Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Amb la prioritat nacional es complix hui l’al·legoria de Franz Kafka: un animal innominat i obsessionat amb la seguretat dissenya, cava i perfecciona durant tota la seua vida un refugi subterrani amb el propòsit d’intensificar el terror, que, d’esta manera, el manté viu i treballant. Són els monstres que conformen la història de la infàmia, l’últim capítol de la qual es reconeix sota el títol de prioritat nacional i les conseqüències de la qual ja es deixen sentir en algunes pràctiques socials, en l’imaginari col·lectiu i en les polítiques migratòries, que substituïxen les polítiques d’acollida pel control de les poblacions, la cooperació per la seguretat i la dignitat per la militarització. Les legislacions autonòmiques comencen debilitant els òrgans de participació, qüestionen les subvencions a les organitzacions solidàries, obstaculitzen els processos de regularització de les persones immigrants i reduïxen els servicis d’atenció a la diferència; s’introduïx, en la conversa pública, un arsenal ideològic, amb ardor guerrer, que és inhumà i antinatural, irracional i pervers, immoral i anticristià.
La igualtat de totes les persones i de tots els pobles ha sigut la major conquista de la humanitat, després de molts segles de ser l’única espècie viva en què els seus membres no es reconeixien els uns als altres, sinó que es reservava gelosament el títol d’home exclusivament per al seu grup i el negava a una part de la població. La prioritat nacional trenca el procés d’humanització en introduir esquemes simples de “jo primer”, “amics i enemics”, “nosaltres i ells”, “dins i fora”; destruïx la construcció d’un “nosaltres” col·lectiu i una dignitat indestructible que no es pot condicionar a la nacionalitat, ni a l’arrelament, a la raça ni tan sols a la bondat. Este procés ha creat profundes fosses que el premi Nobel de Literatura, el bengalí Tagore, expressà amb lucidesa: «Durant més d’un segle hem sigut arrossegats pel pròsper Occident darrere del seu carro, ofegats per la pols, ensordits pel soroll, humiliats per la nostra pròpia falta de mitjans i aclaparats per la velocitat. Acceptàrem admetre que la marxa d’este carro era el progrés; recentment, hem començat a percebre una veu que ens advertix de la profunditat de les fosses que solquen el seu camí». Quan s’alcen fosses entre els “nostres” i “els de fora” es destruïx la comunitat humana. Si algú es pregunta hui progrés cap a què i progrés per a qui, serà considerat un excèntric MAGA i un “bonista” irreparable.
Es diu que la prioritat nacional és de sentit comú, quan respon a la funesta mentalitat de suma zero, que és incapaç de pensar que tots poden guanyar; no sempre el guany d’uns és la pèrdua d’uns altres, com es mostra en les accions cooperatives. Viatjava jo en un autobús urbà de la ciutat de València, ple de passatgers, quan una jove asseguda al costat del seu envellit pare observà que una persona mostrava signes evidents de mareig i no podia valdre’s per ella mateixa, i decidí acompanyar-la en baixar de l’autobús. “Pare, ara torne”, li digué. Algú podria pensar que abandonà son pare i prioritzà l’estrany; no obstant això, en l’acció d’aquella jove tots guanyaven: el pare podia confiar que la seua filla no li fallaria en cap supòsit, la dona assistida trobà l’ajuda necessària i ella mateixa visqué l’alegria del gest gratuït i desinteressat.
¿És natural discriminar en l’accés a ajudes bàsiques, a béns de justícia i a servicis públics persones que conviuen entre nosaltres, treballen amb nosaltres i col·laboren en el manteniment dels sistemes de protecció? Amb motiu de l’huracà Mitch, que assolà Centreamèrica, vaig visitar un cantó de Guatemala en què a penes havia entrat la civilització. I allí escoltí la millor lliçó sobre allò que és natural. Una dona amb deu fills de diferents marits patí l’afonament de la seua xabola. “¿Com penses cuidar i protegir els teus fills?, ¿necessitaràs prioritzar?”, li preguntí. “Cuide i protegesc els més menuts mentre són menuts, el fill malalt mentre està malalt, el que se n’anà de viatge mentre està absent”. L’ajuda i la cura no les marca l’origen, ni la paternitat, ni la procedència, ni la sang, sinó l’índole i la grandària de la necessitat.
La història ha mostrat la perversitat de les prioritats; en primar els aris davant dels jueus nasqué el nazisme; en privilegiar els blancs davant dels negres nasqué el racisme; en prioritzar els jóvens davant dels vells naix l’edatisme; en prioritzar els hòmens davant de les dones nasqué el masclisme. Què naix en privilegiar “America first”? De moment ha nascut una fàbrica de sofriments en la deportació de persones immigrants. En la memòria col·lectiva hem vist l’horror en discriminar les persones majors del sistema sanitari per a evitar el seu col·lapse; en segregar les persones amb discapacitat del sistema escolar a causa de les seues necessitats educatives especials; en concentrar en barris grups ètnics per diversitat cultural; en deportar persones immigrants a causa d’una situació administrativa irregular. La perversió es consuma quan algú s’atribuïx el poder absolut de decidir sobre la vida i la mort de les persones, determinar qui és digne d’atenció, qui mereix viure i qui no mereix una ajuda. Les raons són substituïdes per emocions: la por, la desconfiança, l’odi.
Prioritzar uns i, consegüentment, postergar uns altres incidix en la vida de les persones, afecta els seus drets, oportunitats, reputació i llibertat, i produïx noves formes de descart, dependències, exclusions, manipulacions i desigualtats. La prioritat nacional posa en joc els drets bàsics de qualsevol persona que tots han de respectar i garantir en qualsevol part del món, siga quina siga la seua residència, nacionalitat, raça, classe, edat, arrelament o comunitat; els drets humans són batalles guanyades i no concedides, que expressen la línia de la dignitat humana i la qualitat d’una societat decent; l’única prioritat és la defensa dels qui no tenen el dret a tindre drets.
És injust introduir una competitivitat entre els autòctons i els acabats d’arribar, i reduir les persones a una funció sense rostre, a ser considerades menys útils, menys desitjables, menys dignes. El primat nacional corromp la convivència en definir-la en termes culturals i identitaris i convertix la idea de ciutadania, que nasqué per a defendre’ns del senyor feudal, en súbdits de les elits nacionals. És injusta la regulació extraordinària de persones que viuen i treballen al país i negar-los l’accés igualitari a la sanitat, a l’educació, a la vivenda i al treball; és una trampa salvar algú d’un naufragi i abandonar-lo en la platja. En lloc de prioritzar o jerarquitzar els servicis i les ajudes, s’haurien d’ampliar i enfortir perquè arriben a tots i evitar la contesa entre els últims i els de casa. L’important no és qui rep —si són nacionals o estrangers— sinó què rep com a cobertura de salut, de fragilitat i, sobretot, qui són membres plens de la comunitat política i ciutadans de ple dret. La idea de prioritzar les persones nacionals triomfa allí on abunda l’escassetat de servicis, no estan garantits els drets de ciutadania o manquen suficients servicis per a les necessitats bàsiques.
La perspectiva cristiana revolucionà l’amor al proïsme i deixà de significar proximitat física, social o política. En discussió amb els juristes del seu temps, que li preguntaren “¿què entens per veí?”, el Galileu oferí un relat en què els veïns en l’espai, en les idees, en la religió i en la nació passaren de llarg; no obstant això, l’estranger i el d’una altra religió, que no eren pròxims, atengueren el caigut. La proximitat està en raó de l’ajuda: és pròxim qui s’aproxima. I així nasqué el veïnat global. Pròxims en la pandèmia eren els africans i, en la guerra, són els ucraïnesos, els iranians i els gazatins. Hi ha, en conseqüència, una refundació del veïnat, com ha vist el teòric actual de la justícia Amartya Sen: no tenim veïns, sinó que ens fem veïns (i nacionals) per l’ajuda. El papa Francesc parlava de “construir un veïnat cordial entre els seus pobles” (Ft, n. 152). I Lleó XIV proposa en la seua recent encíclica (maig de 2026) la necessitat de “crear espais perquè l’ésser humà s’òbriga a la relació i a la preocupació pels altres”, i s’oposa frontalment als qui “impedixen la compassió, la misericòrdia, el perdó i, sobretot, l’esperança de poder construir junts un futur per a tots” (MH, n. 118).