El camí recorregut per les dones
Poema d´Irja Askola, pastora de l´Església Luterana de Finlàndia i Secretària del Deceni Ecumènic pel Consell d´Esglésies d´Europa.
Anaven caminant a l´alba
tristesa a l´ànima
aromes a ses cistelles
enmig de son desconsol
trobaren forces per actuar
mirra i àloe i bàlsam en les seues mans.
Enmig de la paral·litzant realitat
avançaven
a soles en el seu dolor
juntes en el seu caminar.
Les trobem al nostre camí
dones de ciutats i de llogarets
en cuines i salons parroquials
que duen tristesa a l´ànima,
però aromes de vida en ses cistelles,
que s´afligeixen, serveixen i atenen, cada una al seu lloc
però també avancen
trobant-se en el camí
creuant-se
en la senda de l´hort de la Pasqua
dones que, malgrat tot,
s´alcen a l´alba
es llancen a la vida.
Però la pedra
la gran pedra
que separa les dones del seu estimat
que els impedeix de fer
allò que consideren natural, necessari, imprescindible
…però el perfum de les aromes és fort
i la necessitat de transformar
les seues emocions en acció
és evident.
I la pedra
ocupava el seu esperit.
Es feia més i més gran
i quasi les vencia l´aflicció.
Som massa dèbils, massa menudes, massa poques…
L´olor de la impotència i el desempar
es feia més forta que el perfum de les aromes
i dominava la seua espontània convicció.
Caminàrem debades?
Hem de llançar a perdre les nostres aromes?
¿No és millor abandonar, i tractar només d´oblidar?
Les trobem al nostres camí
dones en conferències i reunions
en oficines i en horts
l´entusiasme de les quals s´ha dessecat
el compromís de les quals ha sigut aniquilat.
Veuen la pedra
i només la pedra.
Han tornat sobre les seues passes
algunes mans sagnaven
massa resistent, massa dura.
El matí està arribant a l´hort
els rajos del sol ixent il·luminen l´horitzó
narcisos, safrà, gesmilers
la vida celebrada en tots els seus colors.
Alivia el dolor la bellesa
nous despertars aconhorten la tristesa.
Les passes lentes i el silenci es transformen en
riure i alegria pel descobriment.
Vingueu a veure!
Ja el trobàreu?
Mireu ací, i ací
quina gran eclosió!
Trobem molts signes d´esperança al nostre camí
nous despertars, renovació i profunda transformació.
Trobem esglésies, convents i monestirs
escoles de teologia, consells i sínodes
on la fidelitat a l´Evangeli ha posat al descobert
talents ocults i ocults dolors
i on la fidelitat a la tradició
ha obert a les dones portes oblidades.
Quedem impressionats i impressionades pels innombrables ministeris exercits per les dones a les quals es reconeix cabalment
i per la fortalesa i els dons de les dones.
Trobem dones i hòmens
en albergs i olles populars
en campaments de refugiats i centres d´orientació
que estan aprenent a deletrejar
en la seua lluita quotidiana
la paraula “solidaritat”.
I la pedra fou remoguda
i el safrà estava florint
i el perfum del dia era esperança i alegria.
Les cistelles en ses mans, les bones noves als seus cors
les dones s´afanyaren a la tornada
tant havien de compartir…
la realitat que canvia la vida
ha de comunicar-se, difondre´s, celebrar-se.
Plenes de vida, plenes
les dones corren tot el camí de tornada
ràpides passes en l´escala,
sense alè, colpegen
a la porta de l´estança alta
deleroses per compartir tot el que han vist.
Els deixebles
que havien romàs tancats
i sense saber encara
què havia esdevingut, què estava esdevenint
només obriren la porta, no la seua ment.
“Històries sense fonament…
no les creiem”.
Quin colp!
Quedar-se sense alè ja no era una cosa física;
estaven sense alè allà dins del seu ésser.
No podien creure
que els hòmens no cregueren que era tant cert.
Les llàgrimes de tristesa de l´alba s´hi tornaren
llàgrimes de rebuig i frustració.
I les trobem al nostre camí
dones en les seues lligues i en els seus clubs
trobades d´oració i en escoles teològiques
en consells i corredors parroquials
dones que duen amb elles una ferida
a les quals un dirigent de l´Església els digué
“Són massa emotives, exageren,
són insuportables”.
Dones avergonyides dels seus talents
perquè la jerarquia de l´Església els ha dit
que no en saben prou
que no són teològicament correctes
I que no acaben de comprendre.
Dones que perderen part de la seua personalitat perquè un sacerdot els digué:
“Allò que veieren
no és cert
i el que senten
no és correcte”
Dones que deixaren de florir
perquè ningú es creu
el que els ha succeït.
Però Pere es ficà dret
deixà l´habitació
¿i si les dones tenien raó?
Creència i incredulitat
esperança i desesperança
curiositat i confusió
tot mesclat
i al fons de son esperit la gelosia pertorbadora:
si les dones tenien raó
per què jo no hi estiguí també
com a primer testimoni?
Arriba a l´hort
i mira.
Veu, sent, sap ara
allò que les dones volien compartir amb ell.
Veu amb els seus ulls
que la pedra està remoguda.
Fa olor a l´aroma de les flors
la promesa d´albes noves
La vida el saluda en els narcisos.
Ell sap
que el perdí
l´he recuperat
i tanmateix
ja res no és igual
ja no hi ha senda, sinó tot el prat
ja no hi ha portes tancades sinó estances obertes
ja no hi ha final sinó vida per a sempre.
Trobem eixos hòmens en el nostre camí
hòmens que volien veure
allò que nosaltres les dones havíem descobert
que compartien l´alegria de les nostres troballes
que no tenien por de les nostres llàgrimes
que no es posaren a la defensiva
quan retrobàrem la nostra força i començàrem a florir.
Trobàrem hòmens a l´estança alta
que estaven cansats i assedegats del perfum de la vida.
Però també trobàrem els qui ens ignoraren, ens culparen.
Trobàrem hòmens a l´hort
meravellats per tot el que veien.
Trobàrem hòmens
que caminaven amb nosaltres, que s´uniren a nosaltres
que volien saber més que s´atrevien a preguntar abans de respondre
a escoltar abans d ´ensenyar
que corrien el risc
de sentir i creure que tot allò era cert.
I a l´hort eixe matí de Pasqua
Maria presencià l´aparició de Jesús.
Tan sol·lícit com abans
s´hi acostà, i suaument
començà a preguntar:
“Dona, per què plores?”
A l´hort
trobà Déu
la primera pregunta del qual després de la resurrecció
es dirigí a una dona
afligida en el seu cor
plorosa i adolorida.
En el moment més profund del cristianisme
en les primeres hores de la resurrecció
hi ha lloc per a una pregunta
hi ha interés
hi ha atenció per a una dona
plorosa!
I les trobem al nostre camí
nombres infinits de dones
que estaven sanglotant.
Però ningú els preguntava per què ploraven
ni tan sols l´Església
que havia promés
imitar Jesús.
Trobem eixes dones
en oficines i en albergs de l´Església
en llars i en trobades de cristians
dones el dolor de les quals està ocult, i tanmateix és tan real
dones invisibles, oblidades, ignorades
dones supervivents
i aquelles la història de les quals continua essent la de víctimes
dones les ferides de les quals foren causades per un home de la seua església
i el patiment de la qual
es justifica per la seua lleialtat a l´església
i els llavis de la qual continuen serrats
per consell d´un pastor.
Trobem eixes dones
en cada país i en cada església.
I comprenguérem que
la violència contra les dones
existeix enmig de nosaltres mateix.
I a l´hort,
Maria, Salomé i Joana
Pere i els altres
recorden, comencen a recordar
i saben.
Hem de deixar l´hort.
No podem retre culte a un sepulcre buit.
El Senyor ressuscitat ja està camí a Galilea
esperant-nos amb la promesa
cridant-nos a actuar…
I els trobem al nostre camí
dones i hòmens
que saben
que és hora d´actuar
les cistelles plenes de narcisos i safrà
els cors plens d´entusiasme i visions
que canten la cançó de la vida
recordant a qui se n´anà abans que nosaltres
celebrant a qui camina amb nosaltres
beneint a qui vindrà després de nosaltres
contant una i una altre vegada
la història de la pedra ja remoguda.
(Pres del blog Cristianisme i Justícia, abril 2020)