mantenim amb els germans i les germanes de les altres confessions cristianes? A quins àmbits es refereixen? Quins fruits hem obtingut d’aquest “caminar junts”? Quines són les dificultats?

      1. AUTORITAT I PARTICIPACIÓ

Una Església sinodal és una Església participativa i corresponsable. Com s’identifiquen els objectius que han d’aconseguir-se, el camí per a aconseguir-los i els passos que cal donar? Com s’exerceix l’autoritat dins de la nostra Església particular? Quines són les modalitats de treball en equip i de corresponsabilitat? Com es promouen els ministeris laicals i l’assumpció de responsabilitat per part dels fidels? Com funcionen els organismes de sinodalitat a nivell de l’Església particular? Són una experiència fecunda?

      1. DISCERNIR I DECIDIR

En un estil sinodal es decideix per discerniment, sobre la base d’un consens que naix de la comuna obediència a l’Esperit. Amb quins procediments i amb quins mètodes discernim junts i prenem decisions? Com es poden millorar? Com promovem la participació en les decisions dins de comunitats jeràrquicament estructurades? Com articulem la fase de la consulta amb la fase deliberativa, el procés de decisió (decision- making) amb el moment de la presa de decisions (decision-taking)? En quina manera i amb quins instruments promovem la transparència i la responsabilitat (accountability)?

      1. FORMAR-SE EN LA sinodalitat

L’espiritualitat del caminar junts està destinada a ser un principi educatiu per a la formació de la persona humana i del cristià, de les famílies i de les comunitats. Com formem a les persones, en particular aquelles que tenen funcions de responsabilitat dins de la comunitat cristiana, per a fer-les més capaces de “caminar junts”, escoltar- se recíprocament i dialogar? Quina formació oferim per al discerniment i per a l’exercici de l’autoritat? Quins instruments ens ajuden a llegir les dinàmiques de la cultura en la qual estem immersos i l’impacte que elles tenen sobre el nostre estil d’Església?

Per a contribuir a la consulta

 

      1. L’objectiu de la primera fase del camí sinodal és afavorir un ampli procés de consulta per tal de recollir la riquesa de les experiències de sinodalitat viscudes, amb les seues diferents articulacions i matisos, implicant els pastors i als fidels de les Esglésies particulars en tots els diversos nivells, a través de mitjans més adequats segons les específiques realitats locals: la consulta, coordinada pel bisbe, està dirigida «als preveres, als diaques i als fidels laics de les seues Esglésies, tant individualment com associats, sense desatendre les precioses aportacions que poden vindre dels Consagrats i Consagrades» (EC, n. 7). De manera particular es demana l’aportació dels organismes de participació de les Esglésies particulars, especialment el Consell presbiteral i el Consell pastoral, a partir dels quals veritablement «pot començar a prendre forma una Església sinodal»[22]. Serà igualment valuosa la contribució de les altres realitats eclesials a les quals s’enviarà el Document Preparatori, com també d’aquells que desitgen enviar directament la seua pròpia aportació. Finalment, serà de fonamental importància que trobe espai també la veu dels pobres i dels exclosos, no solament de qui té algun rol o responsabilitat dins de les Esglésies particulars.
      1. La síntesi, que cadascuna de les Esglésies particulars elaborarà al final d’aquest treball d’escolta i discerniment, constituirà la seua aportació al camí de l’Església Per a fer més fàcils i sostenibles les fases successives del camí, és important tractar de condensar els fruits de la pregària i de la reflexió en una síntesi d’unes deu pàgines al màxim. Si fóra necessari per a contextualitzar-les o explicar-les millor, es podran adjuntar altres textos com a annexos. Recordem que la finalitat del Sínode, i per tant d’aquesta consulta, no és produir documents, sinó «fer que germinen somnis, suscitar profecies i visions, fer florir esperances, estimular la confiança embenar ferides, entreteixir relacions, ressuscitar una aurora d’esperança, aprendre els uns dels altres, i crear un imaginari positiu que il·lumine les ments, enfervorisca els cors, done força a les mans»[23].

[1] S’indiquen a continuació, en forma esquemàtica, les etapes del camí sinodal.

[2] Francesc, Discurs per a la Commemoració del 50 aniversari de la institució del Sínode dels Bisbes (17 d’octubre de 2015).

[3] Cf. http://www.synod.va/

[4] Francesc, Carta al Poble de Déu (20 d’agost de 2018), preàmbul.

[5] Ivi, n. 2.

[6] Ivi.

[7] Ivi.

[8] Francesc, Discurs per a la Commemoració del 50 aniversari de la institució del Sínode dels Bisbes (17 d’octubre de 2015).

[9] CTI, La sinodalitat en la vida i en la missió de l’Església (2 de març de 2018), 3.

[10] Ivi.

[11] Ivi, n. 6.

[12] Cebrià, De Oratione Dominica, 23: PL 4, 553.

[13] Agustí, Epistola 194, 31: PL 33, 885

[14] Joan Crisòstom, Explicatio in Psalmum 149: PG 55, 493.

[15] CTI, La sinodalitat en la vida i en la missió de l’Església, n. 6.

[16] Francesc, Discurs per a la Commemoració del 50 aniversari de la institució del Sínode dels Bisbes.

[17] CTI, La sinodalitat en la vida i en la missió de l’Església, n. 69.

[18] Regula S. Benedicti, III, 3.

[19] Francesc, Discurs per a la Commemoració del 50° aniversari de la institució del Sínode dels Bisbes.

[20] CTI, La sinodalitat en la vida i en la missió de l’Església, n. 70.

[21] Ivi.

[22] Francesc, Discurs per a la Commemoració del 50° aniversari de la institució del Sínode dels Bisbes.

[23] Francesc, Discurs a l’inici del Sínode dedicat als joves (3 d’octubre de 2018).