VI Diumenge del Temps Ordinari. (Sir 15,15-20; Salm 118; 1C 2,6-10; Mt 5,17-37S) Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La lletra de la Llei
El passatge de Mateu 5, 17-37 és ensems clar i enigmàtic per tal com, en poques ratlles, Jesús consagra el valor absolut de les prescripcions de la Llei i els Profetes al mateix temps que les considera insuficients per accedir al Regne del cel. El que llegim és que es pot ser el més gran al Regne del cel per haver complit i ensenyat a complir tots els manaments, fins els més menuts, i, tanmateix, no entrar-hi.
“Maleït el qui no observe els manaments d’aquesta llei i no les complisca”, havia dit el Deuteronomi. I sant Pau, en esmentar als Gàlates aquest versicle, afegeix “totes les prescripcions que hi ha”. És a dir, fins la més menuda. També sant Jaume havia escrit que “si algú compleix tota la Llei però deixa d’observar-la en un punt, es fa culpable davant la Llei sencera” (Jm 2,10).
Però tots sabem que ningú pot complir les més de 600 prescripcions de la Llei, raó per la qual Pau conclou que la llei mata mentre l’Esperit vivifica.
Jesús ens diu que la salvació no es fa en el compliment d’allò manat sinó en anar més enllà: “Ja sabeu que es va dir, però jo vos dic.”
O siga que el que es va dir –la Llei i els Profetes amb tots els signes de puntuació que hi haja– s’ha de complir, però no com els mestres de la Llei i el fariseus sinó fent peu en eixes ensenyances per anar més lluny (recordem la paràbola dels talents).
Potser busques ser el més gran en el Regne, però si no fas res més que complir no hi entraràs. Aleshores, qui podrà entrar-hi?: aquell que de les ensenyances de la Llei i els Profetes en traga la inspiració per arribar tan lluny com puga, amb l’ajut de l’Esperit Sant.
Jesús ens diu que no entrarà al Regne qui es conforme amb un compliment de mínims, amidant amb precisió quin és el límit per a no quedar-se fora (actitud que Jesús retreia als fariseus moltes vegades).
En eixe esbrinar, filar prim, tot just per complir, entra també el fet de decidir que certes coses de les que ens diuen la Llei i el Profetes no mereixen gens d’atenció. Entenent Llei i Profetes com el que són: la Paraula Salvadora de Déu, no literatura. Tot ha d’encaixar.
La Llei i els Profetes expressen amb paraules humanes –per tant, no sempre precises i sovint equívoques– la misericòrdia, l’amor de Déu a l’ésser humà i a la Creació sencera. Millor que intentar complir al peu de la lletra totes les normes –i passar llargues estones verificant-ho–, és reconèixer, agrair i respondre a eixe amor amb una vida que el reflectisca. Eixa és la plenitud que la Llei i els Profetes han adquirit amb la vinguda de Jesús.