Antxon Garai (Oñati, 1938), membre del Grup cristià del dissabte, ens presenta les pinzellades més importants de la seua vida de fe com a rector obrer.
Tot començà quan tres companys decidírem deixar el nostre Seminari en l´època en què n´érem professors, mestres i gerents. Hi teníem dos-cents seixanta alumnes, entre ells, dos-cents deu interns i cinquanta externs, naturals d´Oñati (Gipuzkoa). Tinguérem alguns problemes interns i, amb el suport de les Comunitats, en la festivat del Sagrat Cor de l´any 1968, eixírem “rumb a El Caire” (aquesta frase significa molt per a nosaltres), que vol dir, a qualsevol lloc, amb desig de treballar en una parròquia obrera, pobra.
Després de diverses recerques entre la CONFER de Madrid, Alacant i València, aterràrem, a través d´Antonio Andrés, al Barri del Crist, Quart de Poblet-Aldaia (València)
Abans caldria dir que jo nasquí el 1938, en plena guerra civil, i ja des de menut sofrí la repressió franquista a l´escola, no al Seminari, on ens castigaven per parlar en euskera. No sabíem castellà. Aquesta respressió viscuda en la juventut i en la maduresa feu que em concienciara dels Drets del Poble, que eufemísticament s´anomenava i s´anomena nacionalisme; i comencí a treballar en un moviment denominat “Liberación del Pueblo Vasco”. Una utopia, un idealisme. A mí m´aprofità. Com a coseqüència tinguí problemes amb el sistema franquista que, siga dit de passada, m´assabentí que tenia una fitxa policial. Per què dic tot açò? Perquè aquella lluita i aquell compromís fou la base que m´enfortí i m´encoratjà per a treballar en allò que creia. I açò em serví per prendre unes altres opcions, com el món obrer, la vida, l´evangeli.
Arribàrem al Barri del Crist i Antonio Andrés ens presentà el rector Salvador Aguilar, que ens acceptà amb molt de gust. Després d´uns mesos, certament avorrits ja que estàvem quatre rectors en la parròquia on no venia quasi ningú, començàrem a plantejar unes altres alternatives. Donàvem algunes classes de religió, però no ens satisfeia; aleshores optàrem per treballar com totes les persones del Barri: en la construcció. Viure amb ells, estar amb ells i treballar amb ells.
El treball manual fou un poc dur per a les feines a què estàvem acostumats. A tall d´anècdota, dic que ara, el treball dels peons em sembla relativament suau, perquè quasi tot ho duen preparat amb grues i elevadors. En aquells temps era cosa de molt d´esforç davant la formigonera o davant el camió que, a mà, calia buidar dels sacs de ciment, rajoles… tot.
Doncs bé, aquest pas cap al treball manual, cap al món obrer, cap a un altre món, cap allò desconegut, donà els seus fruits després d´un temps un tant obscur, com si passara per un túnel i en vera un llum al final. I el llum aparegué.
La realitat tant diferent davant el món obrer, la societat, la relació, l´amistat, la fe, l´Església, Institució, l´Evangeli, el cristianisme… a poc a poc anà pegant un gir important i comencí a veure les coses d´una altra manera. M´adoní que se m´obria una altra realitat. Comencí a albirar una altra faceta en el Déu en qui creia. Entenguí millor Jesús de Nazaret.
Per a això fou essencial la Comunitat, els grups de reflexió, de trobada, d´aprofundiment i d´oració. El primer grup fou “Misión Obrera”; després, aquest grup nostre als seus inicis, la petita comunitat parroquial i, finalment, les trobades de religiosos i religioses en barris obrers.
Després de dos anys “de prova”, l´Arquebisbe ens encomanà tres parròquies de barris en expansió, de tal manera que de matí treballàvem en l´obra de 8 a 15h i de vesprada-nit, en xicotetes parròquies.
Volguérem ser fidels al moviment obrer i participàvem en les mogudes i en les vagues, una d´elles de vint-i-vuit dies, on per les vesprades teníem assemblees amb la consegüent manifestació i enfrontaments amb la policia. Tinc l´anècdota de fer cent metres llisos en setze segons davant els “grisos”. Però també la pena d´haver vist morir un company a conseqüència d´un colp de pilota.
En la vaga d´Elcano de Quart de Poblet, que estava junt a la meua parròquia, a les vuit del matí obria la porta del Temple perquè els treballadors en vaga pogueren fer les reunions i assemblees mentre jo anava al treball. Com el temple era lloc sagrat, supose que pel Concordat, la policia no s´atrevia a entrar-hi i intentaven buscar-me per a solucionar el problema. En la parròquia organitzàvem el fons econòmic de resistència per a les famílies necessitades. Així entenia jo en aquell temps el que ara s´anomena “Església en eixida”.
Però la Jerarquia no ho entenia de la mateixa manera i tres vegades intentaren llevar-nos les parròquies: una, segons ells la millor, sí que ens la llevaren i intentaren que anàrem destinats fora de València. Però els companys que ens recolzaven, de la mateixa forma que els grups de seglars, els feren desistir-ne.
Són senzilles anècdotes que, pedra sobre pedra, basteixen l´edicifi de la meua vida.
Vull apuntar una altra anècdota molt significativa: cada sis mesos teníem la visita a casa de la Guàrdia Civil per repassar la fitxa. O ens cridaven a les tres de la matinada per a “saludar-nos”. Cal aclarir també que, a més de rectors obrers érem bascos que lluitàvem per la justícia, els Drets dels Pobles i les persones represaliades.
Una altra faceta molt important eren les trobades de companys Rectors Obrers, tant de València (n´érem uns catorze) com d´altres llocs: ens reuníem cada mes per veure´ns, animar-nos, reflexionar, orar i convéncer-nos que no estàvem equivocats en la nostra línia eclesial. Anualment en reuníem amb companys d´altres zones de l´Estat.
En aquests moments tots estem jubilats, però encara així hi ha trobades a Catalunya, Madrid, Castella, i a nivell europeu per a continuar analitzant i actualitzant el nostre esperit en el món obrer, tan diferent al d´altres temps.
Però ahí estem, amb el convenciment que aquest moviment eclesial fou important i hauria de ser important en l´actualitat si volem una Església en eixida, que teòricament reivindiquem però que en la pràctica, ens n´oblidem.
Pere Casaldàliga deia que els “Rectors Obrers signifiquen una experiència revulsiva en eclesialitat, en ministerialitat, en solidaritat, i convoquen per a una altra eclesialitat i a una desclericalització”.
LA MISSIÓ:
Des de la meua situació de jubilat, deia fa un temps i corrobore ara, que estic convençut que un dels grans dons que hem rebut de l´Esperit de Déu, és el de la constància. De la meua part, fa molts anys que comencí a albirar primer i a ratificar després, el lloc del compromís, el meu lloc de treball i el meu lloc de conciència. Els mitjans han canviat i les situacions, també; però no l´objectiu. La missió és la mateixa.
Encara que haja tingut moments de dificultat, pense que amb el pas dels anys he reforçat el que faig. Continuem essent ací, al món dels pobres i en les seues organitzacions. Constate junt als companys que “essent ahí i vivint ahí” és on trobem l´Evangeli.
El rector Obrer avui, actiu o jubilat, seria estar en la línia de l´inconformisme, d´estar amb, lluitar amb, acompanyar i compartir. Com a jubiltat, no és la lluita directa al tall o al sindicat el que ara em pertoca, sinó el testimoniatge de presència, com a conseqüència del treball que s´ha dut en la vida. És veure que u ha oferit una vida dedicada al treball d´una manera concreta, que és el món obrer i marginal
EL PROFETISME
La nostra presència en el món, en la societat, ha trencat esquemes, ha plantejat interrogants i, encara que no hem sigut acceptats pel sistema ni per la Jerarquia, el poble ens ha acceptat i ha vist un signe en nosaltres. La gent senzilla i obrera, que moltes voltes ens diu que no som com els altres rectors, és un signe clar que les nostres vides tenen un gran sentit i que donem resposta als seus interrogants. Com diu el bisbe Alberto Iniesta:” L´opció del Rector Obrer i tot el que ella presenta per a l´Església, ha de ser preferencial per a la Jerarquia perquè apunta la direcció de tota ella. És referencial”.
Anem contracorrent. Els grans valors de pau, solidaritat, llibertat, etc. són valors que el sistema rebutja i emmascara. Els nous moviments solidaris participen i lluiten contra el sistema. I ja se sap, l´opció pels perdedors et farà perdedor; i als perdedors se´ls aparta. Ens han expulsat de moltes “sinagogues” i en continuem convençuts i tenim la força de l´Esperit. Això és ser profeta. Recolzar l´espiritualitat horitzontal, l´espiritualitat mística de la realitat i creure en la força de l´Esperit. Això seria la nostra profecia.
LA CONVERSIÓ
He de dir que la meua segona conversió fou quan coneguí la duríssima realitat dels Bateyes de Santo Domingo, República Dominicana: barriades pobres, amb xaboles de xapa, sense bany, sense treball, en situació de supervivència. Amb algun company, que era rector d´aquelles barriades, visitàvem famílies, grups, infants del carrer. Tot allò i amb contacte directe amb la gent, se´m regiraven les entranyes. Col·laborí i continue col·laborant-hi des d´ací per fer una mena de Fundació que es denomina “Centro de Desarrollo Integral Padre Antonio Garai”. Els companys foren els responsables de ficar-hi el meu nom. Allà, un rector és “Padre”; ací, simplement, Antxon.
De la meua part, concretant en la poca cosa que puga fer, intente transmetre els valors humans i cristians als diferents grups amb qui estic, aprofitant l´acció parroquial: grups d´infants, jóvens i majors. La transmissió de la meua vida militant, de la meua vida de fe, de la meua il·lusió, la meua constància, la meua utopia, la meua alegria i el meu compromís als diversos grups i a tots amb els quals tinc contacte crec que és una manera de continuar essent Rector Obrer. A més, i per a finalitzar dir que en la vida de fe no hi ha jubilació i a hores d´ara duem el “Grupo de Solidaridad con el Parado” (GSP) amb un objectiu: convertir el centre d´acollida d´aturats en un servei d´orientació laboral i recerca de treball.