Honori Pasqual és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Hi ha teòlegs que tot i analitzant la situació de l’Església catòlica a l’occident cultural, afirmen que els dos condicionants que fan minvar la influència i el vigor de l’Església en la nostra societat són l’epistemologia i l’estructura exacerbadament piramidal. Els dos mil anys del concili de Nicea ens donen peu per abordar algunes reflexions, espigolant opinions de teòlegs, d’ací d’allà, sobre un tema cabdal per a les esglésies cristianes com és el de la cristologia.
Efectivament, fa vint segles, uns quants bisbes, convocats i presidits per l’emperador Constantí I, es reuniren a Nicea per acordar la doctrina sobre Jesucrist. Després dels altres tres concilis ecumènics, s’establí dogmàticament la cristologia i el credo, anomenat Niceno-constantinopolità. La seua solidesa, perdurabilitat i rigidesa doctrinal ha provocat comentaris crítics com aquell que diu que l’Església ha substituït els quatre evangelis pels quatre concilis cristològics.
La celebració del dos mil aniversari de Nicea és adient per plantejar qüestions que a hores d’ara i amb un context cultural i eclesial totalment distints, esdevenen necessàries per tal d’apropar-nos i retrobar en la seua originalitat possible, la figura del Jesús històric, obscurida pel Jesús dogmàtic de la fe.
En els concilis cristològics dels segles IV i V, veiem els bisbes debatent acaloradament sobre qüestions relatives als misteris més importants de la teologia. Si Jesús de Natzaret és de naturalesa vertaderament humana o si participa també de la divina; si participa de les dues i com aquestes es relacionen entre si; si tenia una voluntat o dues; si primer va ser un simple humà que després fou adoptat per Déu, o com suggereixen alguns textos evangèlics, va ser Déu mateix des del primer instant; si preexistí a la seua vida terrena; si el ser que va preexistir era el mateix Déu o un ésser diví intermedi, etc.
Ens podem preguntar, d’on obtenien informació uns per a fer aitals afirmacions, i els altres per afirmar el contrari? En alguns concilis, a més d’argumentacions teològiques i bíbliques, també s’escoltaven crits a favor de l’emperador. És clar que les postures teològiques estaven amarades d’opcions polítiques, de pors, rivalitats i pressions. Tot amb tot, uns i altres apel·laven a la autoritat de les Escriptures.
Amb l’apel·lació a les Escriptures apareix un altre problema: la metodologia hermenèutica aplicada a la comprensió dels textos bíblics. Aleshores s’acceptava sense cap mena de restricció que la Bíblia oferia una informació objectiva sobre la realitat transcendent de Déu. Avui sabem per l’hermenèutica històrico-crítica que la literalitat interpretativa tergiversa el sentit del text evangèlic i ens mena a actituds fonamentalistes i anacròniques barroers. Una cosa és el text, i l’altre el que el text intenta comunicar a través de la cultura i cosmovisió pròpies d’aleshores.
Així, per posar un exemple, l’experiència de la resurrecció s’expressa mitjançant un llenguatge d’amor i una lògica d’adoració, lluny d’una descripció objectiva de la realitat històrica de Jesús, el natzarè. Cada comunitat elaborava la seua experiència del “ressuscitat” en funció de la seua cultura –distinta en cada comunitat- i dels seus problemes i inquietuds. Heus ací, doncs, distintes concepcions sobre un mateix fet i diferents cristologies. El que sorprèn actualment és el fet que durant tants segles els estudiosos romangueren cecs a aquesta diversitat. El biblista E. P. Sanders explica molt bé l’elaboració dels primers textos escrits del Nou Testament.
L’evangeli de Sant Joan, especialment el seu pròleg, per la seua bellesa fascinant, ha exercit una gran influència en la formació de la cristologia. Tanmateix aquest escrit ha de ser llegit d’acord amb el seu gènere literari, és a dir, com un llenguatge poètic i figuratiu. Altrament, es produeix un canvi qualitatiu important en la comprensió de la cristologia, de tal manera que la poesia passa a ser entesa com a prosa, com descripció literal, i la metàfora hebrea es trasmuda en metafísica grega. El biblista Jonh Hick aprofundeix en la matèria.
El procés el podríem resumir de la següent forma: la comunitat cristiana reflexiona lliurement la seua fe i l’expressa en himnes, litúrgia, poesia, cants, etc. Eixes reflexions passen a ser canonitzades com a Escriptura i, des d’allí, s’autoimposen com autoritat divina. L’Església queda així com ostatge de la pròpia reflexió comunitària. La doctrina queda petrificada i impedeix tota revisió crítica i desenvolupament.
Aquesta forma d’entendre la cristologia i, per tant, la revelació, ha estat la tònica dominant i gairebé única en la història de les esglésies cristianes durant segles i segles, i, avui, encara és absolutament majoritària. Les oracions del missal romà s’encarreguen de recordar-nos-ho cada dia.
És imperiosa, doncs, la necessitat d’una hermenèutica que supere les interpretacions literals que ens aboquen a postures fonamentalistes i anacròniques. Cal tornar al sentit original i reivindicar la metàfora, portadora de poder vigorós i fecunditat. Ens cal, doncs, teòlegs de veritat, teòleg lliures, no funcionaris, que repensen la cristologia sense mirar cap a dalt per esbrinar què és allò que es pot dir i què no es pot dir segons els interessos de la institució.
Inserits de ple en la nostra societat, en tot allò que la configura, hem de donar resposta a la pregunta de Jesús: “i vosaltres, qui dieu que sóc jo?”. La resposta donada en temps tan allunyat del nostre, tant en distància temporal com cultura, no serveix. Un Jesús desproveït d’humanitat i llibertat, com si fos un autòmat, elaborat amb conceptes de la filosofia hel·lènica, no és plausible. Si Jesús és el camí, la veritat i la vida, un referent que inspire les dones i homes d’avui a seguir les seues petjades i donar-ne testimoniatge, la resposta cosificada del passat és inservible. L’hem de recrear i actualitzar.
Fet i fet. Es tracta de fer intel·ligible i seduir els creients que vivim al segle XXI la Bona Notícia que ens esperona a construir un món més humà, just i bo per tothom.