Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Gràcies! Paraula agraïda, desitjada, il·lusionadora i encoratjadora, però també enigmàtica, esgotadora i exigent.
Des de la infantesa, els nostres iaios i els nostres pares han estat per a inculcar-nos ser agraïts, donar gràcies i, això, junt amb el perdó i demanar les coses per favor.
L’actitud de donar gràcies comporta reconèixer que no som sols i que la presència d’altres, amb la seua interacció, comporta el desenvolupament d’allò que som i de la construcció de la nostra vida. Significa mirar a fora, ajuda a no estar mirant-nos el melic, facilita no ser egoistes, impedeix tot comportament superb i deixar de considerar-nos autosuficients.
Pronunciar la paraula gràcies és reconèixer que hi ha bé al món i que no som oblidats, perquè reconeixem rebre aportacions que hi són ajuda, unes vegades per afermar-nos i altres vegades per poder corregir i, sobretot, adonar-nos que no mereixem allò que rebem sinó que es tracta de gràcia, de gratuïtat. Significa, açò, un afiançament del fet que la vida val la pena viure-la.
Però el pronunciament de la paraula gràcies també comporta reflexionar sobre quan diem gràcies. Segurament és molt pronunciada quan som afortunats, quan rebem béns, quan es tracta de facilitar-nos recursos, amics, reconeixement social o prestigi; però, la pronunciem quan estem afligits?
Quan allò que rebem és aflicció i sofriment, quan no es respon a la necessitat que desitgem, als nostres llavis apareix el fet de donar gràcies? La paraula gràcies cap quan rebem dolor i desgràcia?
En un article, existeix la paperera, publicat el 31-5-2025 a la web del Grup Cristià del dissabte (www.grupcristiadeldissabte.org) deia que dels errors hauríem de dependre i, per tant, de l’advertència dels nostres errors també hauríem de donar gràcies: “No estigmatitzem l’error, més bé descobrim-lo i esborrem de nosaltres la imatge idealitzada de la perfecció com a cosa innata. Dels errors se n’aprén i es creix… L’error ens convida a ser humils i a no discriminar a cap persona per considerar-la inferior”.
A la Bíblia troben el llibre de Job, tot un intent d’aprendre a donar gràcies per les proves que la vida va presentant-nos malgrat desgràcies, dolors i misèries, perquè també són escola de construcció i afiançament en allò que volem ser.
Donar gràcies en la desgràcia no és fàcil perquè no eduquem des d’una mirada oberta a comprendre que per a edificar, moltes vegades, requereix primer destruir per poder construir després, La teoria potser la sabem, però en la pràctica som reticents a acceptar negatives, correccions i també a ser rebutjats, perquè no albirem que també eixes situacions negatives són moments adequats per descobrir qui som i com són en realitat.
La psicologia i la religió insistiran en el fet que sempre hi ha motius per a l’agraïment, també en la catàstrofe, perquè en ella també podem descobrir aspectes positius: estem vius, hi ha persones que estimem i ens estimen, arriben ajudes, encara tenim forces per a reaccionar…
Sant Pau, en la carta als Tessalonicencs (5,18) insisteix: Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió”. I en la carta als Efesis (5,20) diu: Doneu sempre gràcies per tot a Déu Pare en nom de nostre Senyor Jesucrist”.
També els teòlegs del sofriment voldran introduir-nos en el convenciment que també de la desgràcia esdevenen coses bones i possible creixement espiritual, encara que, és clar, mirant Déu com l’ecònom que recompensa.
Potser, donar gràcies també en la desgràcia, siga més fàcil quan hi ha fe, però no és impossible en qui no projecta transcendència, perquè la gratuïtat en l´ésser humà es té o no, no s’adquereix i, per això, podem afirmar que per a l’ésser humà sempre hi ha ocasió de ser agraït en tota circumstància per al mateix ésser humà, per la vida, pel cosmos, per l’amor. S’atribueix a Nietche aquest pensament, encara que no se’l trobe explícitament en cap de les seues obres: “Qui té un perquè per a viure, trobarà quasi sempre un com”. Pensament que ha sigut popularitzat per Viktor Frankl, com una de les bases de la seua teoria de la logoteràpia. L’agraïment no està condicionat, precisament, a la fe en un Déu, però s’oposa clarament a l’algofòbia (por al sofriment).
El sofriment ens desposseïx de tot i eixa situació condueix a l’encontre amb la veritat de l’ésser humà, perquè el deixa nu, li ha esborrat la satisfacció personal de les pròpies capacitats i conquestes i purifica la mirada envers les coses bones que ens envolten. Aleshores caldrà aprendre, també, a donar gràcies en totes les situacions de la vida humana.