Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Hui és un fet l’interés que es mostra perquè a totes les parròquies estiga constituït el grup de Càritas. Però, què demana l’Evangeli?
Jesús desenvolupa un tracte amb les persones molt més enllà de l’assitencialisme. Jesús es compadeix de totes les persones malaltes, excloses, oblidades i marginades. La seua vida és un fer-se aprop de les persones necessitades, fent-se un d’elles. No parla dels pobres sinó que s’integra amb elles, viu les seues causes, necessitats i injustícies. Jesús no realitza un voluntariat assistencial amb els pobres sinó que el seu testimoni denuncia la pobresa forçada per tot abús, explotació i utilització.
Actualment, a la societat es dona un creixement de la desigualtat, provocada pel virus de la injustícia social i la desigualtat d’oportunitats, la qual crea marginació i borses de pobresa. Jesús fa seua la causa del pobre i s’implica de tal manera fins a ser promotor d’una croada contra les causes que creen la pobresa.
Aleshores, hauríem de preguntar-nos: Què és el que fem a Càritas? Perquè més bé allò que fem és buscar alleujament immediat, donar solucions puntuals i convertir a la persona necessitada en receptora d’aliments o d’almoina, però no subjecte central. És açò el que feia Jesús?
Pels anys seixanta del segle passat, Gustavo Gutiérrez, sacerdot peruà, pare de la Teologia de l’alliberament, parlava de l’opció preferencial pels pobres com corrent teològica que parla del Déu compassiu i misericordiós, manifestant la preocupació de ¿com parlar de Déu, el qual és amor, si no és un Déu que lluita per defensar a qui sofrir maltractament i denigració? Aquesta visió teològica anà enfortint-se al llarg de les Conferències de l’Església llatinoamericana (Medellín, 1960; Puebla, 1979 i Santo Domingo, 1992), mostrant als Documents l’opció preferencial pels pobres com una opció cristiana ferma i irrevocable. El papa Francesc, últimament, parlava de l’opció preferencial amb els pobres.
A l’Evangeli, l’opció preferencial pels pobres no és una acció marginal sinó central, perquè al centre de l’Evangeli està la persona pobra, com lloc teològic i centre de l’opció de Déu (Filp. 2, 6-7).
L’Església no pot quedar-se en una acció assistencial sinó que ha de lluitar contra el virus que denigra i esclavitza. Ha d’implicar-se en la transformació d’estructures socials, econòmiques, polítiques i religioses que maten, que són generadores de misèria i injustícia, ha de prioritzar les necessitats dels pobres i vulnerables, analitzant les estructures deshumanitzadores per alliberar de la pobresa i mostrar la dignitat de la persona humana.
Queda clar que el seguiment de Jesús no consisteix en el compliment religiós sinó en mostrar el rostre tendre de Déu manifestat en cada ésser humà. Per això, no pot quedar-se en l’assitencialisme sinó que ha d’encaminar-se a la tasca de construir el Regne de Déu, que com diu el cant és vida, estima, veritat, justícia, pau i gràcia.
Les Càritas a les parròquies són urgents per animar, de manera transversal, totes les accions parroquials encaminades a viure el compromís transformador i alliberador, involucrant-se en manifestar-se contra les injustícies i denunciant lleis i dictàmens i polítiques que mantenen estructures generadores d’injustícia.
L’acció assistencial és necessària com a tràmit d’urgència, però hauríem d’eixir del conformisme que tranquil·litza i prendre consciència que, mentre no intentem canviar, molestar, criticar i denunciar, continuarem dintre d’un món religiós tranquil·litzaconciències, el qual actuarà en nosaltres com anestèsia i no estarem atenent la persona pobra en la seua necessitat.
L’opció preferencial pels pobres va més enllà de la caritat assistencial, essent una prioritat evangèlica per a la conversió de tota l’Església cap a la defensa dels més desfavorits.
¿Tindrem el coratge d’eixir del pietisme devot i cerimoniós, de les accions assistencials per fer de l’Església el grup de seguidors de Jesús, encoratjats per ell, per un món més humà, diví i joiós?