Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Per més que mirem el calendari i anem desgranant els dies, una vegada més, Nadal se’ns ha tirat damunt. Ara, carreres, preses, aglomeracions i escurada de carteres són els signes d’aquests dies. Llums a tot arreu, reclams publicitaris molt sofisticats per a crear-nos addicció i sotmetre’ns al reclam, música ensordidora per a dirigir els nostres sentits cap al punt interessat.
Tot és festa, soroll, aglomeració; tot convida a inhibir-se i deixar-se dur, deixar arrere preocupacions, diferències i moure’s com narcotitzats sense vore res més que no siga festa i despreocupació.
Potser és el que busquen tantes persones aclaparades i sobrepassades pel drama personal, familiar i social quan busquen refugi en drogues, abans que suïcidar-se. En estat hipnòtic desapareixen les penes i s’entra en un estat diví i al·lucinant, l’estrés no es nota, l’ansietat no deixa empremta i la consciència de gastar el que no es té, s’esfuma.
Però l’Evangeli vol dirigir la nostra mirada cap la realitat que les llums comercials volen amagar i disposar-nos a no deixar de viure atents al sofriment d’aquelles persones que reclamen humanitat, cura i estima.
Els llums comercials d’aquests dies no eliminen la crua realitat que no sols opaquen sinó que també creen eixes llums. Llums comercials que creen excessos, precarietat i inhumanitat, perquè en deixar-nos enlluernar, deixem d’actuar com éssers humans, oblidem la grandesa humana de ser consol, companyia i esperança en poder compartir caliu i col·laboració.
Per cap motiu hem de deixar de vora la realitat: avis, que amb jubilacions precàries, mantenen famílies; jóvens sense oportunitats; migrants en situació precària i d’incertesa; famílies que, encara que treballant, no arriben a final de mes; persones dormint al carrer, persones majors oblidades i ignorades…
El llum comercial d’aquests dies, encara que molt potent, no ha de confondre’s per la llum de Nadal, perquè aquella fa més angoixant la crua realitat, així les compres impulsives d’aquests dies, les taules plenes de menjar que no podem digerir, accentua molt més la presència de butxaques teses i taules buides.
El misteri de Nadal és acusador, perquè Déu s’humanitza i qualifica l’ésser humà fins al punt de fer-lo diví. Quan les persones no volen vore la realitat que les envolta i accepten mirar cap a un altre lloc, la responsabilitat és major i la precarietat i abandonament de tantes persones ens acusa.
L’Evangeli demana reacció, reclama de nosaltres comportar-nos de forma divina, no essent indiferents ni refugiar-nos en ser impotents.
Quina crueltat! Per a celebrar Nadal s’intenta amagar la tristor en la qual estan sumides tantes persones sense importar-nos per què no reaccionem.
La humanitat, al llarg de la història, ha mostrat signes de sensibilitat de Nadal: en plena guerra, declarar al front una treva la nit de Nadal; obrir les portes de la UCI per entrar les famílies i poder estar al costat del familiar malalt; cridar la veïna que viu sola per compartir la taula, proporcionar hostatge a persones del carrer per gaudir de sostre i plat calent…
Que tanta llum comercial no ens narcotitze i no deixem de mostrar, de manera evident, que Déu s’ha humanitzat i que la humanitat s’ha contagiat de divinitat.
Trenquem la monotonia del costum, eixim de la foscor que provoca l’enlluernament i posem llum a la vida que necessita d’aire que la revisca.