XIXé Diumenge del Temps Ordinari. (1Re 19, 9a.11-13a. Salm 84; Rom.9,1-5; Mt. 14,22-33.) Joan Sifre és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El “temps ordinari” no és un temps menor. A partir del fet fundacional de la Pasqua i de la Pentecosta, és un temps de construcció i desenvolupament de la Comunitat baix la influència de l’Esperit, els signes del qual en el temps cal esbrinar i interpretar. Temps de l’Esperit, d’una espiritualitat autèntica, pasqual, no “religiosa”.
Els textos d’aquest diumenge ens parlen de l’actitud creient, de la relació amb Déu, de la pregària en soledat i la interioritat, de la voluntat de fer comunitat cristiana en temps que mai seran fàcils per a l’esperança, perquè els vents bufen en contrari.
Enmig de la tempesta, rebutjant falses solucions, fantasmes i miratges, se’ns revela que necessitem un salvador, Jesús, que ens esperona a acarar els desafiaments, al temps que ens acompanya i ha vençut la mort. Ell té tota autoritat per la seua obediència en el sofriment i desvaliment.
En la primera lectura del llibre dels Reis el profeta Elies arriba al Mont de Déu, s’endinsa en la cova on passa la nit, s’entén que en oració, cultivant la relació profunda amb Déu. Hi descobreix que ni enmig de l’ huracà, ni dels terratrèmols, ni del foc està Déu, sinó en el remorejar d’una brisa suau. En sentir-ho el profeta es cobreix el rostre davant del seu Déu i es manté en peu, ferm a l’entrada de la cova, disposat a complir la seua missió.
Els creients en Jesús a imitació dels profetes i d’Ell hem de conrear la relació amb el misteri, l’espiritualitat autèntica, acarant amb fermesa les pors, els desafiaments, les falses solucions, assumint la tasca, la missió, de construir una comunitat més universal, inclusiva, sanadora i alliberadora.
L’Encíclica Magnifica Humanitas del Papa Lleó ens esperona a aquesta tasca d’humanització i ampliació comunitària, com ho feu el Papa Francesc amb Fratelli Tutti, aprofitant críticament tots els assoliments científics i tecnològics en un sentit de dignificació igualment universal.
Front a altres visions que ens duen a la desesperança, malgrat l’optimisme que manifesten i fan servir, demanem a l’Esperit que ens done claredat i força i ens ensenye el camí que sabem que no és fàcil.
En la lectura de la Carta als Romans, Pau expressa un sentiment ben natural: Sent gran dolor pel seu poble a qui corresponen els dons i les promeses, però negant a Crist ho han perdut tot i ell se sent com un proscrit.
El Déu cristià no es dirigeix sols als individus. La relació amb Ell no es dona al marge dels altres, de l’entorn, dels pobles, de la relacionalitat, de les mediacions socials. Tampoc Jesús apareix en els Evangelis dirigint-se només a persones individuals, sinó a tipus i comunitats, sobretot marginals, trepitjades, ignorades, desvalgudes. Crida a conversió, a transformar les relacions socials en relacions justes i alliberades. Crida a construir comunitat, a deixar les seguretats a què s’aferrem i a un seguiment, personal, difícil però acompanyat, sobretot per Ell. L’adhesió individual no dona tota la dimensió transformadora i alliberadora, tot el contingut de resposta compromesa amb el Déu que és amor. L’autèntica resposta comprén totes les dimensions de la caritat, també la política, i és construcció i reconstrucció comunitària i també popular (“Magnífica Humanitas” 77).(Neh.2-6).
En el passatge de l’Evangeli d’aquest Diumenge es resumeixen els dubtes, sentiments i actituds presents en les relacions dintre i amb la comunitat dels deixebles: les pors, el fet d’aferrar-se a les seguretats, la fe condicionada de Pere i la presència oportuna i salvadora de Jesús, la confessió de fe final i el reconeixement dels deixebles superats els dubtes. La unió és Jesús que se’ns acosta.
Malgrat les dificultats, les actituds d’optimisme acrític o de desencís autojustificador, que ens desvien i allunyen de l’esperança cristiana, cal recuperar la força de la fe i de l’amor, la importància de construir comunitats que ens responsabilitzem dels nostres germans i germanes i treballem per la fraternitat universal (FT) superant l’individualisme narcisista. Aquesta responsabilitat comunitària ens convoca. Especialment el Crist que ens acompanya i hi és present, que ens salva perquè tinguem vida.
Ell és el camí, la veritat i la vida, escrigué Joan.