Santiago Agrelo, Arquebisbe emèrit de Tànger, tornà a les seues terres al maig del 2019, tanmateix, el seu pensament i el seu cor continuen al costat del patiment de tots aquells que, des de la seua misèria, lluiten per arribar a una societat on trobar la possibilitat d´una vida amb dignitat. Molt sovint reflexiona sobre aquesta vergonya social i ens deixa, per a pensar, coses com aquesta:
Va succeir en la nostra absència:
Del 2 de febrer de 2022: «Un mort i un evacuat en afonar-se una pastera amb 50 persones a Fuerteventura».
Del 2 de febrer de 2022: «Turquia denuncia la mort de 12 emigrants expulsats per Grècia».
De l’1 de febrer de 2022: «Moren cremats al Marroc una emigrant nigeriana i els seus tres fills».
Aquestes que acabes de llegir, ni tan sols són notícies! Són freds comunicats d’Agència, entenga’s d’entitat-màquina, d’entitat-robot, d’entitat sense sang, sense cos, sense ànima. En aqueixa màquina d’expedir comunicats, tot queda reduït a nombre, a quantitat, a referència sense sang, sense cos, sense ànima.
La màquina ignora les persones, els seus noms, les seues ferides, les seues pors, les seues esperancen, les seues històries, i tot ho soterra sota articles indeterminats i xifres de computadora: un mort, un evacuat, una emigrant, dotze emigrants, tres fills d’una emigrant…
La màquina no diu: “Ací estic”, ni tan sols s’atreveix a suggerir un: “Ací estan”. La màquina sols comunica el que hi hagué, el que hi ha: cadàvers a comptar, xifres a donar, formularis a emplenar.
Però aquella mare que va sobreviure una setmana als seus tres fills carbonitzats, aquell jove al qual van recollir mort, potser de fam i set, potser de fred, potser ofegat –la màquina no ho diu-, aquelles dotze persones que van ser despullades de les seues robes d’abric i abandonades a l’hivern perquè l’hivern les matara, tots ells van cridar a la nostra porta un angoixat “ací estic”: tots van cridar davant de nosaltres la seua necessitat, la seua indigència, el seu nom, la seua condició de germans…
I els qui havíem de respondre amb el nostre “ací estic”, callàrem, fingírem no haver escoltat, o ens diguérem els uns als altres que aquella no era hora de cridar, que aquell no era lloc per a cridar, que no era la manera de trucar a la nostra porta. I era el Senyor qui cirdava! I va ser al Senyor a qui cremàrem viu! I va ser al Senyor a qui ofegàrem en la mar! I va ser al Senyor a qui robàrem l’abric i abandonàrem perquè l’hivern el matara de fred!
“Ací estic”
La fe en el Déu d´Abraham, d’Isaac i de Jacob, la fe en el Déu de Jesús de Natzaret, suposa sempre una relació personal entre Déu i el creient: una presència de Déu a l’home, una presència de l’home a Déu.
La fe suposa sempre un: “ací estic”, que Déu diu a l’home, i que l’home diu a Déu.
Siga que ho diga Déu a l’home, siga que ho diga l’home a Déu, aqueix “ací estic” té la seua raó de ser: “Ací estic per tu”. I té la seua finalitat: “Ací estic per a tu”.
Si és l’home qui li diu al Senyor: “ací estic”, s’entén que li està dient: “mana’m”; li està dient: “parla, Senyor, que el teu serf escolta”; li està dient: “faça’s en mi segons la teua paraula”; li està dient: “què vols que faça?”
Però al mateix temps que diu “ací estic”, el creient intueix que hi ha un abisme obert entre ell i Déu.
Llavors, des del profund del propi jo, s’obri camí fins als llavis la confessió del que l’home és als ulls de Déu: “Ai de mi, estic perdut! Jo, home de llavis impurs, que habite enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls al Rei i Senyor dels exèrcits”; confessió que necessite fer cada dia amb les paraules de Simón: “Aparta’t de mi, Senyor, que soc un pecador”.
Entre aqueix: “Ai de mi!”, aqueix “aparta’t de mi”, i el “ací estic” que han de pronunciar el profeta i el deixeble, la fe percep sempre un “no temes”, un “no tingues por”, que porten aparellats una purificació dels nostres llavis impurs, un acostament de Déu a la nostra feblesa, una gràcia, una mirada acollidora, la declaració d’una missió.
En realitat, profetes i deixebles només som aprenents de Jesús, aprenents del Fill, que, entrant en el món, diu al Pare: “Ací estic, oh Déu, per a fer la teua voluntat.”
De la mà de Jesús, entrem a l’escola on aprenem a ser fills de Déu.
Amb Jesús, l’Església diu: “Ací estic”, i, amb Jesús, com Jesús, és enviada a evangelitzar els pobres. Amb Jesús diem: “Ací estic”, i, amb Jesús, com Jesús, ens fem obrers en el regne de Déu, testimonis de la fidelitat de Déu, sagraments de la seua misericòrdia, evangeli per als pobres.
El diumenge i la seua eucaristia se’ns tornen així escola de fills de Déu, de profetes de l’Altíssim, de deixebles de Crist Jesús.
Però el goig seré del nostre diumenge, de la nostra eucaristia, una vegada i una altra és travessat per la violència atroç que pateixen els pobres: obliguem una mare, amb els seus tres xiquets, a acollir-se del fred sota una tenda de plàstic; ajusticiem dotze innocents abandonant-los en una cambra de congelar; espentem a una travessia cap a la mort milers de persones a la recerca de futur.
Déu meu, per què la crueltat calciga el que l’amor havia d’abraçar? Per què odiem els pobres? Per què t’odiem, Senyor?
En el nostre diumenge, en la nostra Eucaristia, a l’escola on els fills de Déu aprenem a estimar, allí, amb Jesús, aprenem a dir “Ací estic”.
Li ho diem a Déu; li ho diem als pobres: “Ací estic”.
Feliç comunió amb Crist Jesús.