IV Diumenge de Quaresma. ( 1S 16,1b.6-7.10-13a; Salm 22; Ef 5,8-14; Jn 9,1-41 ) Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
LES TRES CEGUESES
El relat d’este diumenge sobre la curació del cec de naixement il·lumina les obscuritats de la vida personal, una certa distorsió teològica de la mirada teològica, i una perillosa perversió de la vida col·lectiva.
La primera il·luminació té com a protagonista un jove pobre i cec de naixement, que mai no ha conegut la llum. L’encontre amb Jesús, que passa d’incògnit, revela el desig de llum que habita en el cor humà. No es troba amb un sanador exòtic que disposa de poders ocults, sinó amb un mestre que treballa els seus ulls amb fang i saliva i li demana que vaja a llavar-se a la piscina comunitària. Gràcies a esta col·laboració, 
el captaire que estava a la porta del temple recupera la seua autonomia i la seua independència. Fins i tot en la seua ceguesa hi havia un impuls cap a la llum. Déu no deixa d’actuar en les nostres obscuritats. Com diu el llibre de Samuel, el Senyor «no es fixa en les aparences, sinó que mira el cor». Quan el jove es pregunta qui li ha tornat la vista, Jesús li diu: «Està davant de tu, l’estàs veient, t’està parlant». Les nostres obscuritats estan habitades per Déu, que ens troba en qualsevol situació i guarda un raig de llum per a cada persona. Com canta el salm, «ens conduïx cap a fonts tranquil·les i restaura les nostres forces».
La segona ceguesa apareix en els deixebles que acompanyen Jesús. També en l’àmbit religiós hi fa foscors disfressades de llum. En veure el patiment del cec, en lloc de compadir-se’n, es pregunten qui va pecar, si ell o els seus pares. En lloc d’ajudar, elucubren. Es refugien en l’abstracció. Què diríem d’aquells que, davant d’un incendi, es pregunten per la composició de l’aigua? Hi ha teologies més preocupades per justificar el sofriment que per evitar-lo. Però la història de Job va deixar clar que el dolor no pot explicar-se com a càstig ni com a culpa. I Déu els va declarar teòlegs xarlatans.
La tercera ceguesa està representada per aquells que creuen conéixer perfectament els plans de Déu. Li posen horaris, establixen els seus amics i condemnen els qui no pensen com ells. Els fariseus diuen: si este home cura un cec en dissabte, no pot vindre de Déu. Les seues idees pesen més que la vida humana i més que la llibertat de Déu. També hui s’invoca el nom de Déu per a justificar guerres, exclusions o fronteres on no caben musulmans ni immigrants. Però, com recorda hui Pau als Efesis, «tota bondat, justícia i veritat són fruits de la llum». No naixen d’interessos nacionals, ideològics o estratègics. El papa Francesc va advertir del perill d’esta ceguesa: «si algú creu haver trobat Déu amb absoluta certesa i sense un marge de dubte, alguna cosa no va bé». Mentre, els fariseus interroguen el jove perquè negue la curació i no té resposta per a totes les preguntes. Només sap una cosa: que abans no veia i ara veu, perquè un tal Jesús es va creuar en el seu camí. Potser eixa siga la fe vertadera: no posseir totes les respostes sobre Déu, però haver deixat que la seua llum ens atrape i ens torne la mirada.