Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La història diu que els abusos de poder venen de temps immemorial, però acabada la II Guerra Mundial, la temptació d’abusos de poder estava servida i l’ànsia de venjança i dominació sobre els vençuts no eren estranyes, d’ahí la urgència de gestar uns acords que tractaren d’evitar atropellaments futurs.
La preocupació per evitar el caïnisme ve de molt lluny; al s.XVIII, després de la Revolució Francesa, apareixerà un manifest sobre els drets de l’home i del ciutadà. Aquesta idea eixirà reforçada després de la II Guerra Mundial amb la creació de l’ONU (1945) al temps que s’anuncia la necessitat d’un marc global de protecció contra crims, tortures i genocidis, el qual es concretarà en el Manifest dels Drets Humans, és a dir, en la Declaració Universal dels Drets Humans (1948).
En la DUDH, l’article 7 diu: “Tots són iguals davant la llei i tenen, sense distinció, dret a igual protecció de la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra tota discriminació que infringisca aquesta declaració i contra tota provocació a tal discriminació”.
La simple redacció de la declaració dels drets humans, ara com ara, necessitaria una actualització i no sols en el seu llenguatge (gens inclusiu) sinó també en els seus articulats, perquè si és cert que teòricament, sobre el paper, són molts els països que l’han subscrita (no tots), en la pràctica, la realitat és molt diferent. Hui vivim un domini del capital sobre les persones, una economia que utilitza la persona com a instrument i no com subjecte, usa la persona com a objecte al seu servei de manera que la redueix a instrument de producció.
El sistema capitalista genera desigualtat, no garanteix la igualtat entre les persones ni respecta la inviolabilitat de la persona en el seu tracte ni estableix la situació “a més recursos es pot obtenir majors facilitats per accedir a millor defensa, a influir en normatives o protegir interessos”.
La declaració dels drets humans prohibix la discriminació, però el mercat genera desigualtat, disparitat salarial i accessos diferenciats.
Per aquelles persones que volen seguir Jesús de Natzaret, siga rica o pobra, autoritat o serventa, continuarà ressonant el passatge de Gàlates que diu: “Ja no hi ha ni jueu ni grec, ni esclau ni lliure, ni home ni dona perquè tots som un en Crist Senyor nostre”. (3,28).
Totes les persones, aleshores, som iguals en dignitat, la qual és inherent a la vida, és un do que comporta un valor ontològic, que és inalienable i immutable, més enllà de les diferents característiques, comportament, edat, condició física o mental de cada persona. La persona no és un objecte ni mercaderia ni mitjà per a un fi.
Però la realitat diu que estem refugiant-nos en papers, en declaracions i manifestos, inclús, en la bíblia, que semblen progressistes, humans i justos, sense adonar-nos del menyspreu, indignitat i maltractament que està suportant l’ésser humà a la societat i a l’Església. Els drets humans i la bíblia ahí estan i són utilitzats, segurament, per a teoritzar, per emmudir boques i poder continuar mirant cap altre lloc davant la realitat d’injustícia, abús, discriminació i atropellament provocat per l’acció conscient i intencionada del poder polític i econòmic i per mantenir lleis i tradicions religioses.
¿De veritat totes les persones són iguals davant la llei? Perquè ni totes les persones poden defensar-se igual sota una mateixa injustícia ni són considerades d’igual manera quan es manté i s’aprova l’existència i l’ús de persones aforades i protegides deixant a altres abandonades a la seua sort; ni totes les persones gaudeixen de la igualtat d’oportunitats en no aplicar cap ponderació que considere el punt de partida de cadascuna d’elles.
Diu el refranyer popular: “feta la llei, feta la trampa”. La llei sobre el paper és la mateixa per a totes les persones, però sabem que la manera d’enfrontar-se a ella ens diferència. I, segurament, no escapa tampoc l’Església a predicar allò que no practica quan no obri les portes a totes les persones d’igual forma, hòmens i dones, siguen de la condició que siguen i donant a entendre que unes persones són més família de Déu que altres.