QUI HA DE PRONUNCIAR L’HOMILIA

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Ens quedem bocabadats en descobrir la quantitat de lleis i preceptes que havia d’observar la persona que volguera viure la religió al poble jueu, però pareix que no advertim la quantitat de cànons, preceptes i mandats continuen regint a l´Església catòlica.

Al llarg del temps s’ha anat fent revisions del dret canònic i també d’alguns preceptes en la seua redacció, però sense tenir massa en compte si els cànons proposats s’adapten i consideren la mentalitat i la realitat de la vida del poble a qui van dirigits.

Jesús coneixia la quantitat de preceptes i manaments (mitavot) trets de la Torà (248 manaments a realitzar i 365 prohibicions a evitar). Sabia que era una càrrega pesada per a la persona que volia viure Déu i qüestionava tants impediments per a poder apropar-se a Déu, a qui reconeixia com a Abba. Per això quan li pregunten per quin manament era el més important els redueix a «estimar Déu, això és, estimar al pròxim com a u mateixa».

Jesús, més enllà de la llei, proposava estimar-nos, ser «amorositos» com es diu a Llatinoamèrica, circumstància que li provocava molts problemes, discrepàncies i discussions amb els mestres de la llei i els acèrrims complidors de la llei al peu de la lletra, els quals no deixaven escletxa per poder discrepar i defensar la dignitat humana per damunt de la llei. Jesús, malgrat això, insistirà a tenir present a les persones i en elles trobar Déu.

Jesús no fou un rabí «ordenat», no fou un mestre de la llei oficial, però malgrat totes les discrepàncies i diferències amb els mestres de la llei per la interpretació de la Torà, acudia al temple i predicava, llegia l’Escriptura i la comentava, sense que les autoritats ni el poble posaren impediments.

Quina diferència al que està passant a l’Església catòlica. A dia d’avui, les dones encara no són a l’altar i els laics (dones i hòmens) tenen prohibit poder llegir l’Evangeli i comentar la lectura en cap celebració Eucarística (DC,767-1).

Les facultats de teologia s’han obert a les dones i als laics; hui comptem amb un grapat nombrós de dones i hòmens teòlegs; a les parròquies la catequesi està, generalment, en mans de dones, però l’Església continua fent accepció de persones a l’hora d’anunciar l’Evangeli a la celebració eucarística així com poder pronunciar l’homilia, interpretant el fragment evangèlic a les persones.

Repassant l’actuació de Jesús a la sinagoga podem concloure que el Temple no filtrava per raó d’ortodòxia o sexe sinó per dignitat, és a dir, segurament la interpretació que feia Jesús de l’Escriptura seria qüestionada pels mestres de la llei i per ultraortodoxes, però, encara que Jesús no repetira l’ortodòxia tradicional, calava en les persones que l’escoltaven i els feia exclamar «perquè parles amb autoritat» (Mc. 1,21-28; Lc. 4,31-37). El poble fidel sabia el que els mestres de la llei anaven a dir, no se n’eixien de la interpretació de sempre, no parlaven explicant la Paraula a les persones presents tenint en compte la situació concreta que vivien, cosa que Jesús feia, podien entendre’l perquè parlava procurant donar la resposta de la Paraula de Déu a cadascuna de les persones per la situació que estaven passant. Explicava la Paraula, des del que sentia i vivia i no de memòria, no com un sermó acadèmic i heteres.

Hauríem de reflexionar molt seriosament per què l’Església continua mantenint la prohibició de la lectura de l’Evangeli i el comentari en l’Eucaristia a les persones laiques. ¿Continua no considerant dignes a les persones laiques per enaltir la dignitat del clergat?

Encara que siga el clergat qui pronuncie la lectura de l’Evangeli i el comente en l’Eucaristia, si és requisit, però no posa atenció en què la lectura siga clara i el comentari vaja dirigit a la situació de les persones que escolten, mantenint cometaris de llibres i abstractes o moralitzants, es corre el perill de ser un discurs buit, poc estimulant i per a oblidar, encara que siga clergat qui realitza l’homilia.

Mantenir una litúrgia allunyada de la vida de les persones que la celebren, la converteix en un ritual apartat de la vida i, així, corre el perill de quedar-se sense celebrants i quedar-se en una funció religiosa, amb espectadors, però sense vida, és a dir, morta i sense ressonància en les persones.

Jesús no volia que la celebració fora aliena a la vida, per això, quan comentava la Paraula l’aplicava als esdeveniments i a les vivències que preocupaven i sofrien les persones.

No és temps de compliments sinó de convenciments, no és temps d’adoctrinaments sinó de compromisos i, per això, continuar discriminant a la major part de les persones, no és mostrar preocupació per reconèixer la dignitat a totes les persones.