Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El debat sobre les arrels cristianes d’Europa, a l’entorn de la Constitució europea, encobria la qüestió del pluralisme i el mestissatge, i exaltava una identitat monocorde i excloent. El banc de prova era la immigració que plantejava la vella contesa entre identitats. I el que estava en joc era qui mereixia entrar a Europa i qui no, ja que la identitat havia de prevaldre sobre la defensa de la solidaritat, que es desqualificava, per alguns, com: “les genèriques exaltacions de la solidaritat i del primat de la caritat evangèlica, es deia, són més bones intencions que útils quan es confronten amb la complexitat del problema i la densitat de la realitat factual”
Un bon exemple d’això va ser la carta pastoral (13-10-2000) del cardenal de Bolonya, en reclamar del Govern italià una política que afavorira l’entrada d’immigrants catòlics per a “salvar la identitat de la nació”: fora de les fronteres italianes haurien de quedar-se, segons BIFFI, els immigrants musulmans, ja que “Itàlia no és un territori deshabitat, sense història i sense tradicions vives, sense una inconfusible fisonomia cultural i espiritual, que es puga poblar indiscriminadament, com si no existira un patrimoni típic d’humanisme i civilització que no ha de perdre’s. No tots els immigrants estan en condicions propícies per a una pacifica i fructuosa convivència. Tenen un dret de família incompatible amb el nostre, una concepció de la dona molt lluny de la nostra (fins a admetre i practicar la poligàmia). Sobretot tenen una visió rigorosament integrista de la vida pública”. “O Europa torna al cristianisme o es tornarà musulmana”. Per aquells dies, la xenòfoba Lliga Nord concloïa: “A partir d’ara ningú podrà definir la immigració com un fet positiu”. I el més il·lustre pensador del laïcisme, Giovanni SARTORI en L´Espresso elogiava al Cardenal enfront del bonisme cristià: “Ja hi ha prou d’ètiques de principis; benvingut al Cardenal que recorda l’ètica de la responsabilitat”
Quan la presència de la immigració amenaça la identitat, és que no existia o era molt fràgil. Quan la poligàmia del meu veí em fa qüestionar el meu matrimoni, és que no hi havia matrimoni. L’experiència cristiana cap més en una Europa cosmopolita els valors de la qual no estan vinculats a cap herència particular. Els que seran capaços de reinventar Europa són, hui com ahir, els que resisteixen davant tots els totalitarisme excloents, els que s’oposen a les guerres des de la defensa de la dignitat humana, els que rescaten del naufragi als que fugen de la pobresa i la violència, els que aposten pel mestissatge, el pluralisme i l’universalisme de béns de justícia accessibles a tots els éssers humans. Basta una mirada pels nostres pobles per a percebre que som grecs i ibers, romans i jueus, àrabs, cristians i gitanos. Som un passatge d’incorporació i no d’exclusió, som herències mestisses. Quan excloem, ens traïm i empobrim; quan incloem, ens enriquim i ens trobem nosaltres mateixos.
La tasca cristiana hui en esta Europa, que naix entre plors, no és reivindicar els orígens cristians d’Europa, sinó trobar els ponts entre la meua Fe i la Fe dels altres. Europa s’ha construït amb aigua de diferents pous, segons la metàfora evangèlica. L’aigua viva no cap en un únic pou, sinó que necessita molts i diversos poals per a extraure-la. I el que és urgent hui és trobar els ponts entre el cristianisme, el budisme, l’hinduisme, el judaisme, l’islam i les fes de l’ateisme. Europa necessita del Betlem i de la Creu tant com de Shiva, de Buda, de Mahoma, de Francesc d’Assís o d´Erasme. Darrere d’estes realitats, hi ha savieses que Europa necessita per a viure, desenvolupar-se i sentir-se segura. I la major tasca és trobar el que hi ha de comú darrere de cada pou, ja que els déus tenen milers de noms. A Europa pertanyen el temple hindú, el temple catòlic, l’Església ortodoxa, la sinagoga, la mesquita i les múltiples denominacions cristianes. Quan es desconeixen els múltiples orígens d’Europa, s’estrenyen els camins de la pau i del que és sagrat, s’alcen fronteres físiques, mentals i espirituals i se sembren els camins de la discòrdia, de l’enfrontament i de l’odi al diferent