EDITORIAL
El Grup cristià del dissabte critica l´opinió manifestada pel secretari de la CEE, Luis Argüello, respecte al sou mínim vital que el Govern vol implementar.
INGRÉS BÀSIC I ACCÉS AL TREBALL
Diumenge de Pasqua, el Papa Francesc, en el missatge a les organitzacions i moviments populars, els felicitava per “posar el seu cos junt als exclosos i descartats, i fer les coses menys difícils i doloroses als qui viuen dia a dia sense cap tipus de garanties legals que els protegisca”. I concloïa: “Tal vegada siga l´hora de pensar en un salari universal capaç de garantir i fer realitat eixa consigna tan humana i tan cristiana: cap treballador sense drets”. No sorprén que les propostes de Francesc no siguen secundades per un sector de l´episcopat espanyol, però resulta penós que el Secretari de la Conferència Episcopal espanyola declare la seua oposició a “una espècie de subsidi permanent”, ja que podria “acabar vivint de manera subsidiada”, sense aspirar al treball; seria prou, segons ell, amb una ajuda cojuntural i provisional per a situacions d´extrema necessitat. Amb absoluta lleugeresa, desqualifica el salari universal proposat per Francesc i denuncia com a “coartada” la proposta de l´actual govern progressista d´un mínim vital permanent com a part estructural de l´Estat social.
Sens dubte, la situació pandèmica requereix enfortir les ajudes econòmiques d´emergència, condicionades i provisionals, que de fet ja estan contemplades en totes les Administracions Públiques de qualsevol signe polític. Els milions d´aturats que ja existeixen i els que s´esperen, els expulsats del treball i els que mai s´hi incorporaren, els que vivien de l´economia informal o es mantenien amb pocs ingressos, mereixen l´esforç públic i col·lectiu que salve vides nafrades i cossos ferits a través d´un ingrés mínim vital permanent i promoga l´accessibilitat als dinamismes sociolaborals i a la participació social i política. Només que, mentre la prestació econòmica és responsabilitat de l´Estat, la creació de condicions socials per a l´accessibilitat laboral i la participació activa en la gestió dels riscos individuals i col·lectius és primàriament de les famílies, les empreses, els sindicats, l´economia solidària, les organitzacions cíviques i religioses; i la formació d´una consciència responsable, que descobrisca la dignitat del treball, la responsabilitat personal i el valor del pa, que té més sabor quan naix del propi esforç, és una tasca de tots, de les famílies i de les escoles, de les confessions laiques i religioses, de les ciències i de l´art, dels púlpits i de les catequesis. Ho saben bé les Càrites parroquials madures que, mitjançant itineraris individualitzats, eviten que l´ajuda benèfica es convertisca en una fàbrica d´assistits. Ho saben bé els professionals dels Serveis Socials de la Comunitat Valenciana que han implantat la renda valenciana d´inclusió i, mitjançant estratègies especialitzades, eviten les patologies de la inactivitat; però són insuficients per a aconseguir la inserció sociolaboral i per acurtar els terminis de resolució. Si un dia el dret a la vida produeix malfeiners, quina responsabilitat tindran les Esglésies en el seu fracàs? Com diria Francesc, una Església que no serveix per a acompanyar, defendre i incloure, no serveix per a res.
(veure notícia: Roda de premsa del Secretari de la CEE)