Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Estic passant uns dies de convalescència i he rebut moltes trucades que em mostren proximitat, caliu humà, amistat i preocupació. Entre altres, m’ha telefonat el Vicari episcopal de la zona on visc, una trucada sense cap mena de pressa, lluny de compliment institucional, amb molt de caliu. En ella, més enllà d´interessar-se pel meu estat de salut, hi ha hagut una conversa oberta, confiada i sincera de dos companys, encara que amb teologies diferents, on hem compartit inquietuds, preocupacions i uan visió sobre l’Església valenciana, en aquest moment que es proposa una reflexió per a confeccionar un pla de pastoral diocesà.
Quan presentem propostes i descripció de la realitat ho fem cuidant molt el llenguatge, de manera que parega allò que volem que siga, però la realitat és la que és i de vegades és molt tossuda i encara que volem dissimular-la, ella no es deixa.
El diumenge avantpassat, dia 8, el diari Levante publicava una entrevista a l’arquebisbe on procurava nadar i guardar la roba, perquè hi ha situacions que volent mantenir-lo neutral el mostra tendenciós, poregós i dubtós, aconseguint no avançar ni crear confiança, i lluny d’afavorir diàleg, crea desconfiança per a qualsevol quefer. I això mateix es mostra a la proposta de confeccionar un pla de pastoral a la diòcesi de València. Pareix que eixe pla de pastoral no és per a tots els sectors de l’Església, perquè la seua presentació i el diàleg ha estat amb les Vicaries, Consell diocesà de Vida consagrada i món educatiu. Pareix que ja no hi ha més realitat eclesial i s’ha deixat al marge l’Església de les perifèries, les comunitats populars. També aquests dies, llegint la Carta Apostòlica de Lleó XIV “Una fidelitat que genera futur” on fa memòria dels decrets “Optatam totius” i “Presbyterorum ordinis” del Vat.II, una vegada més les reflexions ixen de la tradició i no d’una visió renovadora, encara que s’adorne poc o molt el llenguatge volent mostrar allò que es diu com si fos novetat per al món d’avui, però sense eixir d’on està asseguda l’Església.
El dipòsit sagrat a l´Església catòlica el constitueix la Bíblia i la Tradició. Són dos maneres de transmissió: la lletra (allò que s’escriu perquè no s’oblide) i la paraula. Ambdues són interpretacions realitzades en una època i cultura determinades des d’una mentalitat concreta. I ara, pertoca interpretar hui des dels coneixements i vivències actuals, aquella interpretació d’ahir.
La Tradició consisteix en pautes de convivència que una comunitat considera dignes de constituir-se i mantenir-se de generació en generació. Tracta de coneixements i principis considerats valuosos, els quals són heretats.
A l’Església hem rebut una Tradició, escrita i oral. Es tracta d’una comunicació realitzada en un temps i pot ser que hui siga inintel·ligible i, inclús, en la seua versió, inacceptable o incomprensible si no és adaptada i comunicada des de les coordenades socials , mentals i culturals d’avui.
A més, junt a Bíblia i Tradició s’han anat adherint molts costums religiosos, els quals en la pràctica s´han instituït com a tradició i, a més, quasi més importants (processons, romeries, medalles, pràctiques religioses…). Aquests dies, la Conferència Episcopal Espanyola ha advertit del perill que comporta certes transmissions espiritualistes de la fe en el document “Cor ad cor loquitur” (el cor parla al cor).
La Tradició ha marginat la dona, el presbiterat s’ha reservat als hòmens; quan es parla de vocació al ministeri sacerdotal s’uneix vocació ministerial a vocació celibatària; parla de la presa de possessió del rector a la parròquia. Aquesta Tradició hui es pot mantenir? ¿S’entén i es pot continuar dient que és voluntat de Déu? Hui es necessita una reinterpretació, de forma urgent, de la Tradició i una disposició a llegir la Bíblia d´acord a la mentalitat i als corrents actuals perquè l’Església continua sense entrar en una revisió profunda que impedisca repetir el dipòsit de la fe sense considerar si tal com el repetim és intel·ligible o si hui escandalitza per la seua manca d’actualització. La distància temporal, cultural i lingüística és abismal d’allò que ens arriba per les influències filosòfiques i culturals d’aquella època.
L’Església ha d’entrar en un treball costós i extens, allunyat de pors i prejudicis per diferenciar la tradició apostòlica de la tradició humana. Tasca difícil, perquè els mateixos apòstols ja oferiren la seua interpretació des dels seus coneixements i des de la seua mentalitat, però la tasca és necessària si volem que la Paraula de Déu parle al món d’avui de manera intel·ligible i encoratjadora.
No es tracta de donar doctrina, ni moral, ni religiositat, perquè tot això anirem formulant-ho per costums i tendències devotes, sinó d’intentar fer comprensible la presència de Déu a totes les persones i pobles en la seua idiosincràsia i situació personal. Mantenir esquemes fets de forma intocable i intractable comporta allunyar-nos d’ells i no viure’ls ni ser signes de fe a la vida diària.