Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El 13 de març, ara fa dotze anys, Jorge Mario Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires, fou nomenat Papa. Amb ell s’inaugura una nova època a l’Església, perquè pareix que es trenquen els cànons, i és nomenat Papa un jesuïta, fill d’emigrants i nascut a l’Argentina, amb cultura popular i característiques socials i teològiques molt diferents de les europees. A més, escull ser anomenat Francesc, en clara referència a Sant Francesc d’Assís, línia que vol que siga la del seu Pontificat.
Vaig oir en una tertúlia diferenciar entre papat i pontificat, interessant aportació que ens pot ajudar a recórrer els dotze anys de Francesc.
Jorge Mario Bergoglio és persona que treballa, escriu, predica, opina i posa vida a la seua activitat papal i influeix i marca el seu pontificat, encara que aquest no depèn tant del seu pensament, del seu viure la fe ni de les seues idees perquè cal comptar amb la possible resistència de l’estructura eclesiàstica i de la Cúria amb tota la maquinària cortesana.
El papat de Francesc és ric en allò on la persona és qui gestiona, preocupant-se per temes molt innovadors al magisteri de l’Església: crisi climàtica i cura de la terra, missatge constant de proximitat als més febles propiciant una Església “en eixida” (hospital de campanya), postura clara i definida en desmarcar-se del capitalisme, antimilitarista. També postura clara i oberta a l’acollida de les persones que formen el col·lectiu LGTBIQ+ i condemna ferma a la pederàstia a l’Església.
Aquesta postura papal ha mostrat ser una aposta decidida de dur la vida de l’Església a l’Evangeli de manera que ha provocat amb l’òrbita ultraconservadora enfrontaments molt durs cap a la seua persona (insults i intents de desprestigi i voler considerar-lo com un malalt mental) fins al punt, alguns sectors, de desitjar-li la mort a més d’acusar-lo d’herètic i de persona perillosa per a l’Església.
Però el papa Francesc ha anat fent camí superant obstacles, aixecant-se davant insults i mantenint el pols amb fermesa, voluntat, valentia i convenciment.
El papa Francesc, amb la seua decisió i entrega en les causes per ell ateses, ha cridat l’atenció i la curiositat de propis i estranys, i és una persona reconeguda, admirada i estimada. Però altra cosa és parlar del seu Pontificat, on ha intentat fer reformes a la Cúria romana, tocar estructures vaticanes, revisar l’exercici de poder a l’Església; ha intentat buscar claredat a les arques vaticanes per produir un canvi radical, i pareix que mai més ben dit, “amb l’Església hem topat” ja que han fet acte de presència els més acèrrims enemics des de dintre de casa.
El pontificat de Francesc s´està caracteritzant per voler realitzar una reforma profunda a l’Església, mirant-la com a poble de Déu, donant crèdit a la paraula del poble, perseguint una revisió del poder pontifical, del poder dels bisbes i del clergat, combatent el clericalisme. Però veiem que la maquinària vaticana és forta i pesada, fins al punt de donar sensació d’haver posat fre a les reformes, perquè una cosa és la voluntat del papat i una altra diferent la possibilitat del pontificat.
En aquests moments, la salut del papa Francesc és delicada i les forces molt disminuïdes, però caldria animar-lo perquè no deixara passar més temps i duguera a terme la reforma de dos temes urgents: concloure la reforma per a la la incorporació plena de la dona a l’Església, sense reserves ni discriminacions i concloure la reforma de la Cúria, per a poder ser una Església, poble de Déu, formada per persones sense cap distinció ni discriminació amb portes obertes a tots els col·lectius humans.
La impaciència va fent acte de presència en el sentir de les persones i va cundint la decepció i l’abandonament, perquè tots sabem que si la reforma iniciada no arriba a terme, al temps deixa de ser inservible.