Baptisme del Senyor. Honori Pasqual és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Els seguidors de Jesús descobrim com és Déu a través de Jesús. Ell és per a nosaltres la imatge de Déu. Mitjançant el que va fer i dir intuïm tot el que sabem d’eixa realitat inabastable, anomenada el misteri de Déu.
Justament la declaració de l’evangeli d’avui, la del bateig, és la presentació en públic de Jesús. Però per entendre plenament aquesta presentació, cal tindre present on va tindre lloc: en el riu Jordà. Allí és on van ressonar les paraules: Aquest és el meu Fill, el meu amat, en qui m’he complagut.
Però, preguntem-nos, què significa el Jordà?. Podem trobar algun esdeveniment paral·lel sobre el significat del riu Jordà?
Tots els dies tenim notícies d’eixe nombre de persones que desafien perills, assumeixen riscos i s’encaren amb la mort per aconseguir el pas d’una línia que marca la frontera entre la realitat i el somni. És difícil posar-se en la pell d’eixes persones, però per a elles (els que creuen la frontera entre el Riu Bravo o Riu Gran entre Mèxic i els Estats Units, els qui s’exposen a creuar l’Estret de Gibraltar, fer la ruta de les Canàries, saltar el mur, eludir la tanca, superar les muntanyes, etc) per a eixes persones, el pas és –segons pensen, altra cosa serà la realitat- dos formes de viure, d’entendre la vida i d’enfrontar-se a ella. És deixar enrere un món que els ofega i arribar a un altre món que els il·lusiona.
El Jordà per al món antic era quelcom paregut. Era la línia que separava el desert de la vall, l’aridesa de la fertilitat, la fam de l’abundància, l’esclavatge de la llibertat.
Estar a un costat o a l’altre del Jordà significava: ser una persona distinta, gaudir d’una realitat millor, ser membre del poble, tindre papers i drets, ser un ciutadà –no un estrany-. Significava estar a un costat o a l’altre del Jordà conèixer o no conèixer Déu.
Això és el que significa el bateig: Passar per les aigües del bateig és ingressar en un horitzó nou de vida.
No és un bitllet d’ingrés en un club selecte. És l’experiència de viure amb un aire nou i radicalment distint. És la vivència que sentim quan després d’haver estat durant un llarg temps en un lloc aliè, per fi entrem a casa nostra.
Per fi Déu no és un jutge, ni un capatàs, ni un amo, ni un senyor. Per fi hem oït i hem entès que Déu és Pare i Mare, i nosaltres som les seues filles i els seus fills.
El bateig és viure eixa experiència: ser fills i filles de Déu.
Les paraules dirigides a Jesús han de ressonar com dirigides a cadascun de nosaltres: tu ets el meu fill, l’estimat, el meu predilecte.
Germanes i germans: com Déu és el nostre Pare maternal, i nosaltres som les seues filles i els seus fills, fem de la convivència humana una fraternitat en la qual no oblidem als germans més necessitats. Que siga així.