Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Els pobles s’organitzen des d’unes estructures que sostenen argumentaris beneficiosos per l’eficient desenvolupament de la convivència i les relacions entre les persones. Són l’esquelet que sosté i suporta tot el quefer i participació de les persones que configuren la societat.
En el sistema establert, l’autoritat compleix unes funcions i s’espera que no defraude la ciutadania, que estiguen on els pertoca. Quan l’autoritat no hi és on li pertoca, es produeix un descrèdit i provoca la pèrdua de confiança, perquè desestabilitza el sistema i destrossa la participació.
A l’autoritat la sentim parlar de transparència, de ser servidora del poble, de vetlar pel benestar del poble, però quan la transparència no s’evidencia sinó que més aviat s’actua des de consignes i doctrines i la ciutadania no se sent escoltada, quan el que es reflecteix són interessos sectaris, la creença en l’autoritat deixa pas a l’escepticisme, a la decepció i a la incredulitat.
En la situació actual, les persones necessiten respostes que no s’estan evidenciant. ¿Sabem, a aquestes altures, quants moriren per la COVID 19? ¿Ens creiem el nombre de víctimes de la DANA que oficialment ens estan donant? ¿Ens sentim un poble defensat i protegit pels polítics que ens governen?
Són moltes les rancúnies que anem arrossegant i són massa les insatisfaccions acumulades, perquè s’està intentant voler ser convincent des de la paraula, però la pràctica ens mostra accepció de persones, veure’ns presoners de tendències i poders fàctics i encotillats en prototipus que creen diferències clamoroses.
Aquestes setmanes hem descobert a València una joventut, diem, sana, disposta a viure valors humans i entrega per auxiliar, però cal pensar que és la mateixa joventut que en altres circumstàncies és la que engronsa els llistats de candidats al suïcidi. ¿És possible? ¿On caldria posar la mirada per poder entendre accions tan distants en les mateixes persones?
Soc conscient que sobre el tema del suïcidi hi ha un fort debat sobre si cal donar estadístiques o si silenciar-les; però el que no s’ha de fer és ignorar-les i deixar d’aprofundir la causa d’una decisió tan radical en persones que mostren valors i servicialitat. Cal pensar que allà on hi ha una reacció humana, si canvia la situació pot haver-hi una reacció insuportable.
Preferim, davant del suïcidi, quedar-nos en causes patològiques (depressions, psicosi, trastorns mentals) i així, pareix, que ens tranquil·litzem i deixa de ser causa de massa preocupació. Es tracta de malalts. Però l’evidencia se’ns imposa i descobrim que persones “sanes” decideixen prendre la decisió dràstica de no poder continuar vivint.
Pareix que ja es va acceptant altres possibles causes, però encara sense massa atenció i entrega per pal·liar aquest drama. Duem una vida estressada, se’ns educa per a l’èxit, siga com siga, ser hàbils per a les finances, no s’ha de parar sinó treballar i viure també corrent, viatjant i evadint-se i no afavorim la interiorització personal. Tot ha de ser ràpid, eficaç i eficient i sempre amb la por de no saber si estarem a l’altura que s’espera de nosaltres o seré un més dels marginats.
Un aspecte a la vida de la joventut és el no poder projectar-se a futur, no poder fer plans familiars, no poder somniar, fins a produir una decepció vital en les persones que, moltes vegades, intenten buscar camins alternatius on poden cometre’s molts errors i després no tenir forces per a suportar-ho.
La vida és un do que se’ns dona. No hem decidit tenir vida. La vida és posada a les nostres mans i passa a ser responsabilitat nostra desenvolupar-la dintre les relacions humanes i també establint relacions amb nosaltres mateix. El desenvolupament de la nostra vida tractarà d’integrar, natura, éssers vius i, de manera especial, persones. Significa açò que tot allò que ens rodeja pot ser facilitador o destructor. Si construïm una societat realment lliure, respectuosa i integradora, podríem superar pors, vergonyes i refer errors i equivocacions; però si la realitat és que ens fem sentir jutjats, assenyalats i fracassats, la situació de la persona pot sentir-se sense forces per a suportar tal afront, desprestigi o soledat.
Som responsables de desenvolupar la vida i les estadístiques diuen que les persones amb principis ferms (religiosos, valòrics i ideals) mostren menys tendència al fet que la vida se’ls faça insuportable; però, així i tot, caldrà plantejar-nos si estem posant atenció a la quantitat de jocs de rol que corren per la xarxa i si estem educant sense valors ferms, axiomes. No obstant, hi ha una variable més profunda i és saber que no és suficient tenir valors i principis, si les fem passar per estigmacions i marginacions que les impossibilita a poder mantenir la mirada o relacionar-se amb cap persona en haver-li posat la senya que la condemna a ser marginada i defenestrada.
Totes les persones podem veure’ns en eixe moment en què els creients diem a Déu: “Em donares la vida, però no tinc forces per a continuar duent-la al davant”. I els no-creients dir: “No suporte el pes de la vergonya ni tant menyspreu”.
Les persones necessitem protegir l’honor i la dignitat i quan això és el que tinc por d’haver-ho perdut per als altres, desapareixen les forces per a mantenir la responsabilitat de desenvolupar la vida, i en eixe moment és quan cal fer sentir calor humà que no apague el seu honor ni experimente menyspreu. Mirem si la nostra postura davant les persones tanca portes per a ajudar a tenir alè per a viure, a pesar de tot.
Els jóvens que han acudit a socórrer han vist sentit a la seua vida auxiliant i mostrant-se humanitaris, però si l’horitzò es difumina, ¿entraríem en vacil·lacions?