Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
No deixa de ser cridaner l’augment d’assessors que necessiten, cada vegada més, les persones que governen o són el cap d’alguna empresa. Aquest fenomen pot ser entés com la gran proliferació d’especialitzacions que reclamen especialistes per a cadascuna d’elles per a un bon discerniment d’allò que convé més per a cada cas. Però açò reclamaria una competència manifesta en la matèria, al marge d’altres qüestions més domèstiques, es diga amistat, ideologia, compromisos adquirits o tornada de favors.
Actualment, els consells venen a estar formats per persones idònies al cap de la institució i, curiosament, coincideix tant al món civil, polític com eclesiàstic. Pareix que no es mira tant la professionalitat quant la proximitat a la persona.
Mira que seria ric que totes les visions polítiques, socials i eclesiàstiques estigueren als consells per a poder oferir al cap les diferents interpretacions professionals des dels diferents angles si es tractara, realment, de servir al bé comú. Però pareix que funcionem a sectors i que el cap no estiga per a servir a tots, sinó per a imposar una visió sense escoltar els altres. Ser cap de tots, però amb el poder d’ignorar a una altra Església que llegeix l’Evangeli de forma diferent o sectors de la societat que visualitzen altres possibilitats.
Supose que els assessors són necessaris perquè cal aprofundir en cada qüestionament, però si tots són monocolors i del parèixer del cap, mala ajuda serà, perquè no estaran facilitant diferents possibilitats d’atenció a tots els sectors i es quedarà en una repetició d’un mateix parer.
Podem entendre que una empresa busque assessors per a aconseguir un producte i contracte a professionals perquè realitzen una selecció de personal que responga als paràmetres que l’empresa demana. Podem entendre que eixos professionals treballen per a qui els contracte i, aleshores, la selecció de personal no la facen buscant les persones més preparades sinó aquelles que s’adeqüen més al perfil que vol l’empresa. Però quan parlem de l’Estat o de l’Església no estem parlant d’un grup d’interessos ni d’una entitat privada, sinó d’un servei al bé comú i a les vivències de fe per a seguir Jesús. I l’Estat és el conjunt de tots els sectors socials i l’Església és el poble de Déu al complet; per això, si els consellers, curiosament, són posats a dit pel cap, tant per part dels governants com per part de les autoritats religioses, el cap no està rebent l’assessorament adequat en no comptar amb la representativitat del tot a servir.
No obstant, aquesta és la situació: legió de consellers i assessors per tot arreu que són prop al parer del cap. Així la situació és greu perquè a l’hora d’assessorar, la imparcialitat no és tan evident i prima més l’amistat, la ideologia que la independència professional. Més que mai necessitem consellers savis i professionals per alçar l’ànim a una societat trista i afligida, descreguda i decebuda, desesperada i desil·lusionada que caldria ser escoltada i atesa.
Si la democràcia és donar veu i crèdit al poble, els consells no poden deixar de reflectir la realitat d’eixe poble per buscar polítiques que assumisquen la veu vulnerable, dèbil i marginada; i si l’Església predica ser seguidora de Jesús haurà de viure posant els ulls en els pobres, en els més dèbils
Mentre els consells no deixen de ser veus àtones, la simfonia no podrà ressonar i, per tant, si als consells no són formats per les diferents sensibilitats, la professionalitat i la pluralitat queden relegades a un segon terme.