Ximo Garcia Roca, sociòleg i teòleg , membre del Grup de Cristians del Dissabte, contribueix amb aquest estudi al debat actual sobre els abusos a menors.
I.- Delictes, abusos i justícies. II. La construcció històrica i social del menor. III- La construcció social i cultural de l’abús IV.- La construcció social i política del malfactor. V- Efectes i danys col·laterals.VI. Reptes a les Esglésies.
LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL I CULTURAL DEL MENOR
La història i l’antropologia cultural han mostrat una infància, adolescència i joventut en construcció a través del temps i a l’interior d’una mateixa època. No s’és xiquet ni jove de la mateixa manera en l’antiguitat que en l’edat mitjana, en el centre de la ciutat que en la perifèria. Basta apuntar-se a l’exposició sobre “L’edat feliç. La infància en la pintura de *Sorolla”, (2022) per a veure una explosió de vida, de llum, de mar i de xiquets jugant i aprenent; i alhora la xiqueta que porta la cistella amb l’esquena encorbada, prematurament envellida, i alhora, la sòrdida realitat de xiquets treballadors, menuts descansant en el fenc, carregant pesades cistelles de peix.
Els processos d’humanització
El món de la infància ha protagonitzat profundes transformacions, des de la insignificància social de qui no té veu (infant) fins a la Convenció dels drets dels xiquets i de les xiquetes. No hi ha dues infàncies iguals: hi ha qui ocupen el centre de la família, de la societat i departaments de vendes, i hi ha menors familiarment empobrits, socialment exclosos i políticament descartats.
Un primer procés d’humanització, de caràcter antropològic, ha revelat la seua triple condició d’agent que actua, d’autor que decideix i d’actor que representa papers apresos. Aquesta triple dimensió fa que cada xiquet/a i adolescent tinga el seu temps propi i un procés evolutiu singular i individual, “encara que, com afirma *BYRUNG-*CHUL Han. No-coses. Fallida del món de hui (2021) “paradoxalment, les coses singulars, allò incomparable, a penes es manifesta”. La seua singularitat està ancorada en experiències vitals, en història familiar, en situació social, cultural i política. Cada xiquet i xiqueta és una aventura personal.
Un procés d’humanització, de caràcter social, ha sigut el naixement d’un nou cicle vital en el qual la infància i la joventut van deixar de ser l’etapa transitòria de la vida que es prepara per a arribar a produir i a consumir, per a considerar la seua dignitat i autonomia pròpia: s’ha passat del silenci obligat del “menut” al reconeixement com a persones que participen i col·laboren, parlen i pregunten, decideixen i prefereixen, menteixen i simulen. Aquest nou enfocament sobre la infància, adolescència i joventut, que privilegia la seua dignitat i el seu protagonisme, transita de la negativitat –no són adults– a la positivitat –tenen capacitats inèdites.
Un procés d’humanització, de caràcter polític, ha portat a la infància a ser reconeguda com un bé comú d’interés general, mitjançant sistemes públics de prevenció, protecció i defensa. Els qui assistim a la transformació de la beneficència i la misericòrdia en serveis basats en drets, sabem apreciar el que això va suposar per a les poblacions més vulnerables, que demanden protecció quan són vells, salut quan estan malalts, defensa quan són agredits, oportunitats quan estan bandejats. Per aquesta raó, la retirada de les responsabilitats públiques en l’àmbit dels menors no assenyala cap futur per a la humanitat. Com tampoc és un bon indicador la reconversió de l’Estat protector en Estat disciplinari.
La justa obstinació per erradicar els abusos a menors i construir espais alliberats de violències és resultat d’aquests processos civilitzatoris que han conquistat la dignitat incondicional del menor, la seua singularitat irreductible, el seu protagonisme social i els drets dels xiquets i de les xiquetes que no són concedits sinó simplement reconeguts. Gràcies a aquesta nova realitat, s’alcen les veus contra els assetjaments i violències sexuals, contra les morts de xiquets/es en els viatges migratoris, contra la fam i la pobresa infantil, contra la violència infantil i juvenil.
La construcció jurídica del menor
El concepte de “menor” ha sigut una contribució del sistema penal al procés civilitzatori. Parlar de menors implica atendre una situació evolutiva, que comporta minorar responsabilitats penals, assegurar la seua rehabilitació i oferir-li oportunitats específiques. Per aquesta raó, la visió humanista ha intentat ampliar la minoritat malgrat les reserves de l’opinió publica cada vegada que un adolescent colpeja a una xica, assalta un supermercat, viola la seua germana o agredeix el seu mestre o mata el seu pare.
Mentre la gent diferencia entre xiquets/xiquetes, xavals/es, xics/es, i joves, el món legal els integra a tots sota el genèric “menors d’edat”. La qual cosa comporta tres efectes indesitjats ja que converteix en un conjunt homogeni el que no és homologable; connota una identitat que es defineix pel que no és -no són majors- i al·ludeix a l’exempció de responsabilitat per no ser adults.
Els propis jutges reconeixen aquests danys col·laterals en imposar-se l’obligació d’escoltar els menors abans de dictar sentència: “el dret a expressar la seua opinió lliurement en tots els assumptes que l’afecten, en funció de l’edat i maduresa”, com reconeix la Convenció de Drets dels xiquets i les xiquetes. La minoria d’edat no dispensa del discerniment individualitzat i singular de les circumstàncies. El jutge Cayetano de Leo establia com a jutge de menors en el seu llibre La devianza minorile. Il dibattito teorico, le ricerche, i nuovi modelli di trattamento (1990) que en tota acció en edat evolutiva hi ha uns missatges embolicats en rumors: el menor parla sobre la seua identitat (diu alguna cosa de si mateix), de les seues relacions (diu a algú com se sent), de la seua pertinença (diu sobre el seu paper en el grup), dels seus dinamismes vitals i expectatives (diu una cosa sobre la qual s’espera d’ell). La pràctica del jutge de menors ha d’atendre els missatges que venen encapsulats amb rumors i simulacions.
En parlar d’abusos a menors, seria raonable practicar el principi de diferenciació entre xiquets, adolescents i joves ja que no hi ha dos menors iguals; i el principi d’individuació ja que no hi ha dos abusos iguals, com sovint es transmet en uns certs Informes i cròniques de societat interessats a portar la comptabilitat dels abusos. Resulta raonable el suggeriment del President de la Conferència Episcopal Espanyola en postular “la relació personal i personalitzada” com la millor manera de tractar, avaluar, o restaurar qualsevol tipus d’abús, “rostres humans amb històries singulars”. Com resulta atendible l’advertiment de l’Associació espanyola de Neurosiquiatria en afirmar que “els menors no són valències negatives”.
El reconeixement del subjecte
La individuació i consegüent emergència del menor, que parla, pregunta, elabora, decideix, prefereix, menteix, simula, participa i s’exhibeix en les xarxes socials, ha hagut de pledejar amb segrestos familiars, comunitaris i administratius. Les famílies que podien decidir per ells el tipus d’educació, amistats, estils de vida i a qui estimar i a qui odiar, han vist com els menors en lloc de pertànyer a la família, és la família qui els pertany a ells. Sense aquesta ona de dignitat, els menors no s’haurien alçat contra l’educació autoritària, els adolescents no tornarien a casa a altes hores de la nit, els menors no denunciarien qualsevol tipus d’abús, agressió i humiliació.
Va pledejar amb les comunitats educatives i religioses, que no reconeixien en el seu interior l’existència d’intel·ligències múltiples, el temps propi de cada persona, les necessitats educatives especials i velocitats diferents, segons socialitzacions i entorns. A l’escola de Barbiana, segons es llig en Carta a una mestra, li bastava una sola cosa: “Que els xics són tots diferents, diferents els temps històrics i cadascun dels moments d’un mateix xic, diferents els països, els ambients i les famílies. Per a nosaltres tenien sempre el nom d’un xic concret. Cas per cas, hora per hora.” Es va entendre que tota relació educativa és bidireccional ja que incorpora als propis educands, amb les seues potencialitats i expectatives. En l’àmbit assistencial va fer que en lloc de treballar per i per a ells es passara a treballar amb ells, al costat d’ells i des d’ells- amb la seua participació, la seua col·laboració, els seus dubtes, pors i fins i tot les seues irresponsabilitats. En l’àmbit polític, es va prendre consciència que els menors podien procurar pel bé comú, proposar alternatives i imaginar solucions. Es van crear consells de xiquets per a fer més habitables les seues ciutats. Com deia l’alcalde de Roma “us necessitem” perquè els carrers recuperen el seu sentit original de passeig i joc, i els automòbils deixen de ser el protagonista de la ciutat
La individuació ha resultat decisiva per a la desinstitucionalització dels centres de protecció i de reforma, les escoles especials o les cases bressol, afrontar situacions de necessitat, gestionar conductes desviades, defensar la diferència, protegir l’orfandat, o orientar la sexualitat. Gràcies a aquesta conquesta civilitzatòria, es va iniciar el tancament dels macrocentres, el desassilament de les mancances, la territorialització i inclusió de xiquets/es en famílies d’acolliment, els adolescents en llars juvenils i els joves en els dinamismes comunitaris
En l’àmbit cultural va propiciar el naixement d’una autonomia personal, d´identitat individual i de consciència moral. La infància va deixar de ser l’edat daurada per a conéixer les turbulències del temps. El seu naixement com a individus que gaudeixen de drets ha sigut un procés llarg i sostingut i encara incomplet. Milions d’anys d’evolució, comenta Noah Harrari en Sapiens (2015) ens han dissenyat per a viure i pensar com a membre d’una família i d’una comunitat. I en dos segles s’està aprenent a viure com a individus a l’interior de famílies i comunitats.
No sempre ni en tots els relats sobre els abusos s’ha assumit la triple condició d’agent que actua, d’autor que decideix i d’actor que representa papers apresos. Es compten els abusos com es van comptar els morts en la pandèmia, com a objectes homologables i coses sense sentiments: “según la contabilidad de nuestro periódico”(El País). El que és monstruós sense pal·liatius en la infància, pot ser-ho o no ser-ho en la joventut. Dir que els xiquets i les xiquetes mai menteixen és mantindre el mite romàntic d’una infància més imaginada que real, és deixar sense treball a molts psicòlegs infantils, i convertir els menors en coses que es deixen, submises, oferents.
La vulnerabilitat de l’adolescència
La constitució com a subjecte autònom i sobirà ha creat, en paraules de Robert Castel, en Les métamorphoses de la question sociale. (1995) la vulnerabilitat de masses com a resultat de la singularitat individual, la desagregació dels entorns de proximitat i la societat patògena que fabrica violència i prescriu l’individualisme possessiu. Després de cada conquesta emancipatòria naixien nous factors de vulnerabilitat: a més llibertat menys seguretat, a més protagonisme menys vinculació.
Aquesta situació concentra els seus majors dilemes en el període de l’adolescència, amb els signes d’una personalitat evolutiva, una situació de trànsit –deixen la infància i no són encara joves- i una certa desafecció col·lectiva. Com suggereix Edgar Morín, en La via. Para el futuro de la humanidad (2011), l’adolescència és alhora la baula feble (per la seua falta d’inserció) i la baula forta (per la seua energia), de la cadena de les nostres societats.
De la mateixa manera que una sobrecàrrega elèctrica, crema el fusible per a salvar tota la instal·lació, així succeeix amb l’adolescència, el problema no està en el fusible sinó en la sobrecàrrega de turbulències. D’una banda el que Guiddens ha anomenat en Modernidad e identidad del yo (1997) “les tribulacions del jo” i per una altra, la inseguretat davant el futur, la manca de referents externs, i els sentiments d’impotència davant els objectius, projectes o aspiracions. Comença a fer-se fallida la confiança en la família a l’hora de viure la seua pròpia vida, experimentar el seu cos, viure la seua sexualitat, i haver de decidir la seua professió o el seu estat. A nivell societari, es veu despullat de tota autonomia per efectes del capitalisme mercantilista, que és hui el major definidor de l’adolescència, com saben els departaments comercials de les marques.
El clam contra els abusos sexuals ha de ser també un crit contra la mercantilització dels cossos i l’administració dels desitjos; si els abusos sexuals apunten a metàstasi no és suficient contractar bombers perquè salven només unes poques habitacions de l’edifici en flames, sinó com proposa Francisco “repensar els nostres estils de vida, les nostres relacions, l’organització de les nostres societats i sobretot el sentit de la nostra existència” (Fratelli tutti.33).