Ximo García Roca, doctor en Sociologia i en Teologia i membre del Grup cristià del dissabte ens introdueix en el drama dels qui són colpejats una i més vegades (jornalers, inmigrants, les persones grans) i que són exclosos sense donar-los rostre ni considerar la seua existència entre nosaltres. Planteja un aspecte important: “No serveix de res salvar vides si no es cuiden les d´aquells que mai les tingueren protegides”.
Joaquín García Roca
La protecció individual, la seguretat col·lectiva, la cohesió social i la identitat personal s´han vinculat, en la societat moderna, al treball com a porta d´entrada a la subsistència i als béns públics, com a ciment que cohesiona, i com a factor que atorga reconeixement social i ciutadania política. No només es treballa per a obtindre un ingrés, sinó per a realitzar-se humanament, ser reconegut socialment i exercir políticament els drets de ciutadania. En l´experiència de la Fundació Novaterra, intentant d´incorporar a persones en situació de vulnerabilitat a una societat inclusiva a través de l´activitat laboral, experimentem a diari que no tenir treball o perdre´l, és sentir la vida danyada, mancar de significació social i perdre un lloc en el món.
Les dos grans crisis del segle XXI, la financera i la sanitària, han colpejat decididament el món laboral de manera que empresaris i empleats, productors i consumidors, jubilats i aprenents pateixen un trauma col·lectiu amb conseqüències inèdites. Al mateix temps ha evidenciat una “classe inútil” permanentment desocupada (Yuval Harari), ha descartat persones dels dinamismes socioculturals (papa Francisco), ha produït vides i cossos damnats (Judith Butler) i ha fabricat una reserva de lumpen desprotegit (Slavoj ZiZek); els exclosos invisibles que escapen, com al passat, a les estadístiques mèdiques i no mèdiques (Pérez Casado). En tots els casos, s´assenyala la fi d´un sistema socioeconòmic, polític i cultural, però mentre els primers mostren capacitat suficient d´assumir el repte, els últims se senten supervivents d´un naufragi en recerca, encara que només siga, d´una resta de fusta.
La crisi financera i econòmica del 2008 expulsà del món laboral un gran nombre de poblacions, tancà l´entrada a persones fràgils i aprofundí la bretxa de les desigualtats, que dugueren a uns pocs a enriquir-se sense límits i a molts altres a quedar definitivament fora del sistema. Arrere quedaren les preocupacions dels últims anys sobre la reducció de la jornada laboral, el repartiment del treball, el contracte estable i definitiu, l´entrada en el món digital i l´automatització. Vérem multiplicar-se la iniquitat, la disminució de l´espai públic, els retalls pressupostaris, els ajustaments de personal i la precarietat com a forma ordinària de relació laboral.
I hi arribà el virus amb corona a colpejar decididament la forma de treballar, d´estudiar, de produir, de comprar, de vendre i d´invertir. La pandèmia sotmeté el món de la producció, de l´economia i del consum a l´apressament bàsic de la salut. Ningú imaginà que un virus podia deixar desèrtiques les escoles i els bars, buidar el llocs de treball i els transports, fer trontollar empleadors i empleats, i sostraure´ls les últimes coses als que poc tenen. I convertí les cases, de vegades amuntonades, en refugi; i a les famílies, de vegades inexistents, en fortaleses, mentre s´estrangulaven els ingressos de repartidors, cambreres d´hotel, empleades de llar, immigrants sense papers, persones sense sostre i treballadors informals. Uns sectors laborals que no poden acollir-se a les mesures d´amortiment de l´impacte, alhora que creix el mur infranquejable per a persones amb dificultats objectives i subjectives d´inclusió en el treball. Són supervivents de les dos crisis: l´econòmica i la sanitària.
En temps de confinament aprenem que, si no hi ha salut per als últims, no hi haurà salut ni benestar per a ningú. Per a què acumular riquesa, si el virus del teu xofer o el del teu conserge o el del teu llanterner, pot arrabassar-te la vida? No serveix de res salvar vides si no es cuiden les d´aquells que mai les tingueren protegides. En aquesta emergència, estem obligats a una profunda revisió del model econòmic, a reinventar-nos culturalment, a recrear l´espai urbà i redimensionar el treball perquè ningú se´n quede fora. D´emprenedors, com ens definí la crisi econòmica, passarem a ser inventors; de creditors de drets, a deutors de responsabilitats; de receptors de prestacions, a productors de serveis; de fabricants de coses supèrflues a productors de coses necessàries; del “cadascú a la seua” a la construcció del “nosaltres”
Llevat del secretari general de la Conferència Episcopal, tots hem comprés que és molt urgent garantir l´ingrés bàsic universal, però tan necessari com ho és l´accés a l´activitat laboral. La primera cosa és un dret exigible als governs democràtics com el dret a la ciutadania i el desplegament de les polítiques redistributives; l´accesibilitat, pel contrari, apressa per igual les polítiques públiques i les iniciatives socials, els individus i les famílies, les empreses i les organitzacions solidàries, les institucions laiques i les confessions religioses. Aquesta és, doncs, una tasca col·lectiva.
Article publicat a www.levante-emv.com el 29-04-2020